Cercador
EL PENÚLTIM LUXE. De moment.
Un relat de: Vesanant- Compartir:
- Les 6 i no tinc ganes d’obrir hui QuasAbsolut 3.14. Cada dia em costa més.
- Tira, va! Guanyant diners a cabassos i encara et queixaràs.
- És que és molt avorrit. Només ve gent molt tarada que busca l’última oportunitat per recuperar la seua pau interna. Des que es prohibiren els viatges a l’Índia per trobar-se un mateix, la gent està fatal. Ja ho vam dir al congrés de setembre. Com que l’Índia ha envaït Castelló, ara toca fer-los el buit. Ja ens va passar amb Rússia i veges com vam quedar.
- Hale!, ja has plorat un poquet. Ara a treballar!
- Bo! Cague’n John Cage!
QuasAbsolut 3.14 estava a 13 minuts en pàtiX. Durant el trajecte, Freixenot aprofitava per a aplicar-se la gomatina que el metge li havia receptat per l’estrabisme nasal, un efecte secundari del seu treball a QuasAbsolut.
En arribar, 12 persones esperaven nervioses. Tots portaven el kit que s’havia popularitzat en xarxes: roba còmoda (més bé, ampla, amplíssima), calcer d’hivern, gorreta de ciclista del segle XX, guants de pergamí i ulleres de presohidrofluorteràpia. 3.141 Nyordos de coure verd (₹) costaven si aconseguies una superoferta durant el Red Yearo durant l’Oh, yes!. Un dineral, Xe!
Freixenot obrí la porta i apujà tots els magnetotèrmics alhora. Mai se'n recordava de fer-ho escalonadament, com li havia recomanat Nofrenadi, el doctorat en lluminàries. Eixe dia només va fallar l’elevador de prunes que sempre tenia preparat per a les emergències. Clic avall, clic amunt i a funcionar.
QuasAbsolut 3.14 es va omplir de llumenetes. Freixenot va discutir fortament al congrés de setembre sobre la conveniència de canviar les llumenetes per altres més discretes, però no es va decidir cap canvi. Les llumenetes condidores formen part de la imatge de la corporació i canviar-les suposaria haver de fer un rebrànding global al qual no estaven disposats els consellers més majors. Freixenot va decidir que, en cas que es fonguera alguna d’eixes llumenetes, no les reposaria. Ja sabia ell que s’arriscava a una sanció col·lectiva, però a ell plim.
Puntualment, en tocar les 7:11, Freixenot va atendre la primera persona de la cua:
- Bon segon!
- Bon seg!
- Porta els nyordos?
- Sí, ací els porte. Justets. No en tinc ni un més, fins que no cobre unes dietes que em deuen.
- Molt bé. Veig que porta el kit. Sap que no és obligatori i que no està contrastada la seua eficàcia, no?
- Bé, bé, tots sabem moltes coses, però la veritat només la saben els de dalt.
- Jo només li faig l’avís protocol·lari aprovat al congrés de setembre. Vosté ja decideix. A mi, plim.
- Com ha de ser. Li ho agraïsc des de l’èlitre.
- Bo. Pot passar a la cambra 1. No toque el botó que diu “No toqueu”. Fa uns mesos, eixe botó deia: “No toqueu, hòstia, que ho toqueu tot!” però al congrés de setembre, algú ho va comentar públicament i m’obligaren a retallar la llegenda.
- No ho tocaré. Crec. M’espanta vosté.
- Passe que no tenim tot el dia.
Aquella primera del matí era una més per a Freixenot. Estava content per com l’havia tractat. No li estranyava gens que la clientela li tinguera tanta estima. Si és que ningú com ell per a tractar a la gent. Tot bonhomia.
- El següent- Va dir Freixenot, mentre s’adonà que el cartell de “Tanqueu la porta, hòstia, que ací dins no es pot estar!” s’havia despenjat un poc per la pressió de la gent impacient per entrar.
- Bon seg! Vinc de part del bisbe de Canteburry. M’ha dit que em farà una rebaixeta.
- Bon seg!. Ja ho sent jo. Al congrés de setembre van prohibir molt fortament els arreglets. Sembla que hi havia una xarxa de rebaixamentes que no feia més que exhaurir la recaptació en contra de la ciutadania. Després ens queixem que no tenim carreliteres ni hospitolars. D’escoliteres ni parlem.
- I no podia afer una excepció? Tinc un veí que diu...
- Xe, no li he dit que no? Faça el favor d’abonar els nyordos íntegrament o anar-se'n a mistria de 8.
- Perdó. Molt amable. Ja m’ho havien dit també. Ací té els nyordos. Puc passar?
- Sí. No toque el botó que diu “No toqueu”.
- Ho faré. Gràcies!
Mentrestant, la primera persona havia passat ja a l’aneco1 i estava a punt d’eixir. 13 segons justets i fora. Molts foren els qui, al congrés de setembre, havien advocat per augmentar a 4 minuts i 33 segons el temps, però els costos se’n pujaven molt per damunt dels actuals i no podíem permetre’ns una descapitalització tan violenta. Qui volguera els 4’33’’ ja sabia que, per 130.130 ₹ podria gaudir-los a les QuasAbsolut del nord.
En eixir la primera persona, a Freixenot li va costar reconéixer-la. Sense el kit semblava una altra persona. La cara els canviava també. Des que havien prohibit pixar amb gustet sense llicència, eren moltes les persones urustomitzades que venien a les QuasAbsolut buscant un raig de plaer.
Era ja hora de tancar. No li havia anat malament amb la clientela, però hui no li havien fet pintades iròniques a la paret com quasi cada dia. Les pintades les feien, segons Freixenot havia pogut esbrinar, persones que no havien pogut entrar, amb la intenció de desanimar a la resta perquè no es presentaren un altre dia. ”El producte excel·lent, l’atenció pa cagar-se", va ser una de les que Freixenot recordava amb tendresa.
Per a Freixenot, la venda de segons de silenci quasi absolut a qui poguera pagar-s'ho, era un bon treball. Però no sabia que aquell negoci, nascut inspirat en l’experiment de John Cage a la cambra anecoica i la posterior estrena de l’obra 4’33’’, estava condemnat a desaparéixer quan la pandèmia del 77 va deixar a la totalitat de la població sorda de les dues orelles just després del congrés de setembre.
- Tira, va! Guanyant diners a cabassos i encara et queixaràs.
- És que és molt avorrit. Només ve gent molt tarada que busca l’última oportunitat per recuperar la seua pau interna. Des que es prohibiren els viatges a l’Índia per trobar-se un mateix, la gent està fatal. Ja ho vam dir al congrés de setembre. Com que l’Índia ha envaït Castelló, ara toca fer-los el buit. Ja ens va passar amb Rússia i veges com vam quedar.
- Hale!, ja has plorat un poquet. Ara a treballar!
- Bo! Cague’n John Cage!
QuasAbsolut 3.14 estava a 13 minuts en pàtiX. Durant el trajecte, Freixenot aprofitava per a aplicar-se la gomatina que el metge li havia receptat per l’estrabisme nasal, un efecte secundari del seu treball a QuasAbsolut.
En arribar, 12 persones esperaven nervioses. Tots portaven el kit que s’havia popularitzat en xarxes: roba còmoda (més bé, ampla, amplíssima), calcer d’hivern, gorreta de ciclista del segle XX, guants de pergamí i ulleres de presohidrofluorteràpia. 3.141 Nyordos de coure verd (₹) costaven si aconseguies una superoferta durant el Red Yearo durant l’Oh, yes!. Un dineral, Xe!
Freixenot obrí la porta i apujà tots els magnetotèrmics alhora. Mai se'n recordava de fer-ho escalonadament, com li havia recomanat Nofrenadi, el doctorat en lluminàries. Eixe dia només va fallar l’elevador de prunes que sempre tenia preparat per a les emergències. Clic avall, clic amunt i a funcionar.
QuasAbsolut 3.14 es va omplir de llumenetes. Freixenot va discutir fortament al congrés de setembre sobre la conveniència de canviar les llumenetes per altres més discretes, però no es va decidir cap canvi. Les llumenetes condidores formen part de la imatge de la corporació i canviar-les suposaria haver de fer un rebrànding global al qual no estaven disposats els consellers més majors. Freixenot va decidir que, en cas que es fonguera alguna d’eixes llumenetes, no les reposaria. Ja sabia ell que s’arriscava a una sanció col·lectiva, però a ell plim.
Puntualment, en tocar les 7:11, Freixenot va atendre la primera persona de la cua:
- Bon segon!
- Bon seg!
- Porta els nyordos?
- Sí, ací els porte. Justets. No en tinc ni un més, fins que no cobre unes dietes que em deuen.
- Molt bé. Veig que porta el kit. Sap que no és obligatori i que no està contrastada la seua eficàcia, no?
- Bé, bé, tots sabem moltes coses, però la veritat només la saben els de dalt.
- Jo només li faig l’avís protocol·lari aprovat al congrés de setembre. Vosté ja decideix. A mi, plim.
- Com ha de ser. Li ho agraïsc des de l’èlitre.
- Bo. Pot passar a la cambra 1. No toque el botó que diu “No toqueu”. Fa uns mesos, eixe botó deia: “No toqueu, hòstia, que ho toqueu tot!” però al congrés de setembre, algú ho va comentar públicament i m’obligaren a retallar la llegenda.
- No ho tocaré. Crec. M’espanta vosté.
- Passe que no tenim tot el dia.
Aquella primera del matí era una més per a Freixenot. Estava content per com l’havia tractat. No li estranyava gens que la clientela li tinguera tanta estima. Si és que ningú com ell per a tractar a la gent. Tot bonhomia.
- El següent- Va dir Freixenot, mentre s’adonà que el cartell de “Tanqueu la porta, hòstia, que ací dins no es pot estar!” s’havia despenjat un poc per la pressió de la gent impacient per entrar.
- Bon seg! Vinc de part del bisbe de Canteburry. M’ha dit que em farà una rebaixeta.
- Bon seg!. Ja ho sent jo. Al congrés de setembre van prohibir molt fortament els arreglets. Sembla que hi havia una xarxa de rebaixamentes que no feia més que exhaurir la recaptació en contra de la ciutadania. Després ens queixem que no tenim carreliteres ni hospitolars. D’escoliteres ni parlem.
- I no podia afer una excepció? Tinc un veí que diu...
- Xe, no li he dit que no? Faça el favor d’abonar els nyordos íntegrament o anar-se'n a mistria de 8.
- Perdó. Molt amable. Ja m’ho havien dit també. Ací té els nyordos. Puc passar?
- Sí. No toque el botó que diu “No toqueu”.
- Ho faré. Gràcies!
Mentrestant, la primera persona havia passat ja a l’aneco1 i estava a punt d’eixir. 13 segons justets i fora. Molts foren els qui, al congrés de setembre, havien advocat per augmentar a 4 minuts i 33 segons el temps, però els costos se’n pujaven molt per damunt dels actuals i no podíem permetre’ns una descapitalització tan violenta. Qui volguera els 4’33’’ ja sabia que, per 130.130 ₹ podria gaudir-los a les QuasAbsolut del nord.
En eixir la primera persona, a Freixenot li va costar reconéixer-la. Sense el kit semblava una altra persona. La cara els canviava també. Des que havien prohibit pixar amb gustet sense llicència, eren moltes les persones urustomitzades que venien a les QuasAbsolut buscant un raig de plaer.
Era ja hora de tancar. No li havia anat malament amb la clientela, però hui no li havien fet pintades iròniques a la paret com quasi cada dia. Les pintades les feien, segons Freixenot havia pogut esbrinar, persones que no havien pogut entrar, amb la intenció de desanimar a la resta perquè no es presentaren un altre dia. ”El producte excel·lent, l’atenció pa cagar-se", va ser una de les que Freixenot recordava amb tendresa.
Per a Freixenot, la venda de segons de silenci quasi absolut a qui poguera pagar-s'ho, era un bon treball. Però no sabia que aquell negoci, nascut inspirat en l’experiment de John Cage a la cambra anecoica i la posterior estrena de l’obra 4’33’’, estava condemnat a desaparéixer quan la pandèmia del 77 va deixar a la totalitat de la població sorda de les dues orelles just després del congrés de setembre.