La Flor de Nadal

Un relat de: Materile

LA POINSETIA

L’Elvira feia anys que era vídua, vivia amb el seu fill solter que l’adorava. La pobra dona havia passat uns anys molt durs després de la mort del seu marit. La seva pensió no donava per a gaires alegries, però anaven sobrevivint. El noi va acabar els estudis i de seguida va tenir la sort de trobar una feineta que els ajudava a passar el dia a dia. Amb el temps, el Joan va anar millorant econòmicament i just per aquestes dates, una multinacional el va contractar per anar a Austràlia, a l’altra part del món. De moment, la feina era la seva vida, tenia amics que l’estimaven i els seus superiors li tenien tota la confiança.

L’Elvira només pensava amb amb el Joan; cada 15 dies es telefonaven i s’estaven una bona estona envaïts per aquell sentiment tan fort que a vegades talla les paraules i espanta els pensaments, fins que recobraven l’enteresa, i, era llavors quan els faltava aquell temps que els havia robat l’emoció, i no podien acomiadar-se perquè després d’una paraula en vénia una altra, i una altra... L’Elvira acabava de penjar el telèfon i automàticament va començar a calcular quants dies faltaven per Nadal. Quina ràbia!, no li havia preguntat si necessitava alguna cosa de diners, ni quin dia arribaria a casa, ni quin vol, ni que s’abrigués, que aquí feia molt de fred i que es moria de ganes d’abraçar-lo...

Dissabte, 15 dies abans de Nadal

Avui aniria al mercat i miraria el peix i els llagostins a quin preu anaven. Si li quedaven diners, compraria una bona cua de rap i les gambes, i ho congelaria tot perquè si esperava gaire els preus pujarien fins a la lluna. Al Joan, li agradava molt el suquet que feia al peix i no el volia decepcionar: aquest any havia de ser inoblidable. Agafà els diners que li quedaven i els contà; sí, encara li’n quedarien per passar el mes i, a més, tindria la paga extra.

Agafà el carro i se n’anà a mercat. Li agradava el mercat: la cridòria, les olors, els colors... eren un regal de Déu, la feien sentir viva!
Va donar unes quantes voltes fins que va veure el que li interessava; ah, i el peix per Nadal! Bé, ja ho tenia tot. Ara donaria un tomb per les paradetes de fora el mercat i si veia un llibre per calmar els dies que faltaven perquè arribés el Joan, el compraria.

Sí, el noi de la parada, que ja la coneixia, n’hi va ensenyar alguns; sempre en comprava, els vénia a bon preu perquè eren de segona mà, però no per això eren menys interessats. De sobte els seus ulls es van fixar en la coberta d’un llibre amb unes flors de fulles vermelles que cridaven l’atenció: la Flor de Nadal. Era sobre l’origen d’aquella flor i de les diferents llegendes que s’hi explicaven. Cada any comprava la planta que els acompanyava el Nadal, però que després s’apagava com una espelma que s’acaba. No en sabia res, i comprà el llibre.

Els 15 dies que faltaven perquè arribés el seu Joan, passarien molt de pressa: tenia tantes coses a fer...!

Cada dia feia alguna cosa que contribuïa a adornar i a crear ambient a la casa, i a llegir el seu llibre de la Poinsetia, ja quasi estava al final: sí, demà l’acabaria, i el Joan li trucaria per quedar... Faltava tan poc que preferia acabar el llibre. A l’últim full, l’escriptor donava les gràcies als seus lectors i deia: “Aquest llibre ha estat escrit amb molt d’amor, perquè aquesta planta ha representat molt en la meva vida. Agrairia que si els ha agradat, truquessin al número: 666333777”. Li va semblar una mica estrany, no ho havia vist mai. Li ho ensenyaria al seu fill.

--Hola, fill! Com estàs? Me n’alegro que estiguis bé. Jo estic una mica griposa, però ja em passarà. Quan arribaràs? Què dius? Com que no ho saps... Digues que la teva mare fa molt que no et veu, i que aquí celebrem molt el Nadal...Que ja recuperaràs les hores. No pots deixar de venir. Aquestes festes són sagrades, recorda que el teu pare sempre deia:” Per Nadal, cada ovella al seu corral”. No em pots donar aquest disgust, arregla-ho com puguis. D’acord, sí, sí sé què vol dir que ho intentaràs. Adéu, fill; truca’m de seguida que puguis. Em deixes molt neguitosa.

Quan va acabar la conversa, d’esma, va agafar altra vegada el llibre; aquelles llegendes i el suggeriment de l’escriptor l’havien deixat receptiva, encuriosida...; va agafar el telèfon i va marcar aquell número. La veu d’un home jove la va saludar amb el nom d’una editorial i li va preguntar en què la podia ajudar, ella va dir que havia llegit aquell llibre i que hi havia un telèfon que invitava el lector a donar-ne la seva opinió. El noi va començar fer-li preguntes (havia d’omplir un qüestionari: edat, sexe, família, amb qui passaria les festes de Nadal...); l’Elvira, amb llàgrimes als ulls, va explicar-li les seves tristes expectatives. Quan van acabar, el noi, li va dir que el dia de Nadal l’anirien a buscar per anar a dinar en un restaurant un hi hauria altres persones amb les mateixes circumstàncies; el seu avi havia deixat part de la seva fortuna perquè el dia de Nadal, persones com ella, no es quedessin amb la seva solitud i poguessin compartir l’amor a la Ponsetia.

25 de desembre

L’Elvira va arribar puntual al restaurant, el menjador era ple de gent i un cambrer els anava indicant el lloc que els corresponia. La sala era plena de poinseties que hi donaven un toc especial, i un pianista desgranava les notes d’una nadala. Quan ja tothom era al seu lloc, es va fer un silenci i s’obrí una porta per la qual van aparèixer familiars d’alguns dels invitats, un d’ells va seure al seu costat: era el seu fill. L’amor per la Poinsetia havia fet possible que aquest dia s’haguessin pogut retrobar. Havien anat a buscar el seu fill a Austràlia, però abans havien hagut de convèncer els amos de l’empresa del Joan perquè es complís el “Per Nadal, cada ovella al seu corral”.

MARIA TERESA GALAN

Comentaris

  • La generositat de la vida[Ofensiu]
    Unaquimera | 24-01-2012

    La solitud no desitjada és, en qualsevol data, un mal company de viatge.
    Però cal ser just i reconèixer que, en determinades dates i contextos, el mal que causa s’agreuja.

    El teu relat es fa ressò d’una d’aquestes situacions personals, però per a sort dels seus protagonistes, especialment de l’Elvira que s’ha fet un fart de patir, li has proporcionat un final feliç, d’aquells que fan somriure i quedar-li agraït a la vida, que de tant en tant es mostra generosa amb nosaltres i els nostres desitjos, o recompensa els sentiments amorosos amb el que semblava, de bon principi, un impossible.

    T’envio una abraçada nova, com l’Any que hem encetat : jo desitjo que et sigui bo de veritat i ens permeti continuar en contacte,
    Unaquimera

  • Nadal és emoció[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 16-01-2012 | Valoració: 10

    Només fa deu dies de Reis, el darrer dia de les vacances de Nadal i tot torna a ser tan normal, tan gris, tan quotidià! A mi m'encanta Nadal, l'emoció que es viu, els ulls grossos de la gent, especialment dels marrecs. No puc oblidar el meu nebodet de tres anys a les meves espatlles la cavalcada de Reis. I el que descrius tan rebé en el teu conte sembla tan difícil d'aconseguir fora de Nadal! Aquestes festes tenen això: sentiment positiu, tendresa, ulls rodons i voler. També hi ha el contrari per a alguns, ho sé, jo també ho he patit, però ara veig la vida pel costat positiu. Que duri i que també sigui positiu per a tu aquest 2012 Maria Teresa. Una abraçada nadalenca per a tot l'any!

    Aleix

  • Un conte de Nadal [Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 03-01-2012

    Preciós, molt ben argumentat i amb un títol ben trobat que encaixa amb la història que ens expliques. Llegint-lo veig que tens bona fusta de narradora, però que has de ser més constant i més auto exigent. Està molt ben escrit, això ja t'ho he dit, però t'has de marcar fites més altes, no t'has de conformar en trobar una bona narració, desenvolupar-la i lligar-la amb un final escaient, que en el cas d'aquest, el final és perfecte i fa encongir el cor a qui tingui un mínim de sentiment. Has de volar més alt i veig que pots fer-ho, d'una altra manera, sols et diria que m'ha agradat i adéu-siau.

    Juga amb les paraules, passat'ho bé amb elles, sols et falta això, jugar-hi.

    Molt bona feina Maria Teresa, segueix per aquí i no deixis de penjar-nos històries en majúscules.

    Ferran

  • i tant maria teresa que val la pena...[Ofensiu]
    joandemataro | 01-01-2012 | Valoració: 10

    doncs com bé dius vol ser i és un conte que vol fer homenatge a la bondat de moltes persones , com tu.
    i també ens recorda que hi ha molta gent que se sent sola en aquestes dates i ´no les podem oblidar, ningú s'ha de sentir sol, ningú s'ho mereix

    una abraçada ben gran

    joan