La corneta de l'avi

Així com fa molts anys encoratjà a altres, la música torna a ressonar molt fort dins del seu cap. Assegut a la butaca, contempla la corneta del seu avi que havia lluitat a la batalla de l'Ebre contra l'ocupació franquista.

S'imagina, com si fos ahir, aquells dits octogenaris acariciant l'instrument i es recorda de que les ales voluptuoses dels àngels fa anys que descansen al racó amagat de la prestatgeria i que per davant de tot, lluenta com els neguits que freguen el rostre, s’enlaira la flama encesa, groga i vermella de sang i que sorgeix llavors, la màgia del crit rebel que s’encarna a dintre seu... i que ara, encara, procura vestir-se cada matí.

No coneix els sons de la corneta que clamen de lluny, però els sent. No coneix els gemecs del patiment dels guerrers, però els escolta. No coneix el plor del seu avi, però sap que degota a poc a poc llàgrimes vençudes... i les eixuga.

Però si que comença a percebre l'odi amb que carreguen les armes els opressors.
I es diu a si mateix, que l'amor i l'odi són talment sagetes enverinades sense trajectòria definida.

I ho té clar:
— Avi, aquest cop no ens venceran!



***
Relat per a participar al concurs ARC 2011 de microrelats a la ràdio de temàtica Sentiments i que al març de 2012 és: "ODI"