La Cinquena Estació XII (Per la Creu i Aquest cavall de Déu)

Capítol Dotzè: Per la Creu i Aquest Cavall de Déu

Me'n vaig donar compte quan faltaven tres corbes per arribar. Vidrà era un poble fora del temps. La protecció que li donava el mont de la Talaia i la paella de muntanyes que l'envoltaven era perfecta per a sortir-se d'aquest botxí familiar que és el temps de viure. Vidrà era més enllà. Vidrà era bonic, petit, amb una església al cim que li donava tot el seu carisma, i amb tres carrers que l'adornaven i li donaven l'ésser, que haguessin pogut sortir-se'n de qualsevol conte de Perrault o de Grimm.

En entrar al poble hi ha un gir important davant la casa de la vila que et fa entrar immediatament a la plaça principal feta aparcament per als pocs automòbils que fins allà arriben. Allí tens el bar i el restaurant del poble flanquejant, i un forn de pa de llenya on es proveeix el vilatà. A menys de cinquanta metres, el barri i la fonda de la Creu de l'Arç i el famós mas del Cavaller, un dels més importants de Catalunya. En aparcar vaig veure en primer lloc el mapa turístic de la vila, que estava penjat a la paret just a davant meu, com si d'una senyal es tractés. Allí hi havia el molí, el salt d'aigua del molí vell, el camí de Ciuret, les nombroses coves que envolten el poble, i, prop del Clot Fosc, la Cova dels Pujons, que no sé per quin misteri momentani em va semblar que no tenia res a veure amb el que jo estava buscant, malgrat ésser la meva fita.

La vista des de la plaça era esplèndida, sobretot si pujaves fins l'església, car llavors es tornava envoltant i magnífica. Com devia d'ésser des de la Talaia, la muntanya que guardava al poble al seu recer des del nord-oest! Podies veure les prades de Ciuret i el mont de la Bicoca, la serralada de Sant Miquel amb el Bellmunt al Sud donaven tancament al petit paradís del vidranès. Més enllà, rera els revolts de la riera, s'estenia ja la plana de Torelló, abans d´arribar als feréstecs camins que duen a la Vola, sota la falda del Puigsacalm, sempre captiu del seu propi i seductor encant.

Vaig baixar del cotxe i em vaig dirigir cap al bar i hostal situat damunt la rampa que puja a la fleca, i allí em vaig prendre una cervesa, tot i preguntant-li a la noieta del taulell si tenen lloc per allotjar-me. Em diu que no, car és estiu i els avis i nets de Barcelona que tenen els seus fills de viatge per Europa van a allotjar-se allí per a les seves vacances. M'adreça immediatament a l'hostal de la Creu de l'Arç, davant el Cavaller, la famosa masia de Vidrà, i aquí em dona un tomb el cor. Era evident! POUR LA CROIX ET CET CHEVAL DE DIEU, com deia el document. Anava pel bon camí.

Vaig anar a la Creu de l'Arç. Baixant per la carretera, a uns cinquanta metres hi havia un arç centenari. Mai havia vist un arbre com aquest al Canigó; calien quatre homes per a envoltar-lo, i tenia una alçada d'uns dotze metres. La masia del Cavaller era allà davant, fresca i senyorial, com en els seus millors anys de les guerres carlines; tanmateix avui hi ha una tanca que impedeix a qualsevol d´acostar-s´hi, encara que no al ben intencionat que vulgui saber sobre història.

Això, en quant a la posició relativa de la masia, em va donar que pensar, car la cova dels Pujons no era prop d'aquí, i tanmateix la pista que et donaven la Creu i el Cavaller era molt clara.

En instal·lar-me a la meva cambra, vaig treure el mapa de la zona i el vaig estudiar de nou. Ara ja no tenia per companyia les llums fúcsia i verd del meu hostal del vell Ripoll, sinó l'olor de les vaques del Cavaller i el gris de la boira que poc a poc anava agafant lloc a dins del poble. Els mapes de seguida van ésser clars i vaig arribar a la conclusió de que el tresor buscat havia d'ésser al molí de Vidrà o a les seves rodalies, car encaixava en línia recta des de la Creu i el Cavaller, dins les mides trobades feia poc en una tomba de Rennes. Tanmateix la cova dels Pujons era ma fita i s'hi havia d'anar, si més no a copsar alguna dada que em lligués amb la nova visió que poc a poc anava tenint d'aquell misteri.

Em digueren que la cova era a dues hores de camí, però que si hi anava amb el Nissan hi podria arribar fàcilment en un quart i aparcar a la vora. Al molí, però, s'hi havia d'anar a peu i era a uns tres quarts, que resultarien una hora si teníem en compte que havia plogut bastant últimament. I creien que seguiria plovent!

Efectivament, el pastor que m'ho havia dit tenia raó. Aquella nit va ploure. I va ploure molt!

Des de la meva finestra a l'habitació de la Creu de l'Arç es veien els llamps caure sobre la serralada de Sant Miquel i de Santa Magdalena. El retrò que feien les embranzides de la tempesta era total. A cada racó de la paella de Vidrà es sentia retronar el soroll de la tempesta desencadenada dins aquell petit microclima. La llum dels llamps que queien literalment al voltant de la meva finestra es feia espaordidora en reflectir les ombres de les muntanyes agrestes del voltant del poble. El soroll era imponent, i la llum elèctrica era com un saber de coses amagades a cada una de les seves llambregades.

La Bicoca, al lluny sobre les planes de Ciuret, es mostrava a cada so del tro com un espai incommensurable i etern. A mig camí, la cova dels Pujons m'esperava, seca i sense dir un mot, esperava que hi anés a treure'n el secret que allí creia s'amagava.

De sobte, un llamp horitzontal es va creuar d'Est a Oest, deixant caure dues sagetes de pedra damunt de la muntanya enamorada pel meu desig. L'una era jo, em va dir el seny; l'altra era aquella nina de paper maché de Sant Martí del Canigó, em va dir el cor, ma Geneviève. El soroll del retrò en cinc segons va omplir l'espai, i vaig saber que jo era un predestinat malgrat les meves faltes i els meus desviaments que feia temps ja em preocupaven més enllà del son, i que ella, l'estimada, era llibertat. Llibertat de pensar i de viure, de fer i de morir. I vaig saber en aquell moment que ella era morta, i que tenia que anar a buscar-la si encara hi era a temps, i que sempre m'havia esperat, i m'esperava encara.

Quan el Fill de l'Home vingui serà com un llampec d'Est a Oest, diu l'Escriptura Santa, i efectivament així va ser. El Fill d l'Home havia arribat. Potser el meu propi fill, de tota una vida d'estimar a no saber què amb tot el cor, i de perdre-ho quan creus que ja saps el què estimaves. Me'n vaig adonar de les meves faltes, de la meva covardia, del meu desig darrer, massa endurit; i vaig desitjar per primera vegada en dos anys plorar i plorar, encara que sense fer-ho. I vaig voler retrobar el meu Canigó a la matinada, i la meva Negra dins la nit amb el seu cos nu, i el meu amor secret, però ara ja pur i lliure, com en un somni que mai s'havia acabat de realitzar.

L'endemà tot el món era més fresc. La nuvolada es veia vers ponent com allunyant-se del seu propi record, i el sol ixent gairebé encegava els ulls d'aquell que hagués pogut gosar mirar-se'l. La carretera anava per unes corbes que semblaven endinsar-se en el paradís, talment era així de feréstec i de fresc aquell paisatge. De roures i d'alzines n'hi havien, però sobretot els faigs, els til·lers i, al baix, les falgueres i fins i tot els trèvols donaven un caràcter gairebé impossible a un prepirineu que semblava donar-me la màgia del que realment anava a buscar: un tresor perdut feia segles.

Mentre m'anava acostant a la cova, i sobretot després de deixar el tot-terreny i seguir a peu, el bosc s'anava fent més frondós. Vaig trobar el que en Saunière en deia el Bénitier, perquè era una pila d'aigua beneïda en mig de la natura. Era el racó que qualsevol solitari hagués volgut per a banyar-se sol, o qualsevol parella d'enamorats per a sentir-se lliures. Jo m'hi vaig banyar. Era una pica de roca d'uns quinze metres de diàmetre, d'una pedra pulida i estranya, recoberta d'una fina capa de molsa aquàtica suficient per a relliscar i que donava la dolça sensació d'ésser allí tan sols per a tu.

M'hi vaig trobar, al fi, una parella, i em van indicar el camí.

La veritat era que després d'aparcar el cotxe encara havies de caminar tres quarts d'hora de baixada bastant important després d'un camí estret i agreste, tal i com va resultar ser la cova dels Pujons. Tanmateix això ja no m'importava, car començava a descobrir l'antic i infinit encant dels boscos sempre humits d'aquell petit paradís que em resultava ésser la paella muntanyenca de l'humil i desconegut Vidrà.

Vaig dirigir-me vers la cova. L'entrada era entre l'aiguabarreig d'un sot i una gavarrera molt desenvolupada i plena de punxes, tot i que es notava que ja hi havia entrat algú abans. Era estreta, o potser a mi em va semblar estreta, i a mida que t'hi anaves endinsant, malgrat ésser molt plana i sense gaire desnivell, t'anava donant el sentiment d'entrar en un lloc prohibit.

Ben aviat vaig arribar al final de la cova sense fer gaires diferències amb el camí que fins arribar allí havia hagut de recórrer, i me'n vaig adonar que allí tampoc hi havia res que fos gaire diferent del que hom pot esperar-se de trobar en qualsevol cova poc visitada: humitat, fang, quelcom de misteri i algun os vés a saber de qui i de quina època, que dormita sobre el terra silenciós, i que potser hagués pogut interessar a algun espeleòleg conseqüent.

A la tornada, potser perquè em vaig entrebancar en un sortint de roca, o potser perquè realment havia d'ésser així, va semblar-me veure uns signes escrits a una pedra amagada en una recolzada de la paret, a mig camí de la sortida, i que gairebé no es podien distingir, donat l'angle que oferien al caminant. M'hi acosto i frego la pols del temps amb la mà tremolosa de poder potser haver trobat la meva fita. No semblava res d'important, potser un dibuix d'algun excursionista esmaperdut. Però vaig adonar-me'n aviat de que els signes eren gravats a la roca d'una manera profunda, i si això es pot mesurar per l'intuició, també antiga.

Era un xai, ho veia. Era un xai duent una creu damunt. Era el Sant Any
ell. I hi havia quelcom més damunt, no es veia ben bé què. Vaig fregar i fregar, però tant sols em resultava ésser una protuberància més o menys ovoide damunt l'anyell.

... Jo soc l'Anyell de Déu - recordava de les misses que tant i tant santament m'havien fet passar matins de mística foguera - ... jo soc el qui lleva el pecat del món...

L'anyell era el cos, el pa... faltava el vi...

Això! era una bota de vi, una bota de vi! el pa i el vi!

Bé, i què...

Era una bota de fusta, o així ho simulava; l'anyell era sota, aguantant la creu en forma d'aspa. El conjunt mesuraria un pam curt.

Em va sorprendre, realment, però de moment no ho vaig entendre. Em trec el quadern de notes de la bossa i el llapis i prenc nota detallada d'aquella troballa, posant el paper damunt i ratllant decididament de dreta a esquerra per a calcar el relleu que m'oferia la gruta en la seva paret més oculta. A continuació, pensant-ho més bé, toco el gravat, i apreto diferents punts, potser recordant-me de Ripoll on l'entrada secreta s'assolia a través d'un ressort amagat... però no hi ha res... Després d'apretar tots els ressorts possibles, m'asseguro del dibuix i surto de la cova, encara amb el cap massa tens com per entendre aquell meravellós missatge que em duria a la fita del meu desig secret i tant buscat de fer-me amb el tresor merovingi i, el que és més, amb la meva veritable personalitat humana, és a dir, el meu destí.

A la Creu de l'Arç vaig meditar sobre els dibuixos en la tarda gris que m'oferia la llum de tardor davallant per entre els cims de Serra Magdalena.

Vaig recordar un estimat llibre que solia llegir en els vespres del Canigó: El Missatge Retrobat, un llibre d'un bohemi francès que es feu místic i potser fins i tot sant, per revelació. Començava així: Antiga solitud de les selves primordials, on brilla la maragda emanada dels estels... aquell que us ha trobat posseeix el secret diví que un mestre molt cert ens deixà en el pa i en el vi.

La maragda, aquella joia buscada en els contes del Grial, i en els mites de Llucifer. El que va trobar Salomó en les seves mines, i el que simbolitza la vida i l'esperança. Potser anava a la recerca d'això mateix. I el pa i el vi...

Sota la bota hi havia un xai amb la creu... PAR LA CROIX ET CET CHEVAL DE DIEU!

A més, el molí de blat antic en la línia recta de la Creu de l'Arç i el Cavaller, podia ésser el pa, però el vi què seria?

Agafo el mapa i miro prop del molí vell, on ara ja creia que devia d'estar la veritable fita, i allí, precisament allí, hi havia la cova del Sot de la Bota. Això i només això era el que volia indicar el dibuix: SOTA LA BOTA, es a dir El Sot de la Bota. Allí era l'Anyell, la Creu, la Maragda, el Molí, el Pa, el Vi... tot!

Tots els documents duien a la Cova dels Pujons, per allí, amb sort, trobar l'indicació final en clau jeroglífica.

No em va costar, sabia que estava predestinat a fer-ho des del dia abans, quan el llamp em despertà d'un temps de vida massa alegre i mal portada, sobre el desig d'un somni del passat, ara ja mort, potser, i que malgrat això m'esperava més enllà de qualsevol cosa de la meva vida, com un tresor etern que un dia vaig conèixer i oblidar, buscant-lo tanmateix a cada instant i en cada cosa, per no trobar-lo mai.

El Sot va resultar ésser una cova difícil, segons vaig poder apreciar en les primeres exploracions a pocs metres de l'entrada. Era un avenc de molta profunditat que baixava gairebé des de l'entrada en xemeneia, i no s'apreciava el final. Per entrar allí havia d'anar preparat i equipat, no era una gruta més o menys plana com a la cova dels Pujons. Per altra banda era lògic que fora així, car d'altra manera qualsevol hi hagués pogut entrar fàcilment. Però de tot, el que més problema em va portar a l'hora de planificar la meva incursió, i que per suposat suposava que em duria encara més problemes en cas de entrar-hi, fou el fet de que es tractava d'un avenc d'afluència intermitent d'aigua subterrània, segons em va explicar el flequer del forn de pa de llenya que s'anunciava a la plaça.

Amb el flequer ens vàrem conèixer a la Creu de l'Arç jugant al domino amb altres vilatans quan jo ja portava uns dies residint allí. Era un home fort, de mitjana edat, i de pell curtida pel sol o pel foc de la fleca. Estimava molt la seva terra i es dedicava a fer excursions pel camp i incursions dins les coves de la zona. Era ell qui havia descobert en certa ocasió una olla de monedes gòtiques i una tomba, i això l'havia fet famós a tota la vall del Ges.

Un dia, parlant de les seves aventures, em digué que l'única cova que no havia pogut explorar mai era la cova del Sot, degut precisament a l'afluència sobtada d'aigües. Semblava ser que cada dues hores i mitja, amb un error mínim d'exactitud, la cova s'omplia d'aigua que sorgia de sobte de les seves profunditats, i a una velocitat gens menyspreable. Aquest fenomen feia que únicament es pogués estar aquest temps dins la cova, i, lògicament, aprofundir-la fins una hora, per tenir temps de tornar enrera el mateix temps i un xic més, lo qual únicament et permetia arribar fins el primer sostre de la xemeneia descendent, on l'entrada era encara estreta. Tanmateix deien els vells del poble que després es feia àmplia i hi havia una gran sala distribuïdora de galeries que no es podia saber fins on arribaven. El besavi del flequer, que havia estat l'últim propietari del molí nou, havia mort al Sot, arrossegat per l'afluència, quan -segons deien- anava a buscar un tresor ocult que deien que hi podia haver a la cova. Segurament -segons ell- era l'olla que havia trobat feia deu anys al costat de les tombes de la Cova del Purgatori, enllà del molí vell; de totes maneres s'havia quedat l'honor a la família, encara que les monedes se les varen endur al Museu de Barcelona, i a ell li donaren una placa commemorativa de la troballa, en or, això sí, i cent mil pessetes.

Tot això canviava els meus plans. Havia d'anar a Ripoll a fer un curs ràpid d'espeleologia pràctica per poder fer el descens de l´avenc del Sot, i tot i així no estava segur de poder-ho fer, degut al perill que comportava. Fos com fos, la fe encara no m'havia abandonat, i sabia que fins i tot la llegenda popular parlava d'un tresor ocult, tresor que, a hores d'ara, jo ja havia arribat a creure que em pertanyia per dret, després de tants anys de recerca. No podia ser que em quedés a les portes, per passar la resta de la meva vida somniant en una troballa magnífica però inassolible.

Em vaig despedir del flequer i dels quatre amics del poble amb qui compartia les partides de domino del capvespre, i vaig tornar camí de Ripoll, dient-els-hi que m'havia agradat molt l'estada d'aquell estiu i que segurament aviat tornaria per conèixer millor els meravellosos paratges del lloc.

En el camí vaig voler desviar-me per Torelló i pujar al Bellmunt per la petita carreterona que s'enfila igual que una llebre per la cara de migdia de l'agreste pic. A mida que anava pujant amb el Nissan, es feia més estreta i oferia un paisatge més ampli cap al Sud, en una hora en que el sol arribava a mig camí del seu descens envers el Lluçanès, per perdre's en l´or del seu propi gresol darrera Port de Comte.

A dalt del Bellmunt, en la frescor vellutada d'un vespre de finals d'estiu, la Creu gegantina que el corona sembla ésser clavada al bell centre del món. Des d'allí es domina, a més del carener de les dues serres vidraneses fins Sa Calm, la pàl·lida lluïssor de la vall del Ges fins a Santa Margarida, i al Nord, com un far que il·luminés els anys passats, la silenciosa ruïna de Milany, més vella i solitària que el seu propi senyor, que segons conten visqué més de mil anys a la contrada, morint no se sap quan temps deu fer, desenganyat del món i d'una vida que no per molt més llarga pot ésser més feliç.

Sota els rocs esquerpats que fan de sòcol a la senyal magnífica del Salvador dels homes, m'hi asseguí, i amb la corba del sol que se n'anava vingué tot el record de melangies, i el fred dels últims anys en el transcurs dels quals volent cada cop més assolir el meu camí vers l'ocult, anava caient en la profunditat d'un viure més i més fosc, que vaig començar a entendre com absurd des de la nit en que el llamp em despertà de nou a les veritats ocultes del meu cor.

Plorava. Plorava tot pensant en les nits de prostíbul i les dones que m'havien semblat ser Geneviève mentre l'oblidava. Plorava pensant en les nits de mapa i de Gin Beam, quan l'únic vi que fins llavors m'era begut era el del calze. Plorava per lo absurd fins i tot d'ara; l'assolir a preu-quin-fos el desig d'una troballa que jo, en el meu orgull, donava ja per meva mentre que no era més, potser, que un subtil repte al propi jo que cada dia era més mestre del meu cor. Plorava per l'oblidat pregar de cada vespre i el silenci ja oblidat de l'allunyada cel·la del Convent de Sant Miquel. Plorava per ella, que morta o no, ja no era meva ni ho seria, car pertanyia a Déu, l'únic amant que mai la deixaria.

De la quadra de l'Hostal, sota l'alt pic de la creu on jo tornava a mi i a les tranquiles faldes del Canigó estimat, surt una euga negra, brillant tal com la nit que començava a néixer. S'acosta vora meu i m'adivina amb els grans ulls humits i tan profunds com una cova estranya. Arraulint el musell damunt la meva espatlla, la calor del respir d'aquella noble bèstia em diu que encara visc, i el cavall i la creu com dues breus senyals del perdó que m'arribava, flanquegen el meu ésser abatut, cansat i sol, damunt d'aquell Bellmunt que deixa anar sa ombra sobre els sots feréstecs del molí de Vidrà, allà als meus peus.

La nit va ser tranquil.la i calorosa. Vaig sopar lleument al menjador de l'hostal que està adossat a la petita església del cim un menjar casolà i escadusser. La torxa de la lluna en el seu creixent em va permetre acostar-me a la quadra i acariciar la pell negra de l'euga una vegada més. Recordava l'Armengol i la meva Negra en l
es nits aventureres de la meva adolescència als prats de Sion. Els estels titil·laven i gairebé oloraven a estiu; tan a prop era d'ells aquell benaurat cim del Santuari de Bellmunt, on vaig retrobar l'ànima i el record de l'ésser bo i humil altra vegada.

Vaig entendre que el que jo buscava realment no em pertanyia a mi com havia arribat a creure, ni a ningú. Vaig intuir que era quelcom més que un vell tresor, i una fredor estranya dins la calitja de la nit que m'envoltava va començar a apoderar-se del meu cor, com la fredor de la mort quan t'acarona, com a un amant al qui volgués donar la vida i no pas treure-li.

Amb el primer sol, després d'un refrigeri a l'aire lliure de llevant, me'n vaig anar cap a Ripoll tornant a recórrer aquell camí de llebre ple de fonts i obagues fresques. Allí, després de parlar amb l'Àngel, el meu antic company de l'Arxiu ripollès, se'm donà, amb permís de l'Abat, una cel·la al Monestir per una temporada i un ajut econòmic a canvi de la meva nova col·laboració en les tasques de la Biblioteca, com ja havia fet abans de l'estiu.

Viure de nou en una cel·la m'arrencà d'arrel la sensació fosca i massa bruta de la pensió de les llums fúcsia i del Jim Beam. Vaig començar una vida sana, i les meves passions tard conegudes es reduïren a un record passat que lluny de perseguir-me, s'allunyava. Feia vida amb els monjos, i no sortia per a res del Monestir. Tornava a ésser a lloc, i la meva vida em responia a la millora amb clares intuïcions i cops de cor envers el contingut veritable de l'avenc del Sot de la Bota.

Un dia, tornant amb l'Àngel a visitar la cambra secreta de l'Arxiu de la que era encarregat, vaig tenir l'oportunitat d´escrutar més a gust aquells vells llibres incunables i amagats de feia temps. Un petit volum relligat en pell de vedella fosca duia gravat un anyell amb la creu, molt típic dels Evangeliaris, però se'm tallà l'alè en veure damunt l'anyell el dibuix d'una bota de fusta, de les que es feien servir per fer bon vi al racó. Ràpidament m'enduc el llibre a la cel·la, amagant-lo dessota la camisa i sense que em veiés el meu company. Em va saber greu de fer-ho així, però no tenia cap ganes de donar-li explicacions mal trobades a l'Àngel. Vaig pensar que ja tindria ocasió de tornar-lo a lloc la propera vegada que entréssim al recinte. A la cambra acarono tremolós el gravat de la coberta, i veig que sota de l'anyell hi ha un llibre obert. No hi havia parat conte en la cova dels Pujons d'aquest detall. Ràpidament trec el dibuix calcat que havia fet damunt la roca i el comparo, i efectivament, es veia com una ombra de suport dessota el xai, ja esborrada pel temps i l'humitat que allí hi havia.

Evidentment es referia al mateix llibre que jo tenia a les mans; m'estava acostant a quelcom que no havia sospitat encara: l'explicació del camí a seguir per dins l'avenc sense perill de perdre's o de morir engolit per l'afluència sobtada i sediciosa de l'aigua desbocada a la seva hora.

El llibre feia un pam. Era petit, de la mateixa mida exacta que el dibuix dins de la cova, i amb la imatge misteriosa gravada feia segles damunt de la coberta. L'obro. Era un Evangeli de Sant Joan, i això era precisament lo que a l'ull ignorant el feia ésser normal, tant pel seu contingut com pel mateix dibuix de la coberta, si no fos pel recipient situat damunt del Sant Anyell.

Era escrit en llatí, i al començament de cada capítol hi havia un minat a l'inicial amb escenes de la vida de Jesús. El vaig llegir. Res.

La nit em va transcórrer massa ràpida per no haver trobat res. L'endemà a l'arxiu no feia res de bo, tan sols pensava en el llibret que tenia guardat a la meva cel·la des del dia abans. A les tres, després de les oracions, li dic a l'Àngel que em retiro a descansar, car em trobo un xic malalt degut probablement a una mala digestió; tan sols espero restar sol per aprofundir en el llibre, com si es tractés de la mateixa cova de la Bota. El repasso tres o quatre cops buscant-hi una indicació i no la trobo, i la mirada fins i tot se'm perd en el teixit del pergamí, en els angles refregats d'aquelles pàgines que m'oculten el seu secret, en els miniats de les majúscules, en cada detall. Tradueixo lentament i de manera gairebé mecànica aquell text que em sabia de memòria de tant haver-lo llegit tota la vida: «En el principi era la Paraula, i la Paraula era amb Déu, i la paraula era Déu. Ella era en el principi amb Déu. Totes les coses per ella varen ser fetes, i sense ella res de lo que ha estat fet hagués estat fet. En ella estava la vida, i la vida era la llum dels homes. I la llum llu en les tenebres, però les tenebres no la comprenen»

La paraula del principi... el dibuix de la portada com a missatge: El Sot de la Bota, ... bé això ja ho sabia o ho creia així...

El primer miniat! Era el naixement de Jesús en una gruta! però el més sorprenent és que era l'entrada del Sot de la Bota!

Passo ràpidament les pàgines buscant el segon miniat. Era evident que la paraula del principi es referia al principi de cada capítol, on hi havia un miniat en la lletra majúscula de la primera paraula.

El segon miniat corresponia al principi del capítol dos: les noces de Canà. Allí estava la nostre bota del gravat rajant vi, la mateixa que hi havia damunt el Sant Anyell de la coberta, i sota hi havia dos anells encastats de maragda entrellaçats, símbol de les noces... a sota un anyell, primer, i ara dos anells... clar! anyell i anell, era el mateix... Però què? havia de referir-se a quelcom que hi havia dins la cova. Jo havia llegit sobre la maragda de l'anell del Rei Ocult, hereu de la nissaga merovíngia, que era al mateix lloc que el rei mort, i que donava la reialesa a aquell que el trobés i se'l calcés al dit.

El tercer miniat. En el capítol tres es parla del naixement a través de l'aigua, quan Nicodem va a veure a Jesús. El miniat era un home submergit per les aigües, amb la imatge coneguda del xai com sortint dels núvols i representant una llum que era rodejada de tenebres. L'home se'l mirava en actitud alegre i alçava les mans com per ésser salvat per ell, que impertèrrit lluïa en el cel. Podia referir-se a les afluències d'aigua de l'avenc..., i el xai era com una senyal salvadora... de fet no podia entendre-ho sense anar a la cova.

En altres miniats es veia a Jesús sepultat, curiosament amb un anell al dit, idèntic al del segon capítol. La Creu de la passió era, en un estil molt barroc per l'època en que era dibuixat, d'or i pedres precioses, com donant majestuositat a Crist en la seva mort. Tot semblava normal, però no ho era. Es veia a Jesús en l'Hort de les oliveres, però en un sortint de la muntanya que feia la forma de la gruta, gairebé ajagut a terra, mirant el calze rodejat d'àngels, amb la imatge del Pare al fons, que el beneïa; i en primer pla, Pere dormint. Tot era normal... però jo sabia del cert que es referia a una realitat molt més propera que la Passió del nostre Salvador.

Vaig tornar el llibre a la lleixa del racó amagat del nostre Arxiu aprofitant un altre dia de visita amb l'Àngel i un moment en el que ell no em veia.

- Et vull ensenyar un Evangeli de Sant Joan preciós, -em diu al cap d'un moment l'Àngel-, és extraordinari pels seus miniats tant lluminosos i tant figuratius per l'època. Es una de les nostres joies. De fet no he sabut mai per què és aquí amb els llibres amagats. Al cap i a la fi és un Evangeli. Això sí, és càtar.

Vaig tornar-lo a acariciar damunt la seva pell gravada, i em va tornar la sensació que poc abans havia tingut en acariciar l'euga negra de Bellmunt, sota la creu.

Una sensació indescriptible de perdó i de companyia acollidora i comprensiva dins el cor que havia tingut per primera vegada feia anys, agafant l'espatlla de Geneviève que recolzava el cap damunt el meu pit nu, estirats damunt el llit de l'hotel de París on per única i última vegada havia sigut meva.