Instants de por

Un relat de: Lisistrata

Quan l'Eva va sentir el << crec >> que va fer el got al caure al terra, es va posar a tremolar.

Des de que el papa havia marxat, la mama estava molt estranya, era com una altra mama, una mama que a l'Eva no li agradava: Sempre amb les mans ocupades, amb una duia una copa de vi i amb l'altre es tocava el cap com si tingués una migranya permanent.

Els ulls de la mama ja no brillaven, del seu somriure, ja ni se'n recordava, ja no jugaven ni feien el deures juntes, ja no reien ni preparaven el sopar plegades.

L'Eva va sentir que la porta s'obria, que la porta es tancava, va sentir el soroll d'unes claus, i també el d'unes passes que pujaven les escales i es dirigien a la cuina on era ella. L'Eva volia marxar, amagar-se, però ja era tard. La nena, arraconada a una cantonada de la cuina, i sense saber què fer, va notar com les llàgrimes començaven a relliscar-se per les seves galtones rodones i vermelles.

La mare es va aturar a la porta de la cuina i va mirar a la seva filla durant molta estona. Quan va decidir avançar, el tremolor de la nena es va agreujar. La mare, va rodejar els braços al voltant de l'Eva i la va abraçar fort, molt fort.

La nena va obrir els ulls com unes taronges. La mama, al veure la reacció de l'Eva la va agafar i li va dir:

- Va, et porto a l'habitació que encara et tallaràs.

De camí a l'habitació, l'Eva va fer un somriure d'orella a orella. La mama havia tornat i el malson havia acabat.

Comentaris

  • F. Escandell | 04-10-2009 | Valoració: 10

    Una abraçada, un somriure, una presència per desperar d'un malson... Però i si torna?

    Una besada!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: