La Conquesta d´Otger Cataló

Un relat de: prudenci

Guanyant el Pirineu per les vessants gascones
de cop sembla que neixi del sol terrible tro
sobre el liquen i el roc de granítiques formes
que trepitgen les tropes de n´ Otger Cataló.
Otger, guerrer fidel del gran imperi sacre
que el rei franc ja deslliura del jou de l´invasor
amb 1´espasa a la mà va ferint, tal com grapa
d ´atlant gegantí, l´ enemic sense por.
Son avi la rebé - l espasa de Sant Jordi-
de Guillem de Tolosa, altre home que fou sant,
i en dar-li el feu hereu i guardià a qui la porti
d´una espasa de foc i d una antiga sang.
A cada cop que don s´estella un tros d´Aràbia,
a una llambregada de son acer, Damasc.
La sang que el puny recull fa solc i deixa rastre
en el camí que esberla son peu a cada pas.
Pero el moro esgrim alfanges brunyits amb lluna i aigua
dels pous d´árids deserts i del cel magrebí
i no lliure son cor, son puny ni se´n desaira
de 1´ host que ja cavalca per les valls del Cadí.
De sobte, com si Al.la se ´n prengués la revenja
1´ exercit de 1´ alarb arracona el gascó
dessota del Mogrony, on 1 ´esbarzer es despenja
de la feresta serra com metzí d escurçó
Otger, sent-hi ferit, lluitant com llop amb ràbia
en perd del seu exercit, enllà del Segre, un terç,
l ´altre terç és delmat als avencs de Vallmanya;
dels que hi ha en el Gombreny en cauen a milers.
Fugint amb el seu gos que sempre 1 ´acompanya,
com al cel Siri lluita als peus del gran Orió,
Otger arriba al cim del Mogrony, resguardant-se
de la mort que l´ encalça del Ter al Canigó
Deslliurat i oblidat de les cruels tropes afres,
les nits rellisquen fredes damunt son cos ferit;
el gos, fidel amic, li llepa trist les nafres,
i de nit arracona fullam per fer-ne el llit.
Una cérvola jove l alimenta i l escalfa
per guarir-lo ben prompte amb llet de son cadell
al capità cridat per Deu , el rei, i els astres
a deslliurar la terra del qui en fou escambell.
El sol, a la roureda, remou les fluides aigües
del rierol que corre joliu a saltirons,
la lluna, en els turons, sa plata vessa amable,
l´ ocell refila en 1´ arbre, la flor busca els racons.
Passat Abril embeina s espasa temps clavada
damunt la terra tosca d aquell país damnat
i enfila la carena per albirar la plana
que s extén tal com vànova de la muntanya al mar.
A la llum del capvespre nou castells s´ endevinen
nou barons els habiten, nou estels en la nit;
seran nou combatents al seu costat, i viuen
amb ells trenta mil homes per a oferir son pit.
Somnia Cataló l ´imperi franc que avança
més enllà de les terres on acaba el seu món.
Ja veu de Septimania ampliar-se ´n la Marca
amb el país que un dia haurà de dur el seu nom.
Envia el gos fidel com missatger als nou nobles
barons que seran pedra de toc per l infidel.
Ja neix de nou el sol damunt aquelles terres,
ja és arribada 1´ hora que marca Déu al cel.
El gànguil , com el vent, travessa les contrades
reunint una gentada al volt dels nou senyors
que remeten tantost a Cataló ambaixades
prometent-li ses armes, ses tropes i son cos
Dels nou,tres a llevant defensen ferms la costa
de Barcelona a Roses, manats per Cataló.
Els de Pinós avancen de Berga envers Amposta
amb el baró Montcada, que els troba a Riubregós.
Mataplana per Sau aconsegueix victòria
sobre l exercit àrab que fuig cap a Montbui;
allí, del riu Besos se´ n fa sang per 1 historia
del baró d Alemany, que arriba fins avui.
Els dos que resten, guanyen del Pirineu les portes
on lluiten fort i amb ganes fins del Montseny al coll;
allí els diu el seny que retornin a Roses
on el sol li diu coses del mar a 1´ aiguamoll.
Al cavaller Otger se 1´ hi han obert les nafres
en lluita aferrissada damunt el seu cavall;
ja el cor li fa molt mal, ja doblega les cames,
ja s ajeu, com les planes s ´ajeuen Montgó avall.
I cau, ferit de mort, guanyada aquella guerra,
i la rosada abraça son cos ja nu i inert,
vora el mar resplendent que besa aquella terra
que en diran Catalònia per recordar n ´Otger.















Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer