La finestra indiscreta

Arribaven èpoques d'exàmens. Tothom volia aprovar, i sobretot esforçar-se, era l'últim trimestre i...calia recuperar tot el temps que havíem deixat en les festes, en les ressaques, en comprar roba, en els amics, en dormir...en definitiva, en tot menys en el que tocava.

Aquests dies tothom anava una mica a la seva. No teníem massa temps per escoltar ni aconsellar. Ella portava uns dies una mica rara, la veritat és que sí que me n'havia adonat però...venien exàmens! Qui no estaria igual..no? A més, tenia el seu novio, des de ja feia més de 4 mesos.

Ella i jo dormíem a la mateixa habitació, érem amigues des de l'institut, si una estava trista, es notava, si una estava alegre, se sabia...era com una finestra on les coses no podien passar ni desapercebudes ni discretament.

La veritat és que a cap de nosaltres no ens desagradava el seu novio; era guapo, jugava a l'equip de futbol, estava fort, tenia molt amics, tothom parlava bé d'ell...Qui podria malpensar d'una persona així?

Vés a saber a qui se li havia acudit organitzar una última festa abans d'exàmens. Prometia molt, però...El primer dia que ho vam saber, tothom s'hi negava rotundament en assistir-hi. El dia abans tots estàvem bojos pe poder-hi anar d'una vegada.

Ella, que sempre havia sigut la primera en apuntar-se a tot...NO VOLIA ANAR-HI! Ningú ho entenia. Cert que teníem exàmens però, durant aquells dies ho havíem recuperat tot i per un dia que sortíssim. Sabia que alguna cosa li passava, els seus ulls la delaten sempre, semblen transparents de manera que sempre pots veure realment si t'està enganyant o no. Li vaig preguntar, una i una altra vegada, però res. Sempre se li escapaven les llàgrimes quan li preguntava. Ens tenia preocupats.
El seu novio, el que teòricament hauria de saber-ho, es posava molt nerviós i deia que no li féssim cas que no li passava res.

Va arribar el dia de la festa. Tot semblava anar molt bé. Ella feia estona que s'havia perdut, l'havia vingut a buscar el seu estimat novio i ningú en sabia res. Vam estar ballant fins que els talons ens van dir prou. Era hora de marxar i ella no apareixia. Tothom ens va dir que l'havien vist que el seu novio la va obligar a marxar estirant-la pel braç.

Després d'hores buscant-la, se'm va acudir que ells dos sempre anaven a una mena de parc abandonat pels anys que feia que estava allà. Vam arribar-hi en menys de 15 minuts. Ningú sabia si aquella situació s'havia d'exagerar o no.
La vam trobar. Sola, amb la roba estripada, desconsolada, plorant. Al seu costat hi era ell, quiet, estirat a terra, mort?

Ella només s'havia defensat per primer cop. Ella, sola, sense cap mena d'ajuda, se'n va adonar del que li passava. Ella s'ho havia guardat a dintre, però, amb una sola imatge vam veure què era el que succeïa.

I és que hi ha situacions tan clares, tan indiscretes que sembla que les miris darrere d'un vidre.