La dona barbuda

Un relat de: Vicenç Bacardit i Garcia

En Llibert Junyent va aturar el cotxe, com tants d'altres pares a aquella hora, davant l'escola dels seus fills. Estava en doble fila, potser en triple, i per això no es va ni immutar quan el pesat repartidor amb presses del darrere el va increpar amb un parell de cops de clàxon. Tot al contrari; s'ho va prendre amb calma, com cada dia. En Llibert era un home tranquil. Els nens van aparèixer enmig d'aquell nombrós exèrcit pueril que sortia per les portes del centre educatiu, tan puntuals com els professors els havien deixat sortir de l'edifici. Ja es coneixien les característiques de recollida del seu pare, així que van buscar un dia més el vehicle més molest i mal estacionat. Els marrecs es van ajudar per les botzines que emetia tota una filera d'automòbils impacients i van córrer cap al cotxe de la discòrdia amb ganes de tornar a casa.
Es van asseure als seients posteriors i, de seguida, van començar a atacar amb les seves habituals súpliques infantils. Aquest cop tenien un objectiu ben concret.
-Papa, anirem al circ? -va cridar el més petit dels dos germans, l'Albert.
En Llibert els va observar pel retrovisor mentre buscava una excusa per treure aquella idea del cap dels nens.
-Si us plau, papa! -va insistir en el seu torn el gran, en Joel-. Sempre ens portem molt bé.
Per acabar de convèncer el seu progenitor, els dos infants van allargar el braç i li van ensenyar un paper de propaganda amb il·lustracions de pallassos i elefants que algun geni del màrqueting havia proposat de repartir a la sortida d'una escola qualsevol.
El clàxon del repartidor impacient es va deixar sentir de nou de manera molt més agressiva i reiterativa que anteriorment, així que en Llibert no va tenir cap més remei que deixar la seva posició d'incordi pels demés i va posar rumb cap a casa seva.
El recorregut, no cal dir-ho, va estar farcit de peticions per part dels dos marrecs que, il·lusionats amb aquella idea, no podien apartar les mirades d'aquells pamflets publicitaris plens de coloraines on s'anunciava l'arribada d'una companyia circense a la ciutat. En Joel i l'Albert reien amplament a la part posterior del cotxe i ja s'imaginaven dins la carpa, asseguts en els bancs amb els seus pares, observant, entre d'altres coses màgiques i fascinants, les bajanades d'un parell de pallassos, la valentia d'un domador de lleons o l'agilitat dels trapezistes fent tombarelles a l'aire. Per res del món s'ho voldrien perdre, i més sabent que un bon grapat dels companys de les seves respectives classes ja havien dit amb fatxenderia de nen que els seus pares sempre els hi duien. Ells dos no volien ser menys.
-Hi anirem, papa? -va insistir en Joel, veient que el trajecte ja acabava i encara no havien aconseguit res.
-No ho sé, nens, no ho sé! -els va decebre el seu pare, amb aquella indiferència típica dels adults en segons quins temes.
-Jolines! -va cridar enfadat l'Albert, posant una expressió de disgustat amb clara intenció persuasiva. I es va creuar de braços en un racó de la tapisseria posterior del vehicle.
-Nens, ja ho veurem.
Com sempre, el carrer on la família Junyent vivia estava ple de cotxes. No era una tendència només d'aquella via; també la major part del barri estava mancat de places d'aparcament, i més al migdia. Un dia més, davant la impossibilitat de trobar un forat on deixar el Renault Laguna l'hora i mitja que tenien per dinar, en Llibert va obrir amb el comandament de la porta del pàrquing comunitari i va entrar amb precaució per no ratllar la xapa d'un automòbil que no acabaria d pagar fins d'aquí a dos anys.
Després van pujar els tres pisos que els separaven de la seva llar sense canviar de tema. Dins l'ascensor, en Joel va mostrar el paper propagandístic al seu pare, que va aprofitar per donar-hi un cop d'ull. Un circ de sèrie B, amb pallassos més sinistres que no pas graciosos.
-Mama, mama! -van entrar els dos nens al pis, corrent cap a la cuina.
La Mònica estava acabant de preparar el dinar i va rebre els seus dos cadellets ajupint-se per a fer-los una abraçada i un parell de petons.
-Ui, si que esteu esvalotats, avui! -va advertir la dona, recuperant la verticalitat i eixugant-se les mans humides al davantal.
-El papa ens ha dit que ens portaria al circ! -va cridar provant sort en Joel.
-Sí! -va imitar-lo l'Albert.
-Ei, ei! Tranquils, eh? -va provar de calmar-los en Llibert, entrant en aquells moments a la cuina-. Us he dit que ja ho veuríem.
-Jolines! -va tornar a fer l'Albert, repetint el creuar de braços i l'expressió d'enuig.
La Mònica va mirar el seu marit amb tendresa, i ell la va correspondre amb un petó a la galta. Se l'estimava molt, a la seva dona, i tot hi haver passat en aquells deu anys per alguna crisi sense importància, el matrimoni seguia tant o més unit que quan es van prometre amor etern davant de l'altar. La Mònica va canviar la mirada. Aquest cop tenia una expressió diferent. Veient l'entusiasme que els dos petits mostraven amb la idea d'anar al circ, la dona va voler saber quines eren les intencions del pare de les criatures. No va dir res, però en Llibert la va entendre fàcilment.
-Vida, tinc un munt de feina acumulada a l'oficina i… -va desvetllar xiuxiuejant-li a l'orella sense notar cap remordiment envers la desil·lusió que suposaria per als seus fills-. Aquest cap de setmana m'és impossible.
La Mònica es va decebre tant com ho haguessin fet els marrecs en rebre la notícia i va castigar l'egoisme del seu espòs retirant-se d'entre els seus braços i acompanyant el Joel i l'Albert, que havien començat a picar olives de l'amanida, a rentar-se les mans al lavabo.
Les peticions dels dos infants de camí a la cambra de bany demostraven unes grans ganes d'anar al circ. No és que fossin tossuts; eren només nens il·lusionats davant l'expectativa d'anar a veure pallassos.
En Llibert, aliè a tot aquest petit món que envoltava els seus propis fills, va atendre pel mòbil una trucada de feina des de la cuina mateix. A l'oficina sempre hi havia algú treballant, i probablement aquell migdia s'havia hagut de quedar algun inepte incapaç de resoldre per ell mateix el problemes que anaven sorgint.
Quan va penjar, després d'un intensos quatre minuts de mal humor, va seure a taula, on la Mònica li omplia el plat i els nens ja menjaven l'amanida amb el permís corresponent de la mare, abstrets per la sèrie d'animació que cada migdia els petits obligaven a veure a la resta de la família. Semblava que ja no recordaven ni el més mínim detall del circ, i això va tranquil·litzar en Llibert, que va creure que havia guanyat la batalla.
Mala sort! Els ratolins de colors de la televisió viatjaven just en aquell capítol a un circ més o menys com el que els nens volien visitar el proper cap de setmana. En Llibert i la Mònica es van mirar quan les súpliques dels marrecs van tornar a aparèixer entre l'enciam i els filets de pollastre. La comunicació funcionava de meravella en aquell matrimoni. Ella va somriure, esperant que per fi l'home cedís.
-No us he dit que ja veurem? -va mantenir-se ferm el pare, canviant el canal de televisió per provar de fer oblidar als nens tot el tema relacionat amb el circ.
-Jolines! -va queixar-se l'Albert per dos motius. A part d'anar al circ, volia mirar els dibuixos.
-Si us porteu bé, el papa us hi portarà -va prometre la Mònica. I va mirar amb un somriure a en Llibert-. Oi, papa?
-Ja ho veurem -va fer molest l'home, recordant la pila d'expedients que tenia amuntegats a la taula de l'oficina.
-Però us heu de menjar tot el que teniu al plat -va exigir la mare, veient que la tossuderia del pare l'havia heretat el petit i ara no volia tastar res més del que tenia al plat-. I si et torno a sentir dient jolines…
-No ho tornis a dir, eh, Albert? -va suplicar-li el Joel, veient perillar l'excursió que ja tenien al sac.
Els nens van menjar com si fes setmanes que no engolissin res per demostrar que es portaven bé i eren dignes d'anar al circ. La Mònica semblava contenta i els va premiar amb un flam de postres que els marrecs es van empassar com si encara tinguessin l'estómac buit. En Llibert, mentrestant, pensava ja en el dilluns. Hauria de recuperar molta feina que s'havia anat acumulant per culpa dels inútils dels seus ajudants, alguns en període d'adaptació i d'altres en la seva habitual etapa de mandra constant. Sovint qüestionava els resultats de l'empresa. Sempre eren positius malgrat els desordres que veia dia a dia, fet que el duia a una conclusió que, tot i no ser del tot fiable, ell creia al cent per cent: ell sol tirava endavant el negoci.
El migdia es feia molt curt, i després de dinar tocava recollir la cuina a corre-cuita. Mentre els nens eren a la seva habitació jugant amb un dels molts trastos que omplien la seva cambra, el matrimoni, tancat a la cuina, discutia el tema de la visita al circ.
-Va, home! No et costa res, portar-los al circ aquest -va fer-li creure la Mònica, netejant els fogons-. Ja has vist quina il·lusió els fa.
-Sí, ja ho he vist, però estic carregat de feina i aquest dissabte havia pensat de passar-lo a l'oficina. I diumenge també, si cal! -va informar en Llibert, col·locant tan bé com podia els plats al rentavaixelles.
-Llibert, no siguis així -va demanar-li ella, deixant el que estava fent per centrar-se en la conversa, prou important-. A més, jo tinc guàrdia tot el cap de setmana.
-Sí, ho recordo -va dir l'home, omplint de coberts el petit dipòsit de plàstic on anaven-. Ja he parlat amb la teva mare i diu que podem portar-li els nens quan vulguem. Quina sogra que tinc!
-No et facis el pilota, ara! -va recriminar-li la Mònica, començant a perdre la paciència-. Els nens es faran grans i llavors ja no estaran per anar amb tu aquí o allà. Aprofita-ho ara!
En Llibert va sospirar profundament davant d'aquella evidència que l'havia colpit. La seva muller tenia raó. Capficat en els negocis, no estava gaudint gens de la infantesa dels seus fills, així que finalment va acceptar, ni que fos per un cap de setmana, el rol
de pare perfecte. Només amb aquell posat d'acceptació, la Mònica va entendre que per fi el seu marit havia cedit tant a les seves súpliques com als desigs dels nens. S'hi va apropar lentament i per compensar-lo va fer-li un tendre petó als llavis que va poder recuperar el somriure d'en Llibert.
Un dels dos va mirar el rellotge i va donar la veu d'alarma. Tenien cinc minuts per acabar de netejar tot aquell enrenou, preparar els nens i instal·lar-los al cotxe i córrer cap a l'escola per deixar-los i després seguint corrent per anar a l'oficina. La Mònica només participaria fins que els marrecs estiguessin al seient posterior del vehicle, després comprovaria els cinturons de seguretat dels petits i repartiria tres petons per als tres homes que segons després s'allunyarien dins de l'automòbil carrer avall. La dona treballava a prop de casa i anava a peu a la feina.
La tarda va passar volant, amb tota aquella feinada. En Llibert sabia que la Judit, la germana petita de la Mònica, aniria a buscar com cada tarda els petits a la sortida de l'escola. Als pares els era impossible escapar-se dels seus llocs de treball i la solució més senzilla que havien trobat passava per la cunyada d'en Llibert, que tenia vint-i-dos anys, estudiava pels matins i treballava els caps de setmana. Era una sort que la Judit tingués les tardes lliures. La noia els duia a casa, els donava el berenar, els ajudava a fer els deures i els banyava si calia perquè quan els pares arribessin del treball els nens només necessitessin un sopar, un petó i un bona nit.
Així, a les vuit en punt, en Llibert sortia de l'oficina amb els seu maletí i la seva americana. Tornar a casa sense haver de pensar en anar a buscar els nens era una tranquil·litat que s'agraïa, i sobretot un divendres a aquelles hores. La Mònica no arribaria fins a les deu, així que aquell vespre li tocaria a ell escalfar el sopar dels marrecs i posar-los a dormir.
Quan va ser just davant de la porta del pis ja va sentir els crits. Es va avergonyir per si sortia algun veí a queixar-se per aquell escàndol, però va ser ràpid i va introduir la clau al pany tan de pressa com va poder. Va entrar i va avançar cap a la sala de jocs dels nens, que és d'on provenien els xiscles. En Joel i l'Albert estaven estirats sobre la Judit, que també estava ajaguda al terra, rient tant o més que els dos vailets. S'estaven fent pessigolles els uns als altres, demostrant d'aquesta manera que fer feliç un infant és la cosa més senzilla que hi ha.
-Què és aquest escàndol? -va interrompre'ls en Llibert, palplantat i seriós sota el marc de la porta.
La Judit es va aixecar d'una revolada, traient-se els nens de sobre com si s'espolsés la roba després de seure sobre la sorra de la platja. Les seves cares havien canviat; semblaven avergonyits per haver estat descoberts en aquella situació però també un xic molestos i decebuts per la intromissió d'aquell aixafa-guitarres.
Llavors en Llibert s'hi va fixar més bé i va tenir un ensurt considerable. Els petits portaven la cara pintada talment com si fossin pallassos, amb el nas vermell i el voltant de la boca i dels ulls blanc. La Judit, a la seva vegada, duia pintada una barba de qualitat dubtosa que li emmascarava la part inferior del rostre.
-Mira, papa! Sóc un pallasso com els que veurem demà! -va cridar cofoi l'Albert, apropant-se al seu pare perquè l'adult en pogués donar fe.
-I la tieta és la dona barbuda -va afegir en Joel, assenyalant la qui en Llibert es pensava que era una persona responsable.
La noia va somriure discretament, sentint-se un xic avergonyida.
-Només estàvem jugant, Llibert -va dir la noia, prudent i conciliadora-. Són nens!
-Ells si, però tu ja fa anys que no ho ets -va increpar-la el seu cunyat, mantenint el seu posat seriós-. Vinga, digueu-li adéu a la tieta que ha de marxar.
La joveneta va acceptar els tendres petons dels seus nebots, així com la desagradable benvinguda d'en Llibert -ja el coneixia i no li venia de nou aquella reacció antipàtica- i va córrer cap al lavabo a treure's la pintura que li adornava la cara. Després va recollir la seva bossa, va repetir els petons amb els marrecs, i es va dirigir cap al rebedor on en Llibert l'esperava per esbroncar-la. Com que la mossa ja ho veia a venir, va preferir donar només un avís al marit de la seva germana abans de marxar.
-Et conec! -va fer la Judit, amenaçant-lo amb un dit, davant la sorpresa de l'home que no s'esperava ser ell, l'amonestat-. I si demà no els portes al circ, els donaràs un bon disgust.
-Ja se'ls passarà! -va respondre àgil ell, mantenint-se ferm en les seves idees.
-Porten tota la tarda dient que t'estimen molt perquè demà els portaràs al circ -deia ella seriosa, fixant la mirada en els freds ulls d'en Llibert-, i si tu te'ls estimes a ells, porta'ls-hi. Els hi has promès, oi?
El cunyat de la noia va restar mut uns instants. Era el segon cop aquell dia que li tocaven la fibra d'aquella manera. És clar que s'estimava els seus fills, quina classe de pare es pensava que era, la Judit? El què passa és que ho donava tot a la feina, i ho feia perquè, tant els menuts com la Mònica, poguessin viure bé en aquell acollidor i gran pis de la zona alta de la ciutat que li costava un ull de la cara mantenir-lo.
La Judit va marxar i en Llibert es va quedar sol amb els seus dos fills que seguien a la cambra fent veure que eren pallassos. El riure dels nens va recordar-li quant de temps feia que no els duia a algun lloc on els petits s'ho passessin bé. La Mònica i la seva germana tenien raó: havia de passar una mica més de temps amb els nanos o d'aquí un temps lamentaria no haver-ho fet abans.
-Vinga, pallassets! Anem a sopar! -va fer per cridar l'atenció dels vailets.
En Joel i l'Albert van córrer darrere dels seu pare recordant potser que s'ho havien de menjar tot per poder tenir dret a anar al circ. Com que, a més a més, tenien gana, de seguida van haver enllestit la tasca d'escurar els plats i en Llibert va poder acompanyar-los al llit abans de dos quarts de deu.
Ara, mentre els nens s'adormien -no era difícil la nit del divendres-, en Llibert tindria una estona per preparar el sopar i parar la taula per quan la Mònica arribés a un quart d'onze de la nit. Així quedava tot enllestit i es podien posar a menjar d'hora i tenir un temps preciós per a dedicar-lo a la vida de parella.
Abans de posar-se a dormir, i després d'oferir al seu espòs un humit petó que els servia habitualment com a preludi d'una estona fogosa, la Mònica va recordar a en Llibert la visita que l'esperava demà al circ. Era important per a ella que el pare fes coses amb els fills, potser perquè a ella, de petita, van negar-li força vegades aquest dret i no volia que els seus propis fills també ho patissin.
-És clar, que me'n recordo -va assegurar ell, retornant-li el petó i fent lliscar la seva mà per la suau pell de l'esquena de la dona.
L'endemà al matí, ben d'hora, els nens van entrar ben bé com una estampida a l'habitació de matrimoni, despertant amb els crits d'eufòria la parella d'adults que s'amagava sota els llençols.
-Anirem al circ! -cantaven els nens alegrement, desconeixent que encara era massa aviat per despertar algú que havia anat a dormir tan tard com la Mònica i en Llibert-. Anirem al circ!
Amb prou dificultats per obrir els ulls i entendre què estava passant, la mare dels nens va provar de calmar-los.
-Sí, anireu al circ, però a la tarda.
-Jolines! -va protestar l'Albert, creuant els braços de nou-. Jo hi vull anar ara!
-Heu fet tots els deures? -els va interrogar la Mònica, incorporant-se una mica per guanyar autoritat.
Els nens ho van entendre de seguida. Si no feien els deures, no hi hauria circ. Normalment els ajudava la Judit a les tardes, però els divendres eren diferents i la noia preferia jugar amb els seus estimats nebots que posar-se a sumar i a restar amb números de dues xifres. En Llibert, encara amagat sota els llençols, va remugar alguna cosa. La seva dona, sabent per on anaven els trets, va fer-lo callar amb un cop de colze.
El matí devia tenir unes cinquanta hores o més, o això van pensar els nens en comprovar que l'hora de dinar no arribava mai. Estaven molt nerviosos però, malgrat això, miraven de portar-se tan bé com podien per no fer enfadar son pare i perdre l'oportunitat d'anar al circ.
La mare, després de dinar, va mudar als dos germans i els va deixar a càrrec d'en Llibert. Ella marxava a treballar. Li sabia greu perdre's l'excursió familiar, però també tenia ganes de veure com se'n sortia el seu marit amb els nens.
Com que sempre que instal·laven un circ a la ciutat ho feien al mateix lloc, en Llibert va conduir el cotxe cap a l'esplanada on s'alçava la carpa. Els nens, només de veure els colors granes i grocs de la tela, ja van començar a cridar, alterats per una emoció que havia trigat a arribar però de la qual finalment ja en podien gaudir.
-Ep, nois, calma! -va demanar-los el pare, buscant aparcament. Però es va mossegar la llengua i finalment no va amenaçar-los de tornar cap a casa si no es comportaven.
Els petits es van portar bé fins que el Renault Laguna va estar correctament estacionat i el pare els va donar permís per sortir-ne. Ja estaven al circ, i els menuts van obrir els ulls com unes taronges provant de captar tot el que tenien davant. A uns metres tenien la caravana que servia com a punt de venta d'entrades; més enllà s'alçava la majestuosa carpa, robusta i indiferent davant les insistents ràfegues de vent que pretenien sacsejar-la. També es veien altres caravanes i casetes escampades per la zona, però haurien d'esperar a ser dins del recinte per descobrir-ne els detalls.
En Llibert va agafar cadascun dels dos marrecs amb una mà i va començar a caminar fins la taquilla per adquirir les entrades. Semblava que en Joel i l'Albert tenien pressa i feien, amb menys de la meitat de cames que el seu pare, les passes més llargues.
-Té, papa! -va oferir el Joel mentre els tres feien cua davant de la caravana.
En Lli
bert va prendre de la petita mà del seu fill els pamflets publicitaris que havien iniciat tota aquella història i se'ls va mirar per fi amb una mica d'atenció, observant que si els lliurava en comprar les entrades obtindria dos euros de descompte. Com a mínim s'estalviaria uns diners inesperats!
Els petits, ara que havien creuat l'entrada d'aquell món màgic, van apressar encara més el pas que el seu pare tranquil els imposava. Volien entrar a la carpa per prendre un bon lloc i submergir-se en l'espectacle que començaria en breus minuts.
Les actuacions, tot s'ha de dir, eren força mediocres. Malgrat tot, els petits, asseguts un a cada costat del seu pare, semblaven passar-s'ho d'allò més bé mentre reien a cor què vols.
A la pista central -de fet, era l'única pista del circ-, quan es va retirar el malabarista que feia giravoltar unes maces de colors llampants, va tornar a aparèixer el presentador per a anunciar el següent número. L'home no va parar atenció en les paraules d'aquell home que es feia el simpàtic però que tenia un aspecte d'alcohòlic impressionant i es va mirar impacient el rellotge. No devia quedar massa, pel final de la funció.
-Mira, papa! -va demanar-li l'Albert, tibant-li de la màniga-. Sembla la tieta Judit, oi?
En Llibert va fer cas al menut i va dirigir la mirada a la dona que acabava de sortir a la pista. Duia una mena de banyador de principis del segle passat, amb ratlles negres i blanques, i es feia rodar al voltant de la cintura un hulla-hop fluorescent. Però el que més destacava d'aquella fràgil silueta femenina que es contornejava tan ràpid com podia era una espessa barba negra que penjava fins pràcticament la clavícula. Els nens, sorpresos davant d'aquell fenomen de la natura gens habitual, assenyalaven l'artista amb l'índex com el que era, una atracció de circ.
Però en Llibert es mirava la jove, que no devia passar dels trenta anys, amb uns altres ulls. Sense saber perquè, la trobava tan atractiva que apartar la mirada d'aquell cos li suposava una pèrdua de temps i sensacions que encara mai havia tingut irrecuperable. De cop i volta, va notar una erecció. Va provar d'amagar aquell fet dels dos infants, però aquests estaven tan ocupats contemplant els numerets de la dona barbuda que ni es van adonar que el seu pare es col·locava les mans a la falda. En Llibert es va descobrir en aquells instants totalment atret per una noia amb més pèl a la cara que ell mateix, desitjant-la fervorosament, i va tenir un pensament que no li va agradar massa.
«Collons, com em pot posar tan calent, aquesta tia?».
Va clavar-li els ulls a l'espessa barba, provant de desencisar-se, però el cos delicat de l'artista seguia movent-se amb provocatius gestos pèlvics que el mantenien abduït. La roba cenyida i el generós escot que les exigències de vestuari imposaven a la noia, no ajudaven massa a en Llibert, cada cop més fogós.
-Papa, que és de debò, aquesta barba? -va preguntar-li l'Albert amb l'honorable intenció de desvetllar el secret.
-No, home, no! -va respondre serè l'home, apartant gairebé per primer cop l'esguard de la noia-. Les dones no tenen barba, fill.
L'espectacle va acabar i, malgrat l'aparició d'un parell de pallassos i d'un mag que devia estar encara de pràctiques vist el poc èxit dels seus trucs, en Llibert no podia treure's del cap la contradictòria silueta de la dona barbuda. Tenia un sentiment estrany dins seu, no pas pel fet de sentir-se atret per algú que no era la seva esposa, sinó perquè aquest algú duia barba. Era la seva meitat homosexual la que semblava voler sortir a la llum? Però a ell els homes no li agradaven! Per què no s'havia pogut fixar en la xinesa que es doblegava com si fos de goma d'un dels primers números?
De retorn cap a casa, amb els nens cansats i mig adormits a la part posterior del vehicle, en Llibert va tenir una idea per treure's de sobre el dubte que li havia quedat aquella tarda. Va agafar el telèfon mòbil amb una mà mentre amb l'altra menava el volant i va marcar un número dels que tenia guardats a l'agenda.
-Judit? -va posar en dubte quan algú va despenjar-. Hola! Què tal, guapa? Em pots fer un petit favor? Pots venir a casa i quedar-te una estona amb els nens?
-Pensava que no t'agradaven els meus mètodes! -va fer impertinent la noia, amb la simple intenció de molestar el seu cunyat.
-Si us plau! He d'anar a fer un encàrrec.
Com que, al cap i a la fi, els nanos eren els seus nebots, la Judit va acceptar sense massa oposició més.
En arribar a casa en Llibert va esperar tres minuts i així que la cangur entrà per la porta del pis ell en sortí escopetejat de retorn cap al circ. Volia esbrinar si la barba de la dona que l'havia captivat era postissa o real. Com que segurament tot formava part d'un espectacle, la noia es disfressava per enredar el públic. Ell va pensar això i es va calmar.
Al recinte del circ havia començat la següent sessió i en Llibert no va tenir més remei que tornar a pagar l'entrada per accedir-hi. Esperava que valgués la pena gastar vuit euros altra vegada per treure's aquella espina que tenia clavada.
Va voltar pels voltants de la carpa ben bé una hora fins que va finalitzar l'espectacle i llavors es va posar a cercar la dona barbuda com si li anés la vida. Ho va preguntar a un venedor de núvols de cotó fluix que va assenyalar sense problemes el grapat de caravanes que servien d'habitatge als artistes. No va tenir temps per a concretar, que en Llibert va començar a córrer cap aquella direcció. Va veure una d'aquelles cases amb rodes guarnida amb il·lustracions de la mateixa dona barbuda. S'hi va apropar, suposant que per fi havia trobat el que buscava.
Va donar tres cops ferms a la porta de fusta i va esperar palplantat que algú l'obrís. Efectivament, la porta es va començar a obrir lentament, aportant així una màgica emoció que només el marc del circ podia oferir a aquella situació.
En Llibert, impacient, va estirar el coll i després els ulls se li obriren tant que gairebé li sortiren de les òrbites. L'havia obert la pròpia dona barbuda, amb tot el seu pelatge facial com a tarja de presentació i vestida amb un barnús blanc i d'aspecte esponjós. Semblava com si s'anés a dutxar però, pel que fos, no s'havia tret la barba postissa que li donava la feina en aquella empresa. O potser és que no era postissa?
El visitant va tenir tal decepció que per un moment va desitjar que la terra se l'empassés. Si era cert el que estava veient, que aquella barba era tan real com la seva pròpia després d'un mes sense afaitar-se, i encara sentia atracció per aquella mossa, la cosa pintava ben malament. Hauria de començar a dubtar de la seva sexualitat tant com del seu criteri pel que fa als gustos.
El silenci es va trencar per fi quan ella va voler saber què hi feia aquell home que no coneixia de res plantat a la porta de la seva caravana.
-Res, res -va fer en Llibert, llevant importància a aquella frustrant visita-. Només volia saber si… em podries firmar un autògraf pels meus fills.
La noia se'l va mirar estranyada però va acceptar de bon grat el paper i el bolígraf que l'eventual admirador s'havia tret a corre-cuita d'una butxaca per dissimular el seu estat de xoc.
En Llibert li va agrair l'amabilitat demostrada i va girar cua per tornar cap al cotxe. Darrere seu, i seguint-lo amb la mirada potser per assegurar-se que realment marxava, la dona barbuda es rascava amb delit les galtes. Li havia de picar molt, aquella barba sobre una pell tan fina i femenina com la seva. Després va tornar cap dins la caravana i, sense esperar un segon més, es va desenganxar tot aquell pèl tan molest. Per fi es podia dutxar amb tranquil·litat, a no ser que algun altre client dubitatiu volgués descobrir el secret de la noia i aquesta hagués d'atendre'l amb el protocol imposat generació rera generació de mantenir intacta la màgia del circ.
Els nens dormien i la Judit mirava la televisió quan en Llibert va tornar a casa aquell vespre. Poc després va arribar la Mònica i el seu marit la va rebre amb un petó que la va descol·locar. Semblava més afectuós que de costum.
- Veig que ha anat bé, l'excursió amb els nens -va suposar ella penjant la jaqueta que encara no havia tingut temps d'endreçar.
-Sí, déu ni do! -va acceptar en Llibert, envoltant-la amb els seus braços-. Ha anat d'un pèl que no m'hi quedo.
La Mònica se'l va mirar desconcertada, però de seguida va entendre que havia estat una broma.
-Au, va! Tu en un circ? -i es va posar a riure descaradament.
-Han perdut molt, però els circs encara tenen el seu encant.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de Vicenç Bacardit i Garcia

Vicenç Bacardit i Garcia

55 Relats

20 Comentaris

58308 Lectures

Valoració de l'autor: 9.67

Biografia:
Vaig nèixer el 1980 a Sabadell, tot i que visc a Igualada des dels tres dies d'edat.
Només he guanyat un parell de cops els jocs florals de l'institut, però espero tenir una mica més d'èxit en el futur amb les meves novel·les, els meus relats i les meves... paranoies. Bé, com a mínim, a veure si m'hi poso una mica més que fins ara.