La imperfecció més perfecte

De cop i volta, estirada al llit sense fer res de profit vaig pensar en els seus ulls clars, molt clars, blaus tan freds i tan càlids a l'hora; Els seus ulls em van portar a pensar en el seu nas, gros i aguilenc i això em va dur als seus llavis, carnosos i grossos, més propis d'una dona que no pas d'un home en aquella zona em vaig detenir més que amb les altres dues anteriors, la seva boca m'havia fet somniar, m'havia fet veure les estrelles en molts moments i, per què no dir-ho, al principi, m'havia fet mal en moments de rudesa. Més tard, vaig detenir-me a pensar en les seves espatlles, fortes, protectores o almenys a mi m'ho semblaven i en la seva panxa la qual la cervesa i les llaminadures ja s'hi havia fet un lloc. I les seves cames, llargues i grans que aguantaven les espatlles, la panxa, la cervesa i les llaminadures de més.

- Que n'és d'imperfecte! - vaig pensar
- I com me l'estimo! - vaig cridar