La inacabada de Connor. 3

Un relat de: franz appa

A les tardes sortíem a la llarga i blanca platja, Misery i jo. Si hi havia algun assumpte imprevist, algun tèlex de darrera hora, alguna reunió interminable que m'endarrerien a ciutat, la trobava ja a la punta de l'est, enfrontant la naixent marinada, els llargs cabells esbarriats contra l'aire aclaparat d'humitat i salabror, l'esguard impertorbable i penetrant fit en el crepuscle remot; sempre les sandàlies lligades l'una amb l'altra penjant d'una espatlla, una mica per sota de la llarga cua del seu cabell tan fosc. De vegades culivada sobre els talons, de vegades amb les cames creuades, o senzillament dempeus, el seu temps interior era inabastable i extenuant. Sabies que els teus minuts i hores eren possiblement dies per a ella; sabies que cada instant de llum fulgurant a ponent era gairebé una eternitat irrepetible i daurada, una vida sencera fruïda i escurada fins als devessalls. Però si de cop pestanyejava i sacsava el cos, sabies que en realitat aquesta manera de comptar mancava de sentit: simplement en aquells minuts ella no era la Misery ni el sol era l'astre que es ponia, sinó que un i altre eren un, una unitat, estrella i dona, idèntics en una aparent fuga i en veritat immòbils.
Com dir-ho sense trair-la? Només si tenies la paciència, la fe i la serenitat per aguantar aquelles estones de perfecta quietud al seu costat, podies sentir aquella intensa i absoluta certitud de pau i de realització. Sí, com una mena de vibració que apartava la pobresa i misèria de sentiments i sensacions fragmentàries i indefinides i resplendia en la magnificència d'una autèntica i diversa realitat. Et senties ple de repòs i de calma, aliè a l'estrèpit i mediocritat del dia que un cop més se t'esmunyia dels dits, i, si eres prou fort per refusar la idea de perpetuar aquells instants de glòria i poder -perquè això representava ja trair, anorrear, anul·lar llur perfecta intensitat-, podies respirar, veure, sentir i estimar com mai ho havies fet.
-És molt senzill si obriu el vostre cor -deia ella.
Però, ai, tenim el cor blindat per la necessitat de seguretats que ens preservin de l'estremiment de tants temors i tantes febleses. Caiem un, dos, mil cops al dia en la temptació de donar-li un tomb més a la clau que ens ferma i protegeix.
-Si l'obres, s'obre la teva ment, també. Si permets que el que amagues i diposites a l'inconscient aflori, i flueixi lliure com un rierol fresc, el torrent tempestuós de la teva racionalitat s'hi mesclarà amb joia i delicadesa, i ara les aigües discorreran suaus i contínues com un oceà pregon i poderós. Perquè no has de formar un estany aïllat, sinó córrer fins al mar ampli i immemorial de la teva espècie, sentint aquesta sinergia i aquesta solidaritat reimpulsant-te com un corrent d'aire ascendent fa elevar l'àliga tranquil·la amb les seves ales esteses.
Després, a les nits obagues, conduïem pels corriols travessant els plans i flairosos camps que encerclen la ciutat, que no la delimiten ni l'empresonen, sinó que només, suaument, inadvertidament, s'obren amb les rengleres ordenades i metòdiques dels solcs petjats per l'arada envers la pacífica, indòmita i arcaica dimensió agresta i lliure de l'espai no sotmès per l'home, el silenci omnipresent i sense memòria de la natura salvatge i recòndita. Allà on endevinàvem, encara, entrebadant els ulls, la primera i primordial escletxa del temps, el primigeni i insondable esclat de l'astorada i gelada llum enmig del moment esfereïdor en què, com un tràgic vòrtex sorgit del no-res absolut i perfecte, de la vastíssima, inexorable habitació del buit, es decidí la magnitud i la potència, el volum de la matèria i de la mesura, declinant envers el punt en què allò que havia d'ésser encara, que no havia estat, assolí la indefectible qualitat de l'existència. Aleshores, en aquell frenètic moment de l'inici, la possibilitat havia d'emprendre la cursa irrevocable de l'esdevenir, perquè hi hagués allò i allò altre, potser de bell antuvi només dos, una bipolarització incommensurable condemnada a la interacció, a xocar, refutar-se, reviure's i esquerdar-se en miríades i miríades de fragments. Quedà, doncs, la natura única i la duplicitat, la necessitat enmig del vigorós i impertèrrit atzar, de l'harmonia imprescindible i indefugible dels contraris.
Perquè així és. No és que tot tingui el seu destí, sinó només el seu origen, la seva justificació, la seva síntesi, i el seu antagonista i complementari. Tot mal té el seu bé que l'anul·la, tota malaltia el seu antídot, tot bé el seu mal que l'anorrea, tota identitat la seva desintegració.
Parlàvem així, o no dèiem res, esguardant els lents retalls de la calitja difuminant el cel saturat als cims dels plàcids turons, enduts pel vent o la marinada remorosa i saborosa, omplint el pit a cor que vols en la serena magnificència dels minuts lliures i els espais oberts, just a un pas d'un paradís, just en el límit. (I per què no el franquejàvem, no m'ho pregunteu ara; simplement som d'aquest costat, tant la Misery com jo: "Jo no sóc una santa", deia ella, fumant marihuana dins la música estrident d'un bar qualsevol, entre els perfums barats i aroma de tabac estantís, entre homes que la masegaven, dones que reien les gràcies fàcils dels homes, i es descordaven les camises per lluir els pits suats, flonjos, macats... Simplement ens manteníem en la nostra qualitat d'existència, la nostra manera de viure. No demanàvem res més: ser, ser lliures, riure i agrair, estimar i presenciar l'abisme enfront nostre. No era tant. Si ens ho negaren, també això, havíem d'optar aleshores: reduir-nos o saltar més enllà. Algun dia cercaré la Misery en aquella astorada i congelada habitació de plenitud i indiferència on s'aboca l'oblit).


Comentaris

  • I a més...[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 06-03-2008

    Quina sort, la d'aquests personatges que viuen ara i ací vora l'abisme, sense fer res especial per evitar-lo i també sense témer-lo, fusionats amb la natura, amb l'entorn! Fora de la ficció, al món real -o si voleu tangible si la paraula "real" suscita algun tipus de prevenció-, hi ha alguns lúcids esbojarrats que diuen que també és possible actuar així. Qüestió de sort?I d'actitud, diria jo. Constate que cada relectura d'aquest relat em menaria a noves recreacions.
    Un bes per al demiürg.

  • I a més...[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 06-03-2008

    Quina sort, la d'aquests personatges que viuen ara i ací vora l'abisme, sense fer res especial per evitar-lo i també sense témer-lo, fusionats amb la natura, amb l'entorn! Fora de la ficció, al món real -o si voleu tangible si la paraula "real" suscita algun tipus de prevenció-, hi ha alguns lúcids esbojarrats que diuen que també és possible actuar així. Qüestió de sort?I d'actitud, diria jo. Constate que cada relectura d'aquest relat em menaria a noves recreacions.
    Un bes per al demiürg.

  • Els ulls de Connor, els ulls de Franz...[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 06-03-2008

    M'he de permetre algun dia una recreació de les dones que han passat per l'univers de Tavanne i els seus universos paral·lels. Amb els seus rínxols salvatges, el cos voluptuós i atlètic per la natació, els ulls amb espurnes verdoses i una intel·ligent indolència uns cops subtil i d'altres descarada. Misery, Lena, Milena, Lilith... quin bell caleidoscopi voltant per aquelles platges!
    Caldria sotjar també els ulls fascinats que les miren i troben generosament paraules perquè els altres poguem compartir la mateixa fascinació. Has anat de la ficció filosòfica a la pura poesia en aquest tren de la Inacabada. Espere il·lusionadament l'arribada a la quarta estació, asseguda al primer vagó.

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de franz appa

franz appa

150 Relats

933 Comentaris

168478 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:

Franz Appa és membre del Col·lectiu d'Antiartistes, que agrupa diversos autors compromesos amb l'art no professional.
Podeu saber-ne més al bloc antiartistes

Una part de les narracions publicades a RC, estan sent compilades i ampliades al web Històries de Tavanne , un projecte narratiu dinàmic i en evolució constant.

El Col·lectiu ha publicat també un manifest. . El podeu llegir complet a manifest antiart
Heus aquí un extracte:

(...) l'art i l'artista que proposem hauria de desprendre's de la professionalització i del reclam dels intermediaris que valorin i pregonin el seu art. En el domini de la utopia, es tractaria de pensar un món on cadascú podria obtenir les seves necessitats de subsistència pel sol fet de la seva existència, i per tant s'alliberés de la necessitat de guanyar-se el dret a la pròpia existència. En un món de la utopia marxista, doncs, no caldrien reconeixements ni professionals de l'art, ja que la dedicació sense retribució seria factible.
En l'actual món globalitzat, queden espais per a la creació artística no mercantil? Queda una possibilitat de democràcia a l'art -un art on la majoria creï i l'artista sigui un igual entre iguals? La sospita és que cada cop hi ha d'haver més marges i racons on la força del mercat es fracturi i concedeixi camp a l'autèntica creació. L'evolució de les tecnologies de la comunicació -només cal pensar en internet, en efecte-, però també el cansament i avorriment de la massa davant el producte artístic que emergeix avui del mercat, fan pensar que no estem desbarrant sobre un horitzó hipotètic però irrealitzable. Més aviat ens fa pensar que estem apuntant al que hi ha de més fecund ja en el nostre immediat entorn.
En definitiva, estem proposant un art:
-No professional, és a dir, creat per artistes que no en facin de la venda del seu producte el seu principal mitjà de subsistència
-Centrat en un medi d'intercanvi lliure de productes, fonamentalment gratuït, o en tot cas no dominat per intermediaris professionals del comerç
-Democràtic, és a dir, creat per una majoria envers una majoria.

Correu a: antiartistes@gmail.com