La inacabada de Connor. 3

A les tardes sortíem a la llarga i blanca platja, Misery i jo. Si hi havia algun assumpte imprevist, algun tèlex de darrera hora, alguna reunió interminable que m'endarrerien a ciutat, la trobava ja a la punta de l'est, enfrontant la naixent marinada, els llargs cabells esbarriats contra l'aire aclaparat d'humitat i salabror, l'esguard impertorbable i penetrant fit en el crepuscle remot; sempre les sandàlies lligades l'una amb l'altra penjant d'una espatlla, una mica per sota de la llarga cua del seu cabell tan fosc. De vegades culivada sobre els talons, de vegades amb les cames creuades, o senzillament dempeus, el seu temps interior era inabastable i extenuant. Sabies que els teus minuts i hores eren possiblement dies per a ella; sabies que cada instant de llum fulgurant a ponent era gairebé una eternitat irrepetible i daurada, una vida sencera fruïda i escurada fins als devessalls. Però si de cop pestanyejava i sacsava el cos, sabies que en realitat aquesta manera de comptar mancava de sentit: simplement en aquells minuts ella no era la Misery ni el sol era l'astre que es ponia, sinó que un i altre eren un, una unitat, estrella i dona, idèntics en una aparent fuga i en veritat immòbils.
Com dir-ho sense trair-la? Només si tenies la paciència, la fe i la serenitat per aguantar aquelles estones de perfecta quietud al seu costat, podies sentir aquella intensa i absoluta certitud de pau i de realització. Sí, com una mena de vibració que apartava la pobresa i misèria de sentiments i sensacions fragmentàries i indefinides i resplendia en la magnificència d'una autèntica i diversa realitat. Et senties ple de repòs i de calma, aliè a l'estrèpit i mediocritat del dia que un cop més se t'esmunyia dels dits, i, si eres prou fort per refusar la idea de perpetuar aquells instants de glòria i poder -perquè això representava ja trair, anorrear, anul·lar llur perfecta intensitat-, podies respirar, veure, sentir i estimar com mai ho havies fet.
-És molt senzill si obriu el vostre cor -deia ella.
Però, ai, tenim el cor blindat per la necessitat de seguretats que ens preservin de l'estremiment de tants temors i tantes febleses. Caiem un, dos, mil cops al dia en la temptació de donar-li un tomb més a la clau que ens ferma i protegeix.
-Si l'obres, s'obre la teva ment, també. Si permets que el que amagues i diposites a l'inconscient aflori, i flueixi lliure com un rierol fresc, el torrent tempestuós de la teva racionalitat s'hi mesclarà amb joia i delicadesa, i ara les aigües discorreran suaus i contínues com un oceà pregon i poderós. Perquè no has de formar un estany aïllat, sinó córrer fins al mar ampli i immemorial de la teva espècie, sentint aquesta sinergia i aquesta solidaritat reimpulsant-te com un corrent d'aire ascendent fa elevar l'àliga tranquil·la amb les seves ales esteses.
Després, a les nits obagues, conduïem pels corriols travessant els plans i flairosos camps que encerclen la ciutat, que no la delimiten ni l'empresonen, sinó que només, suaument, inadvertidament, s'obren amb les rengleres ordenades i metòdiques dels solcs petjats per l'arada envers la pacífica, indòmita i arcaica dimensió agresta i lliure de l'espai no sotmès per l'home, el silenci omnipresent i sense memòria de la natura salvatge i recòndita. Allà on endevinàvem, encara, entrebadant els ulls, la primera i primordial escletxa del temps, el primigeni i insondable esclat de l'astorada i gelada llum enmig del moment esfereïdor en què, com un tràgic vòrtex sorgit del no-res absolut i perfecte, de la vastíssima, inexorable habitació del buit, es decidí la magnitud i la potència, el volum de la matèria i de la mesura, declinant envers el punt en què allò que havia d'ésser encara, que no havia estat, assolí la indefectible qualitat de l'existència. Aleshores, en aquell frenètic moment de l'inici, la possibilitat havia d'emprendre la cursa irrevocable de l'esdevenir, perquè hi hagués allò i allò altre, potser de bell antuvi només dos, una bipolarització incommensurable condemnada a la interacció, a xocar, refutar-se, reviure's i esquerdar-se en miríades i miríades de fragments. Quedà, doncs, la natura única i la duplicitat, la necessitat enmig del vigorós i impertèrrit atzar, de l'harmonia imprescindible i indefugible dels contraris.
Perquè així és. No és que tot tingui el seu destí, sinó només el seu origen, la seva justificació, la seva síntesi, i el seu antagonista i complementari. Tot mal té el seu bé que l'anul·la, tota malaltia el seu antídot, tot bé el seu mal que l'anorrea, tota identitat la seva desintegració.
Parlàvem així, o no dèiem res, esguardant els lents retalls de la calitja difuminant el cel saturat als cims dels plàcids turons, enduts pel vent o la marinada remorosa i saborosa, omplint el pit a cor que vols en la serena magnificència dels minuts lliures i els espais oberts, just a un pas d'un paradís, just en el límit. (I per què no el franquejàvem, no m'ho pregunteu ara; simplement som d'aquest costat, tant la Misery com jo: "Jo no sóc una santa", deia ella, fumant marihuana dins la música estrident d'un bar qualsevol, entre els perfums barats i aroma de tabac estantís, entre homes que la masegaven, dones que reien les gràcies fàcils dels homes, i es descordaven les camises per lluir els pits suats, flonjos, macats... Simplement ens manteníem en la nostra qualitat d'existència, la nostra manera de viure. No demanàvem res més: ser, ser lliures, riure i agrair, estimar i presenciar l'abisme enfront nostre. No era tant. Si ens ho negaren, també això, havíem d'optar aleshores: reduir-nos o saltar més enllà. Algun dia cercaré la Misery en aquella astorada i congelada habitació de plenitud i indiferència on s'aboca l'oblit).