La fira de Santa Llúcia

LA FIRA DE SANTA LLÚCIA

Era mitjans de novembre, i la Carme cada vegada estava més preocupada, perquè feia uns quants mesos que havia acabat els estudis de batxillerat, concretament des de el mes de juny passat, i per la seva desgracia no havia aconseguit de trobar feina enlloc.
Li hauria agradat de treballar en una botiga. Li era ben bé igual que fos de roba o de comestibles, tan se l'hi donava treballar en un supermercat ho bé en una gran superfície, però encara li agradaria més de treballar en una botiga del seu barri, on conegués a tothom, i que tothom la conegués a ella.
Però renoi! Què n'era de difícil que algú et contractes...! sobre tot, si no podies demostrar que tenies alguna experiència en fer això o allò. Però ella era massa jove per a poder presentar quelcom currículum o alguna cosa similar.
De moment, es tenia que conformar amb els quatre calerons que guanyava fent de cangur d'una nena, filla d'una veïna seva.
A la tarda, allà les cinc, anava al col·legi de la petita i la recollia. Si el dia era bo, anava amb la nena al parc i allà li donava el berenar. Si feia fred o mal temps, portava a la nena a casa i s'esperava que arribés la mare per poder marxar cap a casa seva.
Aquells diners els guanyava molt de gust, perquè li agradava molt d'estar amb la petita, però notava que no era el sou que ella necessitava per a cobrir les seves necessitats.
Li hauria agradat molt de poder comprar roba, sense haver de demanar diners als pares. També li agradava d'anar al cinema amb les seves amigues el diumenge a la tarda, i anar a berenar a la granja que hi havia just davant de casa seva. Però moltes vegades no feia res de tot això per a no tenir que demanar diners, perquè sabia que en una casa hi havia moltes despeses, i sentia dir als pares que els hi costava molt esforç tirar endavant.
La seva millor amiga, la Clara, es trobava amb els mateixos problemes que es torbava ella; tampoc no trobava feina i ja estava cansada d'anar mendicant els diners als pares per fer coses extres.
Les dues amigues passaven moltes hores plegades, i es feien un tip de fer manualitats. Els hi agradava molt de treballar amb fang, amb paper, amb pintures i tenien una pila de revistes d'eon treien moltes idees que els hi anava d'allò més bé per a decorar les seves habitacions, o bé per a fer regals a d'altres amigues amb coses fetes a mà.
Per això una tarda que estaven totes engrescades mirant revistes de decoració nadalenca, van tenir una bona idea, i la van posar en pràctica.
Cada any quan mancaven pocs dies per Nadal, anaven a la fira de Santa Llúcia a comprar els guarniments per a la casa de cada una d'elles; es fixaven en totes les coses que es podien fer amb els troncs d'arbre..., amb les branques de pi..., a totes les parades hi passaven una bona estona estudiant els centres de pinyes per posar al mig de les taules, els porta espelmes fets de fang, o bé fets amb figures de vidre. Tot plegat els hi agradava tant, que moltes vegades el que feien, era comprar tot el que els hi mancava per a poder fer les manualitat a casa seva i els hi sortia d'allò més barat.
La Carme va parlar amb els seus pares, i la Clara també. Els hi van demanar el suport que els mancava per a treure el permís a l'ajuntament, per poder disposar d'un trosset de terreny a la fira de Santa Llúcia, per a posar la seva pròpia paradeta.
Les mares de les dues noies van estar d'acord, perquè les filles les van poder convèncer, ensenyant-los les coses tan boniques que pensaven fer per a posar a la venda.
De seguida van anar a cursar el permís que necessitaven si volien posar fil a l'agulla, perquè no podien començar a fabricar el gènere si abans no els garantien que el podrien vendre a la fira.
Al cap de pocs dies, van rebre la notificació de que tenien la plaça reservada a la fira de Santa Llúcia, per poder vendre productes d'artesania, tal com elles havien sol·licitat.
No disposaven de gaire temps per a preparar els articles que vendrien, i van quedar que a partir d'aquell mateix dia, farien una jornada de vuit hores treballant per a la seva paradeta.
Els pares les van veure tan entusiasmades, que es van oferir per acompanyar-les a comprar tot el material que els manqués per a realitzar totes les manualitats que s'havien proposat de vendre.
També van anar al bosc; coneixien un parany on hi havia molts troncs tallats des de feia molt de temps. Van demanar permís al propietari del terreny i van poder arreplegar-ne una bona pila. També van collir pinyes molt maques, algunes de pinyons, grosses i molt obertes, d'altres molt petites però molt ben fetes.
Van visitar majoristes per poder comprar llaços, boles, espelmes i d'altres estris que els hi mancarien per començar a treballar.
Quan ho van tenir tot apunt, van organitzar l'horari de treball per dedicar-hi vuit hores al dia, com si treballessin en una empresa. Ho van fer molt bé, perquè aquella era la seva empresa, i els hi convenia complir amb els terminis de fabricació del gènere, d'aquesta manera podrien obrir la seva paradeta el dia vuit de desembre, data en que s'inaugurava la fira.
Van fabricar mil dos-cents tions. Els pares van tallar els troncs de la mida i el gruix que les noies els hi manaven. Per una altra banda, les mares van cosir totes les barretines vermelles amb una franja negre, les típiques barretines catalanes.
Les dues amigues van pintar totes les cares als tions i van enganxar les potes i les barretines a cada un d'ells.
En acabar aquesta tasca, van començar a pintar les pinyes grosses de color daurat i platejat, a sobre de cada una d'elles i van enganxar una espelma de color vermell i un llaç de color verd. El contrast era molt bonic, i van aconseguir que semblessin uns centres per la taula molt senzills i vistosos.
Més endavant, van pintar les pinyes petites amb vernís lluent. Van decidir que aquestes pinyetes petites, les posarien en una cistella i les vendrien una per una, perquè la gent fes el que més li agradés amb elles.
A les pinyes mitjanes els hi van fer unes barretines de pare Nöel, talment semblaven un ninot!
Van comprar suro per fer els centres de taula al gust de cada client. Els anirien fent a la fira quan algú els hi demanés, farien que la gent tries l'espelma que hi volia i el color del llaç que més gràcia els hi fes.
Amb tota la mercaderia apunt, va arribar el dia d'obrir la seva paradeta a la fira. Les noies estaven tan il·lusionades, que els darrers dies gairebé no havien pogut dormir.
Els pares van trobar una parada de fusta que es venia de segona ma, i la van comprar per les noies. I finalment el dia vuit de desembre, el dia de la Puríssima Concepció, van marxar de casa molt d'hora del matí a muntar la parada, i a col·locar tot el gènere que havien preparat amb tanta il·lusió.
A les deu del matí, va quedar la fira inaugurada. La gent va començar a sortir per tots cantons i les vendes van començar a omplir el calaix de les nostres amigues.
L'ambient que es respirava a la fira, era d'una festa constant. Per la megafonia de la fira i durant tot el dia, es van sentir a cantar nadales, que les noies anaven seguint a mida que passava la jornada. La canalla es parava a mirar els tions tant bonics que havien fet. Tenien unes carones tant rialleres...! per això els pares els hi compraven, i d'aquesta manera en van vendre molts.
Al final de la jornada van haver de posar més gènere a la vista, perquè van pensar que l'endemà convenia que la gent nova que anés a la fira, trobés la parada com si l'haguessin acabada d'estrenar.
La fira va ser un èxit cada dia. També van tenir la sort, de què, encara que el fred es feia sentir de valent, no va ploure cap dia, i la gent no tenia mandra de passejar per les parades tan si era el matí com la tarda.
L'últim dia de la fira, ho van acabar de vendre tot. Van poder dir, que només s'enduien a casa, els guarniments que havien reservat per que les mares poguessin posar-los a casa de cada una d'elles.
Aquella nit van plegar molt tard, perquè van haver de recollir i plegar tota la parada, però no els hi va fer gens de mandra, perquè van aconseguir que el seu primer negoci fos tot un èxit.
Les mares van voler que sopessin tots plegats, i ho van fer a casa de la Carme, perquè era la que havia començat el projecte d'aquella feina que els havia unit a tots.
La vetllada va ser molt agradable, i el tema principal de la conversa va se la parada de les noies.
Els pares els hi van proposar que seguissin fent mercats tot l'any, amb manualitats fetes per elles. Es van assabentar de les fires que hi havia, i creien que podrien participar de moltes.
El més de gener, hi havia la fira de reis a molts pobles i ciutats. El més de Març, es feia la fira de Sant Ponç, amb caramels i confitures. Els mesos d'abril i maig, eren dedicats a la primavera i les fires giraven al voltant de les flors. A l'estiu podrien vendre a les fires i als mercats de les platges. I gairebé ja es trobarien que haurien de preparar el gènere per a la propera fira de Santa Llúcia.
La Carme i la Clara estaven entusiasmades, havien arrencat un negoci que els hi permetria de ser independents, i al mateix temps, podrien col·laborar en les despeses de les cases de cada una d'elles.
Els pares havien tingut un paper molt important en la decisió que havien pres les noies, perquè els hi havia fet costat des de el primer moment, i mai van posar en dubte la capacitat de superació de les dues filles.
El més important per tirar endavant un projecte, es tenir moltes ganes de treballar, i no abaixar mai el ritme de treball.
FI