Això no hi és a Barcelona

Un relat de: Lisistrata

El cotxe va decidir dir adéu a la Eulàlia en el pitjor moment, anant de viatge de cap de setmana per oblidar-se de la desesperant feina d'una dona de negocis soltera que amb una ma ha de fer la seva feina bé i amb l'altre espantar les mosques que li volen tocar el cul altrament dites, companys de feina.

No devia ser massa lluny del seu destí ja que a Internet deia que el viatge tenia una durada de 5 hores i portava unes 4 hores i mitja en ruta. Tot i així, massa per anar caminant.

Després de rondar buscant ajuda mentre pronunciava alguns renecs, crits desesperats i molts: <>, l'Eulàlia va adonar-se de la situació en la que es trobava, sola, en un lloc desconegut i el cotxe totalment mort, va alçar la mirada i sense voler, va somriure, la vista li regalava un dels millors paisatges que havia vist mai: Unes majestuoses muntanyes s'alçaven en forma de pic, als peus d'aquestes, una verdor natural i brillant brollava fins on era ella, als costats arbres i més arbres, tots diferents, l'Eulàlia no tenia massa idea de com podien dir-se, a tots els arbres els hi deia <>, no estava massa posada en ciències naturals, era el que popularment es coneix, una pixapí. Va decidir aprofitar que era de dia per mirar si hi havia algú que la podés ajudar, però amb més calma que abans, ara volia gaudir del paisatge pirinenc del que estava totalment envoltada. Durant la seva passejada va veure cascades cristal·lines on va decidir quedar-s'hi una estona, va veure, evidentment, molts arbres i animals, entre aquests, un llop. L'Eulàlia es va recordar que la setmana anterior havia vist un reportatge per la televisió que deia que feia poc que estaven tornant a habitar els Pirineus, a l'Eulàlia li fascinaven els llops però va preferir no acostar-s'hi massa, era tota una dona de ciutat, d'aquelles que s'emocionen amb una imatge de postal però prefereixen veure-la a la televisió de casa seva. Finalment, va trobar un edifici on semblava haver-hi gent, almenys no semblava abandonat, l'Eulàlia va donar gràcies a tot allò que no creia des de feia temps i va acostar-se a veure què era aquella construcció que hi havia a uns metres d'ella i que destacava entre tanta verdor i naturalitat. Semblava un alberg o un hostal, estava obert i va decidir entrar. Les seves prediccions es van fer reals, era un alberg. L'Eulàlia va trobar un noi molt agradable, d'uns 25 anys amb cos de monitor d'esquí, o almenys això li va semblar a ella, que va escoltar el problema del cotxe amb tota la paciència del món ja que la dona estava nerviosa i no tenia una pronuncia massa clara, tot i així es va fer entendre com va poder i el noi li va prometre que l'ajudaria l'endemà, ja era tard per anar a buscar el cotxe i reparar-lo, i molt menys si l'Eulàlia no tenia clar ben bé per on havia vingut i com havia arribat allà, no es podia dir que tingués un sentit de l'orientació massa fi. El que si que li va poder assegurar el noi, es que tindria una habitació doble gratuïta per aquella nit. L'Eulàlia va acceptar, què podia fer si no?

L'alberg estava millor del que es pensava, l'habitació era senzilla però acollidora. Va sopar alguna cosa i va marxar a l'habitació. Volia oblidar aquell dia i tornar a Barcelona, en quin maleït dia se li va ocórrer la idea del <>.

Al dia següent, una llum encegadora va entrar per la finestra on era l'Eulàlia. La seva primera reacció va ser d'enuig, rebutjava i odiava aquella claror atordidora que estava entrant a la seva habitació; un cop desperta però, va acostar-se a la finestra i va veure en el paisatge muntanyós i assolellat, un regal que la naturalesa li feia a ella, a la seva vista, a dins seu per que s'adonés de que els seus problemes i les seves angoixes quedaven en un no res en comparació de tal majestuositat i bellesa.

El monitor d'esquí va trucar a la porta, li va demanar les claus del cotxe i van anar plegats a reparar-lo, un cop enllestida la feina, l'Eulàlia va tornar cap a Barcelona amb una sensació nova, indescriptible per ella.

Quan va fer una parada amb el cotxe, va trobar al darrere del vehicle una targeta amb el nom de l'alberg que el monitor d'esquí li deuria haver deixat quan va acabar de reparar el cotxe. L'Eulàlia va sentir la temptació de fer marxa enrere però la seva part racional la va fer tirar endavant i arribar a casa no sense abans prometre's a ella mateixa que tornaria de tant en tant per no oblidar aquell sentiment i aquelles precioses muntanyes del Pirineu.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: