La dona del vent

Un relat de: girasol

" Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça".
Màrius Torres

Les mans tremoloses voltaven altre cop les fulles d'un llibre antic de poesia. Amb els ulls closos acaronava cada pàgina, cada lletra mecanografiada, cada vers... amb els ulls closos i les mans tremoloses llegia amb el cor allò que els seus ulls ja no podien veure i sentia, llavors, que la vida li somreia, de lluny...de molt lluny. Mot per mot recitava de memòria els versos dels grans poetes i amb ells, sense ni adonar-se'n, revivia, batec per batec, els sentiments de tota una vida.

La nena, la noia i la dona, ara ja no eren sinó una vella asseguda en una habitació. Del color que fos l'habitació no importa, la pobra vella era cega. I de l'olor, quina olor se'n pot esperar d'un geriàtric en què l'orina és la gran enemiga del cos? Ella sempre seia al mateix lloc, fidel com una aranya. Havia filat una teranyina que capturava els records i els ofegava. Asseguda i callada escoltava, al costat d'un celobert, com el vent intrèpid, maliciós i juganer recorria tots els racons de l'edifici de formigó; com feia caure peces de roba, com feia batre els vidres quan s'enfurismava, com esporuguia els infants del cinquè pis si estaven sols... fidel com una aranya seguia el vent nit i dia, hora rere hora; escoltava cada passa que feia, cada moviment; i el cor, llavors, sadollat de nostàlgia i alegria, plorava.

Dues vegades al dia sentia com el soroll d'uns esclops d'infermera atrafegada es dirigien cap a la seva estança trencant el silenci de l'harmonia del vent. Els esclops paraven de sonar bruscament, i aleshores la porta brunzia en cànon amb la veu estrident de la infermera. La nena, la noia i la dona, convertides en la vella ja no escoltaven les paraules que parlaven de malalties i medicaments. Ella, la vella, només girava el cap i mirava enlaire, i amb aire somniador preguntava: - D'on bufa el vent, avui? Esperava la resposta amb una mirada volàtil, llunyana...etèria com els núvols. La resposta sapastre i repetitiva de la infermera, que no tenia nocions de meteorologia, semblava fer molt feliç la dona del celobert, és per això que sempre reiterava: - Del nord, bufa del nord. En sentir aquestes paraules, una alenada d'aire fresc es filtrava per les arrugues d'aquella pobra dona que, ajaguda, amb el cap cot i escoltant el vent altra vegada, somreia.

Feia molt de temps que la vella vivia amb el vent i els esclops com a única companyia. Però un dia, l'aranya, empesa per la pregunta innocent d'una nena, va començar a desenfilar els records que, curosament, havia emmagatzemat. - Qui és vostè?. Una sola respiració, un sol gest, una sola mirada eren prou significatius per entreveure que tot un món començava a girar de nou, amb molt dolor, però girava i es removia... i feia sentir tot allò que els poemes deien. La vella tornava a ser dona i noia.... i sentia altre cop l'escalfor de la infantesa.

" La noia del vent, la noia del vent, la noia del vent... " aquestes paraules inundaven els pous més amagats de la seva ànima. I en una barca seguia la teranyina del temps, immensa, inesgotable font de records. L'inescrutable pantà de la memòria s'evaporava, per primer cop, deixant entreveure l'antic poble que havia bastit i acollit l'ànima de la dona i que feia tant de temps que havia estat abandonat. L'aigua del passat relluïa de nou al cor negre dels ulls nostàlgics i cataràctics de la vella: s'endinsava altre cop entre la boira i arribava al cim d'una muntanya envoltada d'engorjades valls, d'impenetrables cascades de núvols, d'antigues llegendes. La muntanya, el seu bressol de llibertat. Com si ballés amb les mans, en recordar els primers anys d'infantesa, perfilava en l'aire del geriàtric les figures irregulars dels turons que havien ensenyat als seus ulls a admirar, de les valls que l'havien conduït camins enllà, de la boira que l'havia abraçat.... i del vent, del vent, del vent... La vella viatjava cap a si mateixa, seguia camins oblidats.

Va néixer a Puig-de-Malla, una casa de pagès que coronava el cim d'un indret d'abismals valls emboirades. De ben petita que cada dia al matí caminava entre el silenci celat rere els cants dels ocells, per anar a cercar herbes pels àpats de la casa. S'estava hores contemplant el bosc: els ocells, les bestioles, les plantes, les pedres... cada dia es feia bosc enllà i es perdia entre pensaments. Llavors arribava a una clariana, un prat natural al bell mig de la muntanya en què el vent juganer sempre hi feia de les seves. S'apropava amb passes curtes, tremoloses, nervioses cap al centre del camp i, aleshores, tancava els ulls i respirava profundament. Es deixava anar poc a poc: deixava que els seus records fugissin més enllà del pensament humà. Ella era a l'ull del vent i s'hi entregava com l'amant que besa, amb la passió de viure. Sentia, de mica en mica, com el vent se li filtrava per cada racó de l'ànima; com li estimava els cabells, com li tallava les mans i s'escolava dins la carn del seu cos, com li feia plorar els ulls i recorria suaument la cara fràgil de l'infant, com li refredava els peus, com li xiuxiuejava cançons a les orelles, com li omplia els pulmons de vida fresca, com el vent gelat de l'hivern li glaçava les parpelles, com el càlid estiu l'acaronava... el vent s'apoderava d'ella, la fecundava de noves sensacions, eren una sola sensació: un sol ventre.

En aquest moment ardent de fervor, de ceguesa, d'embriagament, la nena sentia que les venes se li transformaven en aire i que la seva ànima abandonava el cos: es convertia en vent. I , com el vent, sentia que podia fer ballar les fulles en una dansa suau i feréstega, notava com els arbres s'inclinaven parsimoniosament davant seu, acompanyava el vol dels ocells i els conduïa cap a indrets llunyans.... es fonia amb la boira i es ficava per tots els racons de l'hermosa Plana de Vic... aconseguia que portes i finestres cantessin en la gran orquestra de la natura, sentia que la seva ànima volava amunt, amunt, amb els núvols viatgers, amb la pluja; jugava a enlairar faldilles de dones refinades... sentia que les ones de la mar s'enfurismaven i, que l'aigua del riu corria amb més força: com el torb de les seves venes. Era vent, rufaga, brisa, alè, calma... era allò etern, allò impalpable, allò que ningú descriuria, era allò imprevisible, allò misteriós, era un tot venerat i temut, era vida i era viatgera... i era nena però era un ésser somniador, eteri...com el vent; potser era vent i era noia... la noia del vent.

Van passar molts anys i la noia del vent es continuava fonent amb l'agitació i la calma de l'oreig. Seguia somniant, seguia existint, seguia estimant apassionadament. Però la llibertat es transfigurà i la noia del vent esdevingué una aranya: quieta, treballadora, fidel al seu racó brut de paret. Era jove encara quan la van fer casar. El seu marit, un metge de ciutat que havia tractat la malaltia de què morí la seva mare, se n'enamorà i se l'emportà a la gran ciutat.

Vivia en un pis humit i groc, sense llum, somort, de grans sales buides i de parets impenetrables. La noia del vent fugia d'allà cada matí i caminava vora el mar per sentir el vent... però aquell vent plorava contaminació. El seu marit s'adonà de les passejades de la dona engarjolada dins d'una solitud de ciment. Cruelment va decidir enterrar-la viva: la va tancar amb clau, dia rere dia, al seu pis, cada matí.

Varen passar més anys encara i la dona seia sense dir res al costat del cel obert del pis humit i groc, esperant que s'hi escolés aire entre alguna escletxa. L'aranya havia atrapat la dona del vent... li va costar molt desfer-se dels records de la muntanya: la masia, les flors, les mans gelades, el gebre del matí, els rossinyols, els conills... i el vent. Va pensar-hi durant molt de temps i va plorar desesperada dia rere dia. Però va arribar el moment en què se li eixugaren les llàgrimes dels ulls i sols li quedà un pantà que colgava la vida de la pobra dona que havia esdevingut una vella solitària.

Va morir el seu marit i un familiar que no coneixia la va dur a una residència per quedar-se el pis humit i groc. Va manar que la seva habitació fos al costat d'un celobert, i l'abandonaren.

La vella va obrir els ulls i no va veure res, plorava? va olorar la ferum d'orina que, per uns moments, havia oblidat. No era a la muntanya fent l'amor amb el vent; desitjant-lo com mai ha desitjat ningú, no, era al geriàtric, com una vella reclosa.... La nena que li havia preguntat qui era seguia ajaguda als seus peus, esperant una resposta. - "Sóc la dona del vent". En dir aquestes paraules va notar el pes de la vida, cada vegada amb més força. La vella es va aixecar amb problemes de la cadira sense dir res. Va agafar el seu abric, més serena que mai, i marxà del geriàtric.

Cega com era, preguntà a un home del carrer si la podia acompanyar fins a l'estació de trens de més a prop. Al cap d'unes hores viatjava cap a les valls emboirades, cap a les muntanyes, cap a la infantesa, cap al record. Tornava a casa, tornava per ser allò que sempre havia estat, per ser tota ella part del vent. Era temps de morir.

Amb tràfecs, a la vella li semblà arribar a la clariana de bosc on anava a cercar les herbes remeieres. Sentia l'olor fecunda i verda de les muntanyes.... sentia la dansa de les fulles, les passes porugues dels conills.... va avançar amb passes curtes i tremoloses cap al bell mig del camp. L'herba flonja li amansava els peus cansats i li feia de catifa de somnis. Es va deixar anar. Sentia com el vent li acaronava l'ànima i li curava les esgarrinxades de la cara. Sentia com es filtrava entre els seus cabells blancs, i com es colgava en les arrugues. Somreia i el vent s'endinsava en la seva boca, alçava un braç i li feia pessigolles, respirava i ell l'omplia de records. Era allà, amb el vent, el seu amant fidel. No necessitava res més, no volia res més. Vent i ella tornaven a ser un... havia renascut, abans de morir, la
dona del vent.

Va tancar els ulls, les seves venes van esdevenir, de nou, aire... i amb un somriure de qui sap la llibertat, va esperar que, per fi, el vent se l'emportés... eternament viatger entre els arbres, eternament natura.

Comentaris

  • Tècniques de veu[Ofensiu]
    fcalabuig | 16-05-2011 | Valoració: 9

    Sóc professor de tècniques de veu (dramàtics, publicitat, informatiu...) i he escollit el teu relat perquè els alumnes facin pràctiques de dramàtics.

    És molt bo.

  • gràcies[Ofensiu]
    rbbarau | 12-10-2005

    Mentre llegia he escoltat el vent de fons. M'he sentit presa d'un conte preciós que m'ha captivat per la seva màgia...
    M'ha recordat a la pel·lícula "xocolat" potser pel vent, o per la poesia de cada frase...

  • Un conte ple de poesia[Ofensiu]
    NEULA | 31-08-2005

    No t'havia llegit fins ara perquè no m'hi atreveixo gaire amb la poesia, pero clar, aquest cop l'has disfressada de conte, i m'has captivat.

  • molt poètic[Ofensiu]
    Noa | 31-08-2005 | Valoració: 9

    M'agrada com aprecies la natura. És preciós aquest relat! Tot i ser cega ho reviu com si res i mor al seu orígen com a les pel·lícules.
    Et seguiré llegint!

  • perdó[Ofensiu]
    peres | 28-08-2005

    arra rellegeixo i veig que el punt que no entenia està perfectament explicat: no és que el marit no ajudés, és que la tenia tancada amb pany i forrellat. La meva precisió d'abans només podia referir-se als primers temps de casada, quan encara tenia una certa llibertat.

    (Explicació de l'errada: he llegit el relat, de primer, sense temps per poder comentar-lo i després, quan hi he tornat, en comptes de rellegir-lo, m'he deixat portar pel record vague que tenia d'abans; la moral, per tant, és que no t'has de fiar mai dels records vagues... m'ho dic a mi mateix.)

  • la teva estrena[Ofensiu]
    peres | 28-08-2005 | Valoració: 10

    -oi que és estrena?- al món dels relats en prosa jo el qualificaria, si m'ho permets, d'una entrada de cavall sicilià. Ho havies sentit mai? Vol dir que és una entrada impetuosa, autoritària (en el bon sentit: amb "auctoritas", amb "savoir faire"), arrauxada i tombativa. M'has deixat de pasta de moniato, noi/a.

    És un relat espectacular, molt ben construït i amb una trama molt coherent i molt ben portada -només hi he trobat a faltar una mica més d'explicació del perquè amb la vida de casada no hi ha cap cosa que la distregui: vol dir que a banda d'haver d'estar-se en un lloc rónec, potser el marit no hi ajudava gaire, no?, perquè ja em diràs si no se'n podien anar ni que fos de tant en tant a passeig...

    Has llegit les llegendes de Bécquer? Jo diria que són d'aquest estil. N'hi ha una, que ara no en recordo el títol, que la història teva m'hi ha fet pensar intensament. Va d'una dona ja difunta que passeja la seva tristor com un fantasma...

    En definitiva, les felicitacions més efusives.

  • Llegiu-lo amb el cor.[Ofensiu]
    Jofre | 28-08-2005 | Valoració: 10

    Girasol,

    Abans de res, voldria felicitar-te especialment perquè has inclòs el relat dins la categoria d'assaig.

    Això fa, que, afegit al teu reeixit esforç en descriure tan acuradament la situació que viu la dona del vent, prevalgui un missatge d'esperança i alhora d'inconformitat envers una situació -com a mínim- qüestionable.

    Comparteixo plenament amb tu el fet de donar una especial i destacada importància als sentits. Vital per a veure-hi clar.

    "La dona del vent" és una exhortació (amb un fons poètic necessari) a estimar la vida fins al darrer batec que puguem ser capaços de convertir en vers.

    El títol i els versos de Màrius Torres, ben triats. Tanmateix, és el que has escrit tu, el que - per damunt de tot - dóna una absoluta consistència a un relat, que, paradoxalment té com element més tangible, el vent... és a dir una gran estimació per les persones i la vida.

    Escrit amb molta elegància i sense res gratuït.

    Enhorabona!
    Segueix escrivint, una abraçada!
    :-)

  • molt bo[Ofensiu]
    quetzcoatl | 28-08-2005

    M'ha agradat molt.
    Ple d'imatges poètiques encastats en una trama senzilla, que dóna així més espai pel context i les sensacions a llegir i a reviure.

    M'encanta especialment :

    "Ella sempre seia al mateix lloc, fidel com una aranya. Havia filat una teranyina que capturava els records i els ofegava"

    Uhm... sublim!

    Felicitats!

    m

  • Un relat ple de poesia...[Ofensiu]
    ROSASP | 26-08-2005

    L'amalgama de la nena, la noia i la vella esdevenen per fi tot allò que havien somiat ser.
    La llibertat arrabassada es conquerida de nou poc a poc, rescatant els records i escoltant els pensaments que no la deixen rendir-se al seu destí sense vent...

    Dolç final sentir-se formar part de tot allò que més s'estima.

    Una abraçada!

Valoració mitja: 9.5

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de girasol

girasol

83 Relats

142 Comentaris

81645 Lectures

Valoració de l'autor: 9.44

Biografia:
plou i fa sol,
les bruixes es pentinen.
Plou i fa sol,
no es mou el girasol