La cultura de la queixa i les excuses

Avui tots tenim la murrieria de treure´ns de sobre qualsevol ombra de culpabilitat. Acudim a la teoria, divulgada, segons la qual totes les dolenteries o bertranades que fem tenen l´arrel en la nostra infància.
Potser ens varen desmamar massa aviat o vàrem tenir un pare massa sever.

La nostra època la qualifiquem com "l´època de les excuses", d´anar a furgar al subconscient. L´escriptor Josep Pla en diu"el subsòl de la persona". Hi ha persones que sempre miren sota el llit.

Jove o no tan jove, avui, qualsevol criminal, ja a la banqueta dels acusats, pot dirigir-se al fiscal que l´acusa: "- Miri, senyor fiscal, no s´ho prengui tan a pit contra mi, vostè no sap que dins la meva fantasía hi ha algun ressort que m´impulsa a actuar irresponsablement, com si jo fos una marioneta".

Avui, qualsevol lladre o assassí vol que se´l consideri una persona "tocada". Però, com diu un comissari, advocat de la secció d´homicidis, si qualsevol persona que mata o assalta la considerem un desequillibrat social, tots els crims del món restarien impunes, sense càstig.

Aquest tema no el podem agafar tan a la lleugera com aquell capellà, segons diuen, que a un que, agenollat, es confesaba d´haver assassinat, el capellà li deia:"- Quantes vegades, fill meu, quantes vegades?".Quasi com si el capellà, bon home, el convidés a tornar-hi, si el perdó es tan fácil.

Avui, actualment, si els lletrats s´ho proposen, assesorats per psiquiatres, vistos els mòbils profunds del crims, ens poden fer creure que tots som innocents.
El carro se´ns en va pel pedregar.
A la nostra ciutat ja hi bufa aquest vent.

Mn. Pere Campàs i Bonay