Aquell dia etern

Un relat de: albamartin

15 de juliol, un dia de ple estiu, una calor inhumanament inaguantable. Tot tenia la pinta de ser un dia normal i corrent d'un dia qualsevol de les nostres meravelloses vacances.

Jo, les passava cada estiu a un poblet de costa, amb els meus pares. Un poble on la meva rutina era llevar-me tard, anar a la platja i no parar mai a casa.

Va sonar el timbre de casa, em vaig despertar a l'instant; era la Mireia, escandalitzada i molt nerviosa, demanant-me per pujar al pis. Evidentment li vaig dir que pugés si era tan urgent.
Em vaig esperar a la porta fins que pugés, la veritat és que havíem sortit el dia abans i esperava que fos realment important com per haver-me despertat tan aviat, bé, no era aviat...però quan vas a dormir quan és clar, fins i tot la una del migdia és d'hora per llevar-se.

La Mireia era una amiga que vaig conèixer feia temps a la platja; ella vivia tot l'any aquí, i havíem lligat una amistat que esperava no perdre mai.

L'ascensor acabava d'arribar a la seva destinació, al vuitè pis, a la meva planta. Jo estava palplantada davant la porta, mig adormida. Va sortir disparada de l'ascensor i sense dir-me res va entrar corrent cap a dins. Cada dia l'entenia menys, o això creia.

Va deixar la maleta de la platja tirada per terra mentre jo intentava preguntar-li què era el que li passava, va continuar sent-li fidel al silenci fins que una veu greu ho va interrompre. Em sonava molt aquella veu, era evident, la Mireia havia encès la televisió, però va posar el Telenotícies.

Me la vaig mirar estranyada, no entenia res. Ja no sabia si era perquè havia dormit poc, perquè encara no havia menjat res després de tantes hores o senzillament és que era ella la que no estava massa fina. Quan em vaig disposar a anar a picar alguna cosa per menjar va obrir la boca per dir-me que em despertés d'una vegada i que escoltés.
No sé ben bé per quines raons no vaig reivindicar en dir-li que allò era casa meva i que feia el que em semblava. Simplement em vaig despertar i vaig escoltar el senyor de les notícies.

QUÈÈÈ??? No podia ser! Era una broma de molt mal gust la veritat. D'on havia tret la Mireia aquest vídeo? Ah...que no tenia reproductor de vídeo. Però no podia ser, això només passa a les pel·lícules! Qui es creuria una cosa per l'estil? La seva greu veu i ara tremolosa continuava recitant. Com podia ser? I quanta gent ho sabia? Què tenia que fer? No volia creure-m'ho. El món semblava que s'hagués paralitzat, ja no sentia la histèrica de la Mireia, ni la veu greu i tremolosa del de les notícies, ni el soroll dels cotxes, ni el del mar, ni les gavines, ni el meu propi respirar. El meu rellotge s'havia aturat. Encara no m'ho podia creure, si estava somiant volia despertar-me! Vaig respirar profundament una, i una altre vegada. No sabia si riure si plorar si cridar o simplement fer com si no hagués sentit res i posar-me a dormir un altre cop. Vaig respirar altre cop, com si així pogués tornar a la realitat.

Em vaig girar, la Mireia estava assentada al sofà del menjador. La vaig mirar als ulls, uns ulls inflats i vermells com mai els havia vist mai. I és que en aquell instant vaig poder comprovar que els ulls de la persona és el reflex de l'interior, només hi podia veure por i inseguretat.
No vaig saber què dir, simplement que em canviava i que marxàvem. Així ho vaig fer. Abans d'apagar el llum, ja que no havia tingut temps n'hi d'aixecar les persianes, em vaig girar uns instants; era la meva habitació de tots els estius de la meva vida, i ara ho abandonava tot, absolutament tot. Sense encara saber quin motiu, un dia per l'altre ho perdia tot i qui sap si fins i tot jo mateixa em perdria.

Vam sortir del pis, l'ascensor, vés a saber per quins motius no funcionava. Vam baixar els vuit pisos a peu molt ràpid, com mai, de fet només teníem quatre hores i encara no sabíem ben bé què hauríem de fer.

Vam sortir del bloc de pisos; un aire càlid ens va acariciar la cara, com si fos l'última brisa que es despedia de nosaltres.
Què hi feia tota aquella gent allà tan tranquil·la? Com si res no passés? Potser no ho sabien! Els hi teníem que dir! Però...aquella gent pensaria que estàvem boges, cridant al mig del passeig, quan el seu únic objectiu en aquella hora és trobar lloc a primera línia de mar, què els importaria. Tard o d'hora la notícia s'escamparia. No valia la pena, si sabia que seria un fracàs.

Vaig trucar els meus pares, a la platja no els vaig trobar. No hi havia cobertura. I és que quan més necessites una cosa, aquesta et falla.
La Mireia i jo caminàvem molt ràpid, diria que fins corríem, però sense rumb. Vaig parar de cop. Necessitava pensar. Necessitava reflexionar i no caminar per caminar. Només teníem quatre hores, més ben dit tres hores i mitja.
On eren tots els nostres amics? La Mireia ja els havia trucat. No vaig saber mai com s'ho feia per sempre tenir a tothom localitzat i assabentat de qualsevol imprevist.
Havíem quedat al cap d'una hora a la nostra roca.
Era com una mena de refugi dins una enorme roca. Era un lloc on ens calmava la calor, per un costat hi passava el riu i per l'altre el mar. Ho teníem tot ben instal·lat, sofàs vells, una taula, llanternes de gas per la nit, fins i tot menjar basura per berenar. Abans d'arribar al nostre refugi havíem de seguir un camí durant una estona mig ajupits, però així ens asseguràvem de que no hi entraria ningú.

Vam arribar-hi amb la Mireia. Tots eren allà, tots estaven esperant a que nosaltres arribéssim, amb l'esperança de que tinguéssim algun pla, però compartíem la mateixa esperança, només esperàvem que algú ens digués què teníem que fer. Ni un simple curset de primers auxilis en casos així, ni un llibret informatiu, ni una guia. Mai s'havia publicat una estupidesa com aquella, era evident, això mai passaria! Fins el 15 de juliol, aquell dia tan tranquil i assolellat.

Tots volíem confessar tot allò que mai ens havíem atrevit a dir. Tots volíem arreglar el món en menys de tres hores, tots volíem pensar que això mai havia passat, que simplement era una malson. Qui es podia creure que les nostres vides i la de tota la humanitat s'acabava? Se'm feia tan irreal. Després de tots els nostres esforços, del voler-nos superar cada dia més, d'estudiar per treure un 8 en comptes d'un 7, per enfadar-nos amb algú per una bestiesa, per estar preocupats per no aconseguir el nostre amor platònic, i després de complicar-nos tant...arriba un dia la teva amiga a casa i et diu que dintre de quatre hores, això i no haver fet res, és el mateix. Havia deixat tants somnis per complir, tantes coses que volia fer i que mai més podria realitzar.

I els meus pares? Els havia de buscar. Vaig sortir del refugi. El sol se n'havia anat, el cel s'havia tenyit d'un color fosc, realment indescriptible, mai l'havia vist igual.
Però, com? No hi havia ningú? I els meus pares? I tota la gent que coneixia? Vaig començar a córrer pel passeig. La brisa em tornava a saludar, o potser em deia l'últim adéu altre cop. Els ulls se'm negaven d'unes llàgrimes que la pròpia brisa s'enduia. Vaig caure de genolls. Em vaig quedar al terra. Mai m'havia sentit tan impotent ni tampoc tan viva com aquells instants, els meus últims segurament.
Vaig anar a la platja, qui ho diria que en aquella hora punta estaria buida. Qui m'hagués dit ahir que seria l'últim dia de 24 hores.
Em vaig estirar, vaig tancar els ulls i vaig pensar en tot el que havia fet a la meva vida. Els meus pares, la família, els amics...faltava menys d'una hora i qui m'acompanyava no eren ells sinó jo, el mar, la brisa i els meus pensaments.

De sobte un soroll estrident, insuportable, què era allò? Volia tranquil·litat, estava cansada, va ser el dia més curt però més intens de tota la meva vida. No volia obrir els ulls. Aquell soroll va parar. Ja no sentia el mar, ja no sentia la brisa com tocava els meus cabells, ja no notava la sal als llavis d'haver tocat l'aigua. Ara només tornava a sentir aquell horrible soroll. Vaig obrir els ulls.

Què? On era? A casa? Era dia 15 de juliol? Uf...tot havia sigut un somni. Tenia un mal de cap terrible. La nit abans havíem sortit. Vaig anar a obrir. Era la Mireia, escandalitzada i molt nerviosa, demanant-me per pujar al pis. Evidentment li vaig dir que pugés si era tan urgent.

Em vaig esperar a la porta fins que pugés, la veritat és que havíem sortit el dia abans i esperava que fos realment important com per haver-me despertat tan aviat, bé, no era aviat...però quan vas a dormir quan és clar, fins i tot la una del migdia és d'hora per llevar-se.






Comentaris

  • se el que agrada que et diguin...[Ofensiu]
    ullsvermells | 29-05-2007

    se el que agrada que et diguin que maco que es el text com t'expresses i amés quan és veritat perque no fer-ho xd.

  • MIRALL[Ofensiu]
    Cynthia | 17-05-2007 | Valoració: 8

    ALBA Es un relat molt intens, que per la extensió s'aprecia la seva elaboració,
    Quan l'he llegit, ma sigut molt proper a tu, per tant he pogut imaginar clarament tots els moviments de la protagonista. S'ha ma fet llarg malgrat que molt fàcil de llegir perquè has puntuat molt correcte.
    Felicitats

  • m'ha encantat[Ofensiu]
    Davidmorillas | 15-05-2007 | Valoració: 8

    M'ha agradat molt, però, pel meu gust (no vull dir que no m'agradi) n'hagués preferit un altre. També m'ha agradat molt la pauta que has anat seguint i la puntuació. Segueix així !!!

  • Relat[Ofensiu]
    laura | 15-05-2007 | Valoració: 9

    Alba esta moolt be! I molt currrat!

  • phanthon | 15-05-2007

    Ueii m'a agradat molt el final pero l'e trobat una mica massa llarg, es podia aver escursat una mica putse pero ia et dik k el final es el millo segueix axi

  • Molt bé!![Ofensiu]
    LauraS | 15-05-2007 | Valoració: 8

    Molt maco la història, m'ha agradat molt, és llarg però no pots para de llegir per veure què passarà desprès. El final m'ha sorprès, no m'ho esperava jeje!
    Felicitats i endavant!!

  • Fabregat | 14-05-2007 | Valoració: 8

    M'havia descuidat de valorarte'l!!!

  • Fantàstic[Ofensiu]
    Fabregat | 14-05-2007

    Ma agradat mol, el text m'ha impresionant, una paraula m'ha encantat jiji!
    La situació tal i com has enfocat el text està molt bÉ! dons dirte que felicitats i endavant!!!
    un petonet!

  • Molt MakuU![Ofensiu]
    victorvaliente | 14-05-2007

    Albaaa!
    Ma agradat mol, em pensaba que acabaria amb la desgracia no amb un somni..
    jej

    Pero tot i axi esta molt be i amb unes expresions i un text mol currat.
    Et Falicituu!


  • Repte superat[Ofensiu]
    BOLZANO | 14-05-2007 | Valoració: 8

    Bones, la veritat és que tot el text és trepidant, però té un pèrò, el final (i no diré el que per no esgarrar-ho) Aquest tipus de final són molt freqüents quan ens fa por acabar com hauria d'acabar. Mica en mica, a mesura que vas escribint més, aquesta por marxa i pots dir allò que volies dir. Per això el 8, sinó seria de ven segur un 10, ja que per altra banda, has estat molt valenta a l'hora d'afrontar el tema tant estensivament.
    Vinga, ànims i a pel proper.

Valoració mitja: 8.17