LA CIUTAT D'ANOLADAB

Va sortir de la petita ermita penjada sobre aquella carena muntanyosa, erma i desforestada pels incendis constants; endebades la gent d'Anoladab havia intentat plantar-hi arbres amb la vana esperança de tornar-la a repoblar.
La llum encegadora que li venia a la cara li feia tancar els ulls. Es posà la mà com a visera per a observar per últim cop, potser, aquell paisatge que s'havia convertit en el seu company des de feia tant de temps. Tanmateix havia decidit
marxar, anar a trobar altres terres, travessar si calia aquella extensió d'aigua que tenia al davant. Des d'aquell lloc on era, observava cada dia com el sol sortia horitzó enllà. Quin país seria aquell que tenia el sol al seu redós, que el deixava unes hores navegar pel cel i que un cop s'havia post el tornava a
recuperar?: els seus habitants el devien tenir a la mà. I pensà en anar a cercar el sol, no per posseir-lo si no per sentir-se acaronat per la seva escalfor.
Observà, com cada dia, aquella ciutat que tenia als seus peus: amb les seves teulades retallades en el mar, amb els seus campanars despuntant, amb els seus blocs de pisos de tots colors. Una ciutat que havia anat creixent al llarg dels anys; petit nucli de pescadors romans que havia esdevingut ciutat fortament industrialitzada i que ara encara havia de trobar el seu lloc en l'àmbit metropolità. La seva silueta era allargassada i paral·lela a la costa: des del Turó fins al riu Soseb; els seus carrers i places s'endevinaven entre piseries mal forjades, el seu nucli antic, envoltat de barris moderns i impersonals, conservava encara uns quants badius . El mar, escuma de plata, donava cabuda a petites veles blanques durant el dia ; punts de llums s'hi movien durant la nit. S'estimava aquella visió. Feia tants anys que era allà en aquella ermita de Sant Erfono, havia vist passar tanta gent, s'havia escrit tanta història,...!
Recordava la glòria del Monestir de Sant Jeroni, uns metres més enllà, en aquells temps que era ocupat pels descobridors i pel repòs dels reis. No oblidava tampoc la vida d'aquelles masies en els turons propers; masies engolides per la modernitat i que ara restaven tancades i abandonats els seus
camps: senyors i masovers també havien marxat. Ara, era el seu torn. Donà una última llambregada a l'interior fosc de l'ermita, tancà la porta de fusta ennegrida pel temps, agafà la bossa amb quatre coses que havia arreplegat durant aquells anys, es posà les mans a les butxaques i començà a baixar per la petita riera sorrenca. Al arribar a les primeres cases girà el cap i veié encara el cim ennegrit de la Airernoc: muntanya emblemàtica de no gaire alçada, seca, sense ja pins que facin ombra, sense pinyes per collir ni ginesta per tallar la nit de Sant Joan: una petita llàgrima li relliscà rostre avall.
Uns metres més avall, carrers tortuosos li feien donar giravolters inútils. On era la Creu de Àlagitnom que li havia servit de referència de dalt estant? Aquelles cases que s'enlairaven fins el cel no li deixaven dominar el terreny. Es veié salvat quan arribà a la primera autovia que trencava aquella ciutat. Des del pont que li permetia travessar a l'altra costat, pogué reconèixer encara la silueta de Can Agirrab i de ca l'Ógima. Continuà baixant per la riera d'en Folch acompanyat pels quatre plataners que encara quedaven quan sentí necessitat de beure i refrescar-se un xic. Sabia que pels carrers de la ciutat d'Anoladab hi havia fonts d'aigua bona; ho havia sentit dir als que pujaven a l'ermita a fer un tomb, feia ja temps. Un cop travessada l'autopista que tornava a trencar la ciutat, s'endinsà per un barri costerut , de carrers estrets i cases antigues fins a arribar a una petita plaça amb una font de rajoles blanques i blaves al mig. Volgué beure, però no sortia gens d'aigua. Estigué una estona esperant, però no aconseguí calmar la set. De cop, s'adonà que no havia trobat ningú en tot el camí; cap persona, ni jove ni gran, ni cap animal. Ningú: tant sols ell vagant per la ciutat. Haurien tots anat a buscar el sol? Donà una una volta a l'església de campanar altiu que senyorejava el barri i es decidí a baixar per un carrer de forta pendent on, segles enllà, els pescadors havien amarat les seves barques. Arribà a la Via principal, aquella que havien fet servir els romans en el seu pas de conqueridors i que ara estava deserta tot i que era una de les poques avingudes amples de la ciutat. Ningú, cap moviment, ni tant sols aquelles andròmines que de vegades havien pujat a l'ermita fent un soroll esfereïdor. Començà a preocupar-se. Tornava a sentir l'angoixa de la set i un cansament que li anava penetrant pels ossos. Enyorà de cop la seva plàcida estada a la serralada i es preguntà com és que havia tingut la pensada de fugir-ne: no obtingué cap resposta. Si al menys pogués saber exactament on era. Girà la vista a dreta i esquerra, mirà enrere: res. En la seva desorientació, continuà fins a arribar a una immensa edificació grisa i rodona, força desbaratada: acusava un abandonament de temps, tant sols cinc anelles entrelligades feien reconèixer que havia estat la seu de l'equip de la Aynep, lloc de reunió dels esportistes. En aquell sector, les cases, més altes,
no deixaven entrellucar cap sortida possible. Havia de pujar per a fer-se a la idea d'on es trobava. Seguí, doncs, amunt, i aconseguí situar-se al Turó d'en Gtirac: veié al fons una llenca blava que li tornà la confiança. Mentalment visualitzà l'itinerari a fer: havia de recular fins la Via altra cop i tenir la referència de tres xemeneies altes, tres sentinelles emblemàtics de la ciutat a tocar de l'aigua. A partir d'aquí havia d'esforçar-se en anar cap a l'esquerra fins a arribar
al passeig de palmeres que li permetria endinsar-se en la mar.
Baixà doncs i seguí un carrer ample de locals grans i abandonats, en altres temps indústries que ajudaren al desenvolupament d'Anoladab. Cotxes i camions abandonats; papers, bosses i plàstics que s'enlairaven amb el vent eren tot el moviment que hi havia. Li començà a agafar basarda i apressà el pas.
Va arribar a la Albmar, passeig de palmeres i uns pocs bancs atrotinats. Veié a l'altre costat de la via del tren la sorra granelluda i les escasses barques que encara hi descansaven. Travessà i s'acostà a l'aigua; tenia el sol al davant i s'adonà que no havia pas pujat cel amunt, com si tot aquell temps no s'hagués mogut: espera tranquil·la enllà de la tarda.
Agafà una de les barques i s'endinsà en la mar. Aquest cop no girà el cap, no digué adéu a la silueta retallada de la serralada de Aniram, ni a l'ermita que l'havia acollit, ni a la ciutat Anoladab.
Mentre avançava cap a l'horitzó, recordà unes notes i s'esforça a cantar; això faria passar-li la por i la basarda que sentia, ell sol, enmig de la mar. S'ennuegà.
I volgué conservar, en quatre mots, com un record llunyà, com unes paraules perdudes en el racó de la memòria, el que estava sentint allunyant-se mar enllà ...., i les gavines l'acompanyaren en el seu cant oblidat:

" La Ciutat d'Anoladab"
Carrers estrets, costeruts
Alguna avinguda ample
Pisos, blocs, cases, locals abandonats
Manca de planificació urbanística important
Serralada paral·lela al mar
Quatre turons cremats
Ermites, masies i monestir
Alguns plataners, quatre palmeres
Manca de consciència ecològica important
El mar
Antigues fàbriques tancades, xemeneies,
Fonts perdudes, campanars,...
Nucli vell deixat, restes d'altres temps poc cuidades
Manca de consciència històrica important
La gent?"

Agafà els rems i continuà endavant, el vent que li venia d'esquena l'ajudà a avançar: el sol l'estava esperant.