Cercador
Dos besos o la mà?
Un relat de: Vesanant- Compartir:
Dos besos o la mà?
Vaig arribar amb vint-i-tres anys. Era el més jove al treball.
Em van presentar a la cap. Una dona molt prima, seca en el tractar. Pell obscura. Cabells curts. De nom, Núria. La seua expressió tenia el mateix grau d’afabilitat que una exodòncia sense anestèsia.
Jo, que m’estrenava al món laboral i venia d’un estiu estàndard ludicofestiu, vaig moure instintivament el meu tronc cap endavant per tal d'apropar la meua galta a la seua i plantar-li dos besos institucionals. Error.
En eixe microsegon, ella avançà la mà amb una contundència que em va semblar la llança clavada per Longino (segons la iconografia habitual). Una mà totalment vertical. Punyent. Incisiva. Si m’arriba a tocar, haguera entrat directe en procés d’ascensió mística. Encara hui, 27,4 anys després, em fa perdre la confiança en la humanitat. Amb les meues competències socioafectives qualificades amb nivell baix/molt baix, vaig intentar corregir el rumb i convertir l’atac en un encaix formal. Però era massa tard: havia entrat en terra de ningú.
Durant mig segon etern, vaig flotar en un limbe social: ni a prop del rostre ni prou lluny per a poder eixir airós. Vaig oscil·lar entre la reverència medieval o donar-li la meua tremolosa i flàccida mà. Finalment, vaig allargar la mà. Desconeixedor del codi maxote, que informa que la mà s’ha de donar ferma i forta, vaig fer novament el ridícul amb una fluixor manual que no corresponia al meu rol. Ara, ella tampoc va ser una xocadora de mans excel·lent. Mà fluixa i un poc suada i sense autoritat. Una experiència aborronadora, sí.
Des d’aquell dia no he sabut mai què fer amb les salutacions personals físiques: dos besos o estretir la mà? He experimentat de tot: falses sincronitzacions, intents de bes a l’aire, encaixos que acaben en un xoc d’avantbraços. He preguntat a persones de diferents personalitats quin logaritme mental fan servir per a decidir-se i no n'he pogut trobar un que m’assegure l’èxit. Crec que, com a persones humanes, no ens mereixem viure eixos sketchs còmics.
Decretem ja d’una vegada quina és la salutació preferent o verbalitzem uns segons abans del contacte si va ser via cranial o manual. I si no, per favor, quan ens trobem, apropeu-vos a mi estirant el braç i la mà des d’una distància precoç, com fa Putin, perquè no em càpiga cap dubte.
Mentrestant, em pose a treballar ja en una app que s'encarregue de coordinar les salutacions. Per exemple, emetent un so agut si l'opció triada és bes i un greu si és mà. En cas de no coincidir, faria un sorteig i les dues persones acatarien el resultat. Doneu-li tots els permisos sobre privacitat que demane. Per un bé major.
Vaig arribar amb vint-i-tres anys. Era el més jove al treball.
Em van presentar a la cap. Una dona molt prima, seca en el tractar. Pell obscura. Cabells curts. De nom, Núria. La seua expressió tenia el mateix grau d’afabilitat que una exodòncia sense anestèsia.
Jo, que m’estrenava al món laboral i venia d’un estiu estàndard ludicofestiu, vaig moure instintivament el meu tronc cap endavant per tal d'apropar la meua galta a la seua i plantar-li dos besos institucionals. Error.
En eixe microsegon, ella avançà la mà amb una contundència que em va semblar la llança clavada per Longino (segons la iconografia habitual). Una mà totalment vertical. Punyent. Incisiva. Si m’arriba a tocar, haguera entrat directe en procés d’ascensió mística. Encara hui, 27,4 anys després, em fa perdre la confiança en la humanitat. Amb les meues competències socioafectives qualificades amb nivell baix/molt baix, vaig intentar corregir el rumb i convertir l’atac en un encaix formal. Però era massa tard: havia entrat en terra de ningú.
Durant mig segon etern, vaig flotar en un limbe social: ni a prop del rostre ni prou lluny per a poder eixir airós. Vaig oscil·lar entre la reverència medieval o donar-li la meua tremolosa i flàccida mà. Finalment, vaig allargar la mà. Desconeixedor del codi maxote, que informa que la mà s’ha de donar ferma i forta, vaig fer novament el ridícul amb una fluixor manual que no corresponia al meu rol. Ara, ella tampoc va ser una xocadora de mans excel·lent. Mà fluixa i un poc suada i sense autoritat. Una experiència aborronadora, sí.
Des d’aquell dia no he sabut mai què fer amb les salutacions personals físiques: dos besos o estretir la mà? He experimentat de tot: falses sincronitzacions, intents de bes a l’aire, encaixos que acaben en un xoc d’avantbraços. He preguntat a persones de diferents personalitats quin logaritme mental fan servir per a decidir-se i no n'he pogut trobar un que m’assegure l’èxit. Crec que, com a persones humanes, no ens mereixem viure eixos sketchs còmics.
Decretem ja d’una vegada quina és la salutació preferent o verbalitzem uns segons abans del contacte si va ser via cranial o manual. I si no, per favor, quan ens trobem, apropeu-vos a mi estirant el braç i la mà des d’una distància precoç, com fa Putin, perquè no em càpiga cap dubte.
Mentrestant, em pose a treballar ja en una app que s'encarregue de coordinar les salutacions. Per exemple, emetent un so agut si l'opció triada és bes i un greu si és mà. En cas de no coincidir, faria un sorteig i les dues persones acatarien el resultat. Doneu-li tots els permisos sobre privacitat que demane. Per un bé major.
Comentaris
-
Prudència[Ofensiu]Janes XVII | 25-02-2025
La prudència i el deixar fer, amb un apunt de reflexos, ha funcionat habitualment. Més enllà de les nostres terres, sí he caigut al parany amb el nombre de petons. El pitjor de tot una mà tova i humida. Què hi farem!