Cercador
Dos besos o dos mans?
Un relat de: Vesanant- Compartir:
Quan treballes en un despatx obert, acabes desenvolupant un sisé sentit per a detectar moments incòmodes abans que passen. I aquell matí, en veure el nouvingut acostant-se a la Núria, vaig saber que anava a presenciar una obra mestra de la incomoditat.
Dos de setembre, desfilada de personal nou. Un espectacle anual. Hui li tocava el torn al valencià: vint-i-pocs anys, cara de no haver tastat encara l’amargor d’una nòmina mal pagada i, pel que es veia, nul instint de supervivència.
Perquè, qui en el seu sa judici s’apropa a la Núria amb intenció de fer-li dos besos?
Ja de lluny vaig veure que ell es llançava cap a ella amb una confiança absurda, com si saludara sa tia a la típica boda de poble. Pobret. No sabia on es ficava.
La Núria, en canvi, reaccionà amb la rapidesa d’un ninja antisocial. El seu braç emergí com un mecanisme de defensa perfectament calibrat, amb la mà estesa en vertical, com dient: Alto ahí, insensat.
Però ai, el valencià ja havia entrat en zona de no retorn. Intentà fer una frenada d’última hora, però el cos no li va respondre. Estava a mitjan camí entre el protocol afectuós i l’encaix professional. Un punt de no retorn on ningú vol estar.
Vaig veure com li passava per la cara la realització del seu error. Havia entrat en una dimensió paral·lela de vergonya perpètua.
En aquell precís instant, el temps es va alentir. Podia sentir el seu cervell calculant a tota velocitat:
- Abortem la missió? Massa tard.
- Convertim el bes en encaix? Però com?
- Desapareixem? Això seria ideal, però impossible.
Finalment, amb la gràcia d’un flam a mig quallar, va estirar la mà. Però la catàstrofe no havia acabat. Perquè la Núria, la gran ambaixadora de la distància interpersonal, també va vacil·lar.
I així va ser com presenciàrem un dels pitjors encaixos de mans de la història moderna: dues mans dubitatives, contacte fugaç i una electricitat social carregada d’una vergonya col·lectiva que ens va fer estremir a tots.
Quan el valencià va marxar, la Núria es va sacsar la mà discretament, com si s’haguera espolsat una energia negativa.
Algun dia, algú inventarà una app que resolga estes coses. Haurem perdut més que guanyat.
Dos de setembre, desfilada de personal nou. Un espectacle anual. Hui li tocava el torn al valencià: vint-i-pocs anys, cara de no haver tastat encara l’amargor d’una nòmina mal pagada i, pel que es veia, nul instint de supervivència.
Perquè, qui en el seu sa judici s’apropa a la Núria amb intenció de fer-li dos besos?
Ja de lluny vaig veure que ell es llançava cap a ella amb una confiança absurda, com si saludara sa tia a la típica boda de poble. Pobret. No sabia on es ficava.
La Núria, en canvi, reaccionà amb la rapidesa d’un ninja antisocial. El seu braç emergí com un mecanisme de defensa perfectament calibrat, amb la mà estesa en vertical, com dient: Alto ahí, insensat.
Però ai, el valencià ja havia entrat en zona de no retorn. Intentà fer una frenada d’última hora, però el cos no li va respondre. Estava a mitjan camí entre el protocol afectuós i l’encaix professional. Un punt de no retorn on ningú vol estar.
Vaig veure com li passava per la cara la realització del seu error. Havia entrat en una dimensió paral·lela de vergonya perpètua.
En aquell precís instant, el temps es va alentir. Podia sentir el seu cervell calculant a tota velocitat:
- Abortem la missió? Massa tard.
- Convertim el bes en encaix? Però com?
- Desapareixem? Això seria ideal, però impossible.
Finalment, amb la gràcia d’un flam a mig quallar, va estirar la mà. Però la catàstrofe no havia acabat. Perquè la Núria, la gran ambaixadora de la distància interpersonal, també va vacil·lar.
I així va ser com presenciàrem un dels pitjors encaixos de mans de la història moderna: dues mans dubitatives, contacte fugaç i una electricitat social carregada d’una vergonya col·lectiva que ens va fer estremir a tots.
Quan el valencià va marxar, la Núria es va sacsar la mà discretament, com si s’haguera espolsat una energia negativa.
Algun dia, algú inventarà una app que resolga estes coses. Haurem perdut més que guanyat.