Els riscos de somiar

L'Igor va obrir els ulls, va notar un temible mal de cap, va acostar-se la ma al clatell i va comprovar que li sagnava, devia tenir-hi un trau.

Va mirar la sala on es trobava, una sala fosca, bruta, freda. Era una sala petita amb unes parets grises, que, segurament abans havien estat blanques, hi havia una calaixera de fusta vella al racó de la cambra on hi regnava l'absoluta caos, papers i més papers mal col·locats i arrugats. Ell era a un sofà vell amb les espumes entre sortides i el tapis esgarrapat. I, al davant del sofà, una cadira de fusta senzilla. A la sala hi havia una única porta que donava al que semblava un despatx i no hi havia cap finestra.

L'Igor va suposar que estaria a una de les moltes sales clandestines de la policia, sales on l'Igor havia estat per diversos motius com repartir propaganda en contra del règim, haver lluitat pel bàndol perdedor durant la Segona Guerra Civil o organitzar diverses manifestacions.

Però aquella sala era diferent, o almenys a l'Igor li semblava diferent, ja feia temps que estava acostumat a viure amb por, fins i tot es podria dir que aquella sensació de suspens constant el feia sentir encara més viu.

Mentre era tot sol en aquella sala va pensar en la Maria, patia per si ella també estaria en una d'aquelles sales, no suportaria perdre-la.

La Maria era una noia idealista que va fer que l'Igor cregués en un món millor i li va fer entendre el significat de la paraula utopia quan ell més ho necessitava. Es van conèixer en un concert clandestí d'un ateneu abandonat i la seva relació va anar tan ràpida com intensa, estaven fets l'un per l'altre, no només compartien llit, també eren companys d'armes, i, això els unia més que qualsevol altre matrimoni convencional amb nens, gos i hipoteca a 30 anys.

Va tancar els ulls i va transportar-se en el temps, a un temps passat de dubtes i incerteses però també un temps d'esperança i somnis. Es va traslladar a les barricades i a les trinxeres improvisades de la Barceloneta on ell lluitava.

Es va recordar de la gran majoria de companys que van caure i en els pocs camarades que li quedaven.

També va recordar, per primer cop en molt temps, els anys previs a la guerra. La gran crisi del 2008 que els hi van voler vendre com a un procés de desacceleració i que, més tard, a patir del 2009, ja ningú va poder negar que el país queia en picat.

En el seu viatge temporal va veure també un nou partit polític anomenat ‘'Pacto Nacional de Seguridad'' el PNS que en poc temps va anar pujant com l'espuma a base d'anar pregonant demagògia pura, un partit on hi havia un líder que es presentava com el gran Salvador de la situació espanyola, l'Arsenio Hernandez, presentava una solució de l'economia d'Espanya i d'Europa en general amb el terme de ‘'fer neteja''. Aquesta neteja consistia, primer, en expulsar a tothom que no hagués nascut dins el que ell anomenava ‘'la seva gran pàtria'' i, més tard, també es va estendre a l'eliminació de tota aquella persona que es consideraven indignes o febles pel país. El PNS va arribar a guanyar unes eleccions democràtiques i, quan el poble es va adonar de les barbaritats de l'Hernandez podria arribar a fer, ja era tard, l'Arsenio ja s'havia autoproclamat president vitalici i tenia a tot l'exèrcit a la butxaca. Aleshores van començar les guerrilles de gent que, com l'Igor, no estaven disposats a permetre que la seva llar es convertís en un lloc insegur, on tothom pogués acusar a tothom a la seva voluntat. Va començar llavors, la coneguda com a Segona Guerra Civil.

L'Igor no se'n penedia gens del temps que va passar lluitant entre la zona de la Barceloneta i Collserola. Aquella lluita amb els companys, va crear vincles que mai més ningú podria trencar. Els records d'aquella època, tant els bons com els dolents van fer que l'Igor fos de la manera que era, van aconseguir que fes un pas endavant de qual mai podria retrocedir-ne. Aquell temps va ser dur però alhora fou el més meravellós de la seva vida. Era un temps on els joves es podien permetre el luxe de somiar en revolucions i podien proposar-se canviar el món si volien. Tots els joves combatius veien el futur com un full en blanc on ells hi podrien veure representats els seus desigs, on hi podrien escriure-hi i posar en pràctica les seves aspiracions.

L'Igor va tornar a obrir els ulls, hauria passat ben bé mitja hora des de que es va despertar en aquella sala desconeguda. Els nervis anaven creixent cada cop més, el va embolcallar una sensació angoixant per tot el cos que el va dur a pegar un crit desesperat. Va pensar que si algú l'havia sentit, vindrien de seguida els guàrdies de l'Hernandez però no va venir a ningú.

Va acostar-se a la porta per provar de veure o sentir quelcom a l'altra banda. Però no va veure ni va sentir res, aquella porta semblava blindada. Va tornar al seu lloc, al sofà vell i rosegat, l'únic lloc on se sentia una mica segur dins aquella sala que semblava de tot menys segura. Va tornar a tancar els ulls, va tornar a pensar en la Maria un altre cop, en com se l'estimava, en la intensitat amb la que van fer l'amor el dia del concert quan es van conèixer, en el seu somriure, en els seus cabells rojos, en els seus pits, aquells pits que tant van fer sospirar a l'Igor, els pits dels seus somnis, en aquella panxeta que tant li agradava a l'Igor i que tan poc li agradava a la Maria, en l'optimisme que presentava ella en les ocasions més difícils, en les abraçades que rebia l'Igor per part de la Maria quan ell més ho necessitava, en els petons, aquells petons...

Mentre que l'Igor es perdia entre aquelles imatges, algú uniformat que va sortir de la porta, va interrompre la seva excitació.

Era un home alt i prim amb l'uniforme de la guàrdia oficial del règim. Duia un bigoti i els pocs cabells que li quedaven eren negres com el carbó.

Després d'uns instants de mirades furtives, el policia es va pronunciar:

-Puede pasar a la sala contigua.

L'Igor va passar al que semblava un despatx abandonat, la calaixera no era tan caòtica com la de la sala anterior i hi havia un escriptori vell i unes cadires com de sala d'espera.

Un dels quatre guàrdies de la sala va cridar als altres tres:

-Traédla!

Els guàrdies va obrir una porta de les cinc que tenia el despatx i d'una de les sales en va sortir la Maria.

-Maria! - va xisclar l'Igor tan fort com va poder.

La Maria no presentava signes de violència, cosa que va tranquil·litzar molt a l'Igor, tot i així, tenia els ulls molt enfonsats, mai l'havia vist tan trista.

El policia que semblava tenir el càrrec més alt es va dirigir als dos nois i els hi va dir:
-Os dejamos un rato solos, tenemos que resolver unos asuntos, el agente Rafael Navarro se quedará al otro lado de la puerta de salida. A nuestro regreso, les explicaré el motivo por el cual están aquí.

Els agents van marxar per una de les portes.

La Maria i l'Igor es van abraçar com si fes molt temps que no es veiéssim.

- ¿Estàs bé? No t'han fet res aquests desgraciats?- va preguntar l'Igor preocupat a la Maria.
- Sí, m'he despertat i m'han portat aquí amb tu, no recordo res més.
- Com me'n alegro de veure't, no t'han perquè som aquí?
- No, ja t'he dit que no recordo res més que aixecar-me i venir aquí. La Carme va desaparèixer ahir i la Sandra i el Climent fa una setmana que no en sé res. No estaran fent neteja amb nosaltres oi?
- No pateixis, tot sortirà bé.

L'Igor sabia que res sortiria bé. El règim havia decidit eliminar de sota arrel tots els possibles futurs problemes, i la Maria i l'Igor, així com els seus amics, representaven un greu problema que podia tambalejar els ciments del règim hernandista.

Els policies van tornar amb uns papers grapats. Els van entregar a l'Igor i a la Maria perquè els llegissin.

Era un informe psiquiàtric d'ells dos on deia que els dos patien la malaltia roja que afectava al cervell i als òrgans vitals. Al final de l'informe venia una explicació que justificava el sacrifici dels dos xicots ja que suposaven un perill públic i una signatura d'Arsenio Hernandez que autoritzava els dos sacrificis humans.

La Maria va caure desplomada al terra, a l'Igor li van començar a brotar llàgrimes dels ulls, no podia parar.

De seguida els van dur a una plana i van col·locar-los davant de sis policies amb fusells.

La Maria i l'Igor es van fer un petó molt fort, el més llarg de la seva vida, tot i així, el petó es va fer curt, es van agafar molt fort de la ma, molt fort.

La última cosa que els dos xicots van sentir va ser:

- Apunten! Fuego!

Van enterrar-los a una fossa comuna, la mateixa fossa on van enterrar la Sandra, el Climent i la Carme. I d'ells ja no se'n va saber res, ningú més va parlar de l'Igor i la Maria, ni de la Sandra i el Climent, tampoc de la Carme.

Les revolucions són contagioses i, si el poble hagués despertat abans la seva consciència social, haurien haver pogut canviar el món, el preu del conformisme i la indiferència és l'oblit.