La lírica

―Podrem fer alguna cosa un dia?
―Supòs que sí. Un dia. I ara?
―De moment res. Sóc vingut camí camí
i no em diu res el dimoni.

El dimoni eres tu.
Cap a on barrinen els teus ulls?
Sortírem del bar. Anàrem
a fumar porros desgraciats en un portal.
Era una agència de viatges.

―I què farem quan puguem fer?
―Ara no ho sé. Què creus?
―Jo no crec res. Per què ho dius?
―No és per demanar. És just
perquè el silenci és una lluita
que ara mateix no m'interessa.
―I totes les coses que el silenci diu?
―Les diu superposades. Són d'algú
que les fa dir al silenci.
Si el silenci les diu
és perquè hi ha algú que no té el coratge
de dir-les.

El radical ets tu.
Aquella nit, alada, inviolable,
en sortir del baret, el baret de sempre,
jo fart de sentir dois de dissabte a la nit
i fart de sentir bromes de pixes,
de conys selectes, de culs oberts,
jo que sóc seriós
i no he anat mai a plorar-li a la lluna
em deixava dirigir per tu.

―Jo vull que em menis.
Vull que els meus peus siguin també tu.
―Són els peus que ho diuen tot
quan el silenci calla.

T'ho vaig dir com un beneit.
Somrigueres. Els teus ulls plorosos,
inflats de costo barat i rom
amollaven estols de falcons deserts
i de folls que maten els conills amb els dits.

Que visquin! Que visquin aquestes nits
en què només hi ha el desig, la música
i només hi ha l'atzar que sobreviu
entre els oratges.

―La sida d'aquest segle és la coherència.

Això ho digueres tu. Jo no tenia xerrera.
No és que estàs cansat. La lírica ho diu:
potser és que encara no sé posar-me
al meu lloc definitiu damunt el temps
o és un excés d'instants que és un femer
i sempre és el femer de sempre.
Jo t'ho vaig dir amb paraules de bàmbol. Tu:

―No m'interessa.

I la lluna que no hi era,
com no hi era l'espera.
Però el ritme és infinit, i atansa.

Tot el que no et dic per pur
t'ho dic per escrit. M'és estrany
parlar-te des del mirador d'un que no sóc jo
en lloc de viure mentre et bes els ulls
i la camisa es despulla
en un moviment de viure que apareix
com una ona màgica
i zas!, cauen festucs
pel carrer on cada dia neix el somriure
i la intel·ligència emocional
sobreviu per dins les clavegueres.

―I tu d'on véns, ara?

M'ho digueres com de cop. Un bri d'oratge
i un esperit escènic desbordava
aquella matinada blava feta entorn de tu.

―D'on vinc? De resistir!
I no et diré que vinc de viure
contra el precipici,
contra la llum que no és de veres perquè infecta,
contra els recers que són de veres
i malviuen com una mentida.

―Sóc verge!

Ho cridaves. Tu fumat. Jo no t'he dit
que després de dutxar-me jo sempre sóc verge.
Anava gat. Sóc jove! Anava gat! Sóc el jove!
I si vaig gat sóc com l'ocell
que planeja i fa cercles damunt la roca.
M'entretinc. Tinc por dels teus ulls.

-Només digues-me si m'estimes.
-Això no m'interessa, encara.

I després va caure aquest teló.
Final d'aquesta funció.