La Cova del Gai Saber

Un relat de: prudenci

Era una cova tant sola com la boca d´un bou mort,
No creixa herba a sa vora ni un estel li feia el nord.
L´aigua mai no l´acarona, seca com un tros de sal,
La fredor grisa poca estona s´ajassa en el seu brocal.
Mai s´hi acosta persona per descendir a llur avenc,
Ni mai ningú sabé on era la porta d´aquell infern.
A sa vora hi ha una llosa mortuòria feta al foc
Amb incabals escriptures d´algun llenguatge remot.
Una nit vaig somniar-la, l´únic medi d´arribar
A la tomba miserable on la làpida es gravà.
No es sentí res en el somni, el silenci fou tant llarg
Com l´avenc que m´adreçava fins al gorg del tosc forat.
I allí, a la vora de l´aigua que al dins del dintre hi ha,
Vaig calçar-me la nissaga de ma sang damunt la mà,
En un anell de maragda lluent com el sol boscà.
Gemma de poder lliurada de les forges de Vulcà.
I el Gai Art, geni i figura de la paraula dels bards,
Se m´escolava en les venes com cérvol alliberat.
Se m´obriren les ninetes, l´oida s´em destapà,
I vaig sentir i veure netes les paraules, i el verb clar.
Com de nen quan assolia la poesia dins la mà
I no podia copsar-la: tant prompte és el seu volar ¡

Comentaris

  • Brillant[Ofensiu]
    Biel Martí | 23-12-2004 | Valoració: 9

    Brillant, m'ha entusiasmat, de debò t'ho dic. No en diré gaire per què no sé dir gaire sobre poesia (ostres, com em repeteixo en aquesta justificació!), però cada frase m'ha semblat màgia de paraules...

    Biel.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: