La Llegenda del Cavaller Jordi

Un relat de: prudenci

Sota els estels que escriuen enllà del cel glòries de Roma,
Lo Francolí s´estira vers de Tarraco al fit
Del seu destí, que forja sinistre estrella impura
Que apunta vers Montblanc amb son esguard maleït.

Dessota el Tossal Gros i envers Prats de Guàrdia
S´ajassa i arrossega allà en la balma oculta
Esfareidor llimac, mig griu i mig serp d´aigua,
Que ha establert cruel recapte en abominable culte.

D´antany esclavitzat pel drac, poble que lliura
La flor abans de fer fruit, Montblanc és mort
De cor i pensament, car ni es plany ni pot riure,
Perduda l´esperança i àdhuc potser l´honor,

El monstre en oblació bestial demana ofrena
De verges impol.lutes d´esperit, de cos i sang;
Un cop a l´any el riu de sang omple sa vena
I amb llàgrimes d´un poble n´augmenta son cabdal.

Astràgals s´han llençat, botxins de l´injustícia
L´atzar i la ceguesa, companys d´amor i mort,
Damunt l´altar major, clamant-ne la justícia
Als peus de l´Unigènit de Déu totpoderós.

Sanglotars impotents d´ulls blaus i pits de nina,
Esglai que endins s´arrela com arbre primordial
Dels cors que aquella gent enterren en la mina
On l´antiga ferassa ja esmola son ullal.

Tirada ja la sort, paradoxal paraula
Per tria dissortada com la que es feu allí,
S´eleva en l´alba rosa un càntic d´esperança
Com d´aucell que ja es cansa d´esperar-ne el matí.

Tot cor resta silent, tota veu estroncada
De basarda i de plors cada Abril, com enguany;
Ja no hi ha primavera a Montblanc, assecada
És la flor per la gebre que corseca son plany.

Taure aixeca son ull en lo ferest paratge
De la Roma d´Ibèria com estel escollit
Per recordar la mort, oh terrible esclavatge!
D´un poble que s´oblida en l´origen del seu crit.

La filla del vell rei, altívol per sa raça
Mes amorrat a terra dessota un poder fosc,
Englantina entre flors és, cérvola si en fóra caça,
Sirena on regna l´ona, seria, olor en el bosc.

Princesa de Montblanc i ho fóra de la terra
Si el Príncep d´aquest món així ho hagués volgut,
N´és ella any rera any la veu pura i sencera
Que diu lo nom que espera son poble esmaperdut.

Lo front desperta l´aire qu´en frega sa carona,
L´esguard no se n´adona, tantost, del nom escrit;
Ulls blaus de cel serè, lo pit ja com de dona,
S´atura Alcione estona abans d´alçar son dit.

La verge tributada al drac, així com perla
Llançada dins la cort per a plaer del porc,
És ella, i en son cor no hi tremola cap vena
En llegir-ne el seu nom, Alcione, i sa dissort.

Damunt els turons baixos s´asseca la rosada,
La flor encesa, enyorada, desprèn son pètal lleu,
El pic de l´ocell clou son cant de matinada,
Lo Francolí apaivaga murmuris de sa veu.

Floró de la corona, del ceptre la lis pura,
Beneïda criatura com l´astre en clarejar,
Alcione besa al pare oferint sa desventura
Al Crist de fusta dura clavat damunt l´altar.

Son pas ferm i solemne travessant el seu poble,
On ningú se sent noble ni els nens volen jugar,
Talment sembla de núvia que amb el Senyor s´acobla
Del cel, per no adonar-se´n amb qui s´ha de casar.

Ja en surt en comitiva Montblanc cap a la Tossa
Amb sa princesa rossa com blat jove espigat
Que un vent indesitjable escampa, ajup i esbroça.
Ja surt, com cera fosa d´un ble que algú ha apagat.

El gos udola en l´aire mentre que l´àvia plora,
Així per la donzella com per lo temps passat.
Prop de l´antre del monstre s´atura alcione i crida:
El drac prendrà ma vida, però no ma llibertat!

Quan ja lo bosc bramula sencer de la bufada
D´aquella fera horrible sortint del fosc avern,
Lo tro afegeix sa llenya al foc que el llamp escampa;
Lo mon tot sembla l´antre de Llucifer en l´Infern.

Un tronc en caure escorxa a unaltre tronc més doble,
Cruixir de les petjades del monstre esglaiador.
Esdevé fred la flaira, glaçant al cor més noble,
Lo foc omplint sa boca n´és l´única escalfor.

Vencent amb sa petjada el brogit de la feresta
Boscúria en esqueixar-se i del tro en son retombar,
Del drac la bramulada i de l´hàlit la congesta,
Se sent com bategada de cor, un cavalcar.

Cavall blanc s´endevina domat per ma molt destra,
La mateixa que llesta lo fa enlairar davant
La fera paorosa que gira sa mirada
Vers la creu estampada damunt de l´escut blanc.

La fera no s´adona ni poc ni tant sols gaire
De la llança que enlaira lo valent cavaller,
Fins a sentir de sobte son cop igual que un aire
Ferotge dins sa gola, llençant son bram darrer.

Tal una sargantana a qui s´ha tret la cua,
Lo monstre deixa dur-se, mansoi, pel cinturó
Que Jordi, en dolça prenda, a Alcione li demana,
Mostrant- lo a la gentada del poble silenciós.

Allí lo buf que encara de sa nariu supura
Serà, com vida impura, d´un cop d´acer finat.
Lo coll tallat s´inclina dessota arma més dura
Que l´escama, i cau pura la sang del pur pecat.

Als peus de la princesa la sang brolla i s´enfonsa
Terra endins enrogint-la, si és que encara ho és poc,
I neix una poncella d´immaculada rosa
Vermella i olorosa com creu de cedre al foc.

I ell, agenollant-se, vers ella alça sa testa;
Si amb la dreta sa gesta li atorga, amb l´altra en do
L´amor que s´ha fet rosa, nascuda d´una terra
Tan ferma com l´esquerra de qui en serà patró.




Comentaris

  • ei hola[Ofensiu]

    Ei, com estas? Ja se que aquesta no es la finalitat principal per fer aixo pero si no es aixi no o podre fer, m'agradaria parlar algun cop amb tu si us plau ves al meu apartat a 301BATA si us plau alla trobaras el meu correu
    Records

  • m'agrada molt[Ofensiu]
    Francesc de Castellví i Obando | 10-10-2006 | Valoració: 9

    Per un montblanquí com jo aquests dolços versos son com petits trocets del meu cor posats per escrit, hom Montblanc te molt arrelada aquesta llegenda al seu cor i ànima i llegir-la ha estat un plaer per mi, i al llegir-la un calfred m'ha recorregut el cos i tot-hi estar a l'octubre me sentit com si estigues a l'abril, en plena setmana medieval, amb els carrers engalanats, transportats al segle XIV, plens de mercaders, carros i bestiari, entre la gent que curosament transformen la vila en una de medieval cada any.
    Sencillament el teu relat es genial i t'he de donar les gracies perque aquests sentiments que m'has despertat no ho fan gaires relats, moltes gràcies.
    Records