La Cinquena estació X (Mission 1891)

Un relat de: prudenci

Capítol Desè: Mission 1891


En aquells temps de Ripoll vaig recordar sovint la meva infantesa a Saintes Maries a Sion, potser perquè era un xic lluny del meu Conflent o potser perquè vaig començar a investigar de nou sobre el vell tresor merovingi, i recordava les rondalles vora del foc a casa d'en Roger, el fill dels masovers de Saintes Maries.

En Roger era més gran que jo, devia tenir uns vint i dos anys, però el sol i el vent l'havien fet eixut com la terra, i semblava que pogués ser mon pare. El pare d'ell, tanmateix, era gras i rodó, i caminava lenta i feixugament pels camps de la masia amb els bous i el ruc, quan encara no s'utilitzava el tractor per a llaurar i recollir.

Alguns vespres en Roger em venia a buscar:

- Au Genís, anem a casa el pare a menjar pa amb all a la brasa i formatge d'oli, que ens explicarà altra volta lo del tresor del rector.

El rector era en Berenguer Saunière, vicari de Rennes le Chateau que feia cinquanta anys havia trobat un tresor fabulós, segons deien. Rennes era un poble dalt d'un turó mol a prop de Couiza, i per tant a prop d'on vivíem nosaltres.

El pare d'en Roger s'asseia vora la immensa llar de la masoveria respirant pesarosament, i a la llum del foc de brasa tot i fent les torrades amb all començava la seva història per enèssima vegada. A en Roger i a mi ens agradava escoltar-lo, i en Roger deia que algun dia aniríem a Rennes els dos per a veure si trobàvem aquell tresor, el secret del qual es va endur Saunière a la tomba.

-Diuen que era un bon jan, però una mica tossut, -deia el pare d'en Roger referint-se al rector de Rennes-. Van arribar a excomunicar-lo des de Roma, el mateix Papa!, però ell va seguir dient misses així i tot, i va arreglar tot el poble i va fer camins i ponts per les rodalies. Tenia una casa molt i molt gran, i una biblioteca que diuen que tenia els llibres més estranys que hom llegir pugui.
Sempre viatjava, diuen que desapareixia dies i dies, i després tornava lluminós com un sol, i començava de nou a gastar i gastar pel bé de la comunitat. Ara, que també es feia alguna xala de tant en tant! S'havia fet molt amic d'una cantant parisenca, i ves a saber... Sabeu una cosa... a l'entrar a l'Església hi ha un dimoni que fa de porter i aguanta la pila baptismal, no sé... però tampoc és molt de bon ésser... Al cementiri hi ha làpides amb les inscripcions esborrades, i diuen que eren de gent molt poderosa. I n'hi ha d'altres amb inscripcions estranyes, com màgiques, que semblen plànols o quelcom poc pietós si més no.
Vinga, -afegia amb gest tranquil-, enllarda el pa amb el formatge d'oli que en Roger no t'en deixarà un xic!

Les nits de la masoveria eren misterioses i plenes d'encanteri per un nen de dotze anys que somniava en visitar aquell poble veí alguna vegada i veure el terrible dimoni guardià, i la torre de la biblioteca, i les làpides misterioses. I qui sap! amb en Roger potser trobaríem el tresor de Saunière, algun dia!

Hi vàrem anar. Va ser un dissabte a la tarda de l'any 1964, feia exactament setanta tres anys que el capellà havia trobat el lloc del tresor, tal i com apuntava una pilastra amb l'inscripció MISSION 1891, al peu d'una Verge llangorosa que hi havia a l'esplanada abans d'entrar a l'església. Aquesta pilastra era la que, anys més tard, em vaig assabentar que havia amagat els documents que varen donar les pistes a Saunière, i que ell els trobà en fer unes reformes a l'altar de la capella. A l'entrada, efectivament estava el dimoni Asmodeu, com reptant a tot aquell que hi gosava entrar a resoldre l'enigma del tresor ocult. Els quadres de les parets, alguns d'ells pintats pel mateix Saunière, eren lúgubres i foscos, i al mig del petit creuer es veia un tauler d'escacs que dominava tota la planta de l'església de Rennes le Chateau.

Es sentia com una presència arreu, i era una presència espessa i quieta que et deia que allí hi havia quelcom per a resoldre. La imatge de Maria Magdalena al peu de l'altar major en actitud penitent, acabava de donar-li a l'ambient el toc lúgubre de la creu de fusta seca i el cap de mort que finalment dominava sobre la línia visual envers l´absís.

El paisatge de Rennes era sec i mort, i el túmul on s'assentava el petit poble semblava totalment al bell mig d'una terra resseca i maleïda, o si més no excomunicada, com aquell que en va ser el benefactor abans de morir. Vàrem visitar la seva tomba, al fons del petit cementiri, i talment donava la impresió a dins del cor de que fóra una tomba buida. La visita a Rennes em va fer gran. Vaig perdre les angunies que tenia en sentir el masover explicar els vells contes, i vaig saber des d'aleshores que algun dia tornaria a visitar aquell lloc i buscaria el seu misteri, i ho vaig saber molts anys abans d'assabentar-me dels orígens nobiliaris de la meva veritable mare, Blanca de Rhédae, descendent dels propietaris ancestrals d'aquell tresor i d'aquella estranya terra on jo vaig néixer, terra en la que el vent et parla de secrets desconeguts i plets de sang real encara per resoldre.

No vaig tornar a Rennes fins al cap de vint i cinc anys, en sortir de Sant Miquel de Cuixà i abans d'anar a Ripoll, per entrar a la vida laica com un home més, encara que dedicat a desentrellar aquell secret que des de petit m'havia subjugat.

En tornar a Rennes, l'aire no havia canviat, ni la terra, però ara el poble era una fira dedicada a treure partit de la llegenda del capellà Saunière. Ja no era aquell lloc misteriós i silent dels anys seixanta, sinó un carroussel de llibres rars i buscadors de tresors enfurismats. A la llibreria que s'havia posat al poble s'anunciava amb un rar sentit de l'humor que disposaven de més de sis-cents seixanta sis llibres relacionats amb el tresor de Rennes, estrany nombre per indicar un remanent de llibres. Tanmateix, em vaig aïllar de l'ambient mundà que es respirava per introduir-me en una silent meditació vora Vila Betània, la rectoria, tot i mirant l'horitzó emboirat.

-Bona tarda.

Se´m dirigia un noi d'uns trenta anys, sec, amb el cabell un xic llarg i unes ulleres que li donaven un aire entre progressista i hippie. Anava acompanyat d'una noia de la mateixa edat, o uns anys més, menuda però atractiva. Els dos es veien bruns del sol, i acabaven de baixar d'un descapotable Cabriolet blanc amb matricula espanyola.

- Bona tarda, -els dic-.
-Perdoneu, vos sou d'aquí? Us ho pregunto perquè potser ens podríeu indicar algun lloc per anar a sopar, car crec que en aquest poble no podrem trobar un restaurant, i encara que n'hi hagués, no sé si se'ns posaria bé el menjar, -afegí somrient i amb cara d'intel·ligència-.

-Bé, soc d'aquí, si així podem dir-ho. Podríeu anar a Rennes les Bains, és molt a prop d'aquí i es pot menjar molt bé i a bon preu. No havíeu estat mai aquí sembla ésser, oi?

-No mestre, i no crec que hi tornem. Venim de Niça, em estat a Mònaco i a la Camargue. Ens agrada més el mar a nosaltres. Veurà, nosaltres som catalans i vivim al Maresme. Tenim una petita torre a Llavaneres, al Maresme, i què hi vol fer? ens agrada el mare nostrum. Solem viatjar molt. La meva companya és metge, i jo soc editor. Havíem vingut per veure si en trèiem alguna història editable de tot aquest aldarull, però amb tants llibres..., - torna a mirar-me intel·ligentment i afegeix: Que bèstia!-.

Em va caure simpàtic. Li vaig indicar el camí per anar a Au Maison du Templier a Rennes les Bains, i els tres vàrem compartir una cigarreta tot i mirant la boira que ja s'acostava excessivament, discutint sobre Saunière d'una manera un xic incrèdula.

-Que ens voldríeu acompanyar, tal vegada, a sopar? Ens agrada molt de fer coneixences pels llocs que visitem. Perdoneu l'atreviment, potser teniu alguna cosa que fer de millor.

No vaig contestar, donant a entendre una negativa.

-Ella es n'Ariadna, i jo en Santiago. Em pots dir Santi. M'has dit que et deies Genís, oi? Genís Chardonnay. Ei! nom de bon vi. Tu i jo sí que serem amics!

L'Ariadna més aviat parlava del capvespre i dels primers estels que es veien sortir:

-Sempre rodejada de pacients! M'agrada la natura, el cel i la terra. M'agraden les herbes, i també a en Santi. A més ell sap fer molt bones tisanes i amanides amb herbes del bosc. I jo me les menjo!... Em començo a enyorar de Llavaneres, allí tenim un bosquet i cultivem herbes.

Em varen caure bé. Els vaig acompanyar a "Au Maison du Templier", i vàrem sopar dindi amb prunes i arròs provençal. Efectivament en Santi entenia de vins, i en bevia força.

No sé per què aquell noi em va fer pensar amb en Miquel. Semblava com si en l'ambient hi hagués alguna cosa d'ell i del meu pare. Els quadres de la paret amb imatges templàries m'hi feien pensar. A en Miquel l'havia conegut feia poc a París, i també es veia un noi afable i sincer com en Santi. Vaig pensar en els anys passats en competència. Ell amb el pare i jo amb Déu. En el meu interior el vaig perdonar i estimar, i el que havia estat primer un escac i mat al Museé des Pères Pellerins, es va convertir, per obra i gràcia d'en Santi i n'Ariadna, en una unió de cor per sempre amb aquell noi que sense ésser present semblava que es dirigia a mi per boca d'aquella parella del Maresme oferint-me la seva amistat i demanant-me comprensió i perdó.

Ens vàrem despedir després d'un sopar amigable i conciliador per al meu cor. De fet ells i en Miquel eren les tres primeres persones que coneixia una mica des de la meva sortida de la clausura de Cuixà, i m'havien resultat tres persones similars i amigables, encara que no tenien res a veure entre ells.

Ens vàrem despedir i en Santi em digué que ens tornaríem a veure, que ho intuïa així i no es solia equivocar...

-Recorda la meva adreça: Roc de la Nau sense número. Si em necessites per a quelcom, allí soc. Adéu Genís; tu i jo som un!

Me'l miro interrogant...

-No en facis cas -diu l'Ariadna somrient tot i fent-me un petó d'acomiat-. Sempre que algú li cau bé se'n despedeix així
.

I abraçant-nos ens acomiadem.

A la fi vaig anar a Ripoll. Ripoll és una ciutat moderna que voreja un nucli antic meravellós travessat pel riu i en el centre del qual s'aixeca majestuós el Monestir de Santa Maria. Allí em vaig dirigir, per empatia i per interès investigador, i la meva pensió, així com la feina de la pizzeria, les vaig agafar també al casc antic de la ciutat, potser per a sentir-me arrecerat encara dins un claustre del que era lluny de oblidar-me'n pel moment.

Alguna matinada solia anar a veure sortir el sol des de dalt l'Obaga dels Tres Plans, sota el Puig de la Creu, damunt la ciutat. Volia pensar que s'anomenava així pels tres plans dels quadres de Poussin, que delimitaven aquell centre on jo molts dies anava a prendre l'aire del matí. L'estel matiner sortia a la seva hora damunt Ripoll, anunciant un sol espiritual que ja em venia a veure dia a dia. La rosada es barrejava amb el fum dels primers cotxes que inundaven el cinturó i formava una curiosa massa grisa fina com un paper de fumar que s'estenia i avançava vers l'oest. Semblava la capa de la mateixa mort, tènue i pàl·lida. Damunt, la creu de Ripoll que s'enlairava més amunt de la civilització creixent d'aquella ciutat, tan antiga com la mateixa terra on s'assentava.

L'Arxiu de Ripoll ja no era el que havia estat en els seus anys daurats, però encara s'hi conservaven alguns texts interessants, i hi ha un arxiver mantenidor per a guardar-los fins el seu trasllat definitiu a les biblioteques i arxius de la Generalitat. Allí em vaig instal·lar a treballar, i allí vaig trobar al cap d'un temps, contra tot pronòstic, el llibre que m'obriria les portes del tresor ocult de la nissaga merovíngia, al qual estava destinat des de sempre.

Vaig treballar molt temps amb documents i mapes, vaig coure pizzes i desenterrar manuscrits, vaig beure litres de Jim Beam a les fosques nits de neó de la pensió on dormia, i vaig descobrir un món ocult fins aleshores, tant en el misteri com en la realitat més crua del que jo encara ignorava: un món que sempre havia estat allí, des del principi.







Comentaris

  • un bon relat[Ofensiu]
    Aristofels | 26-11-2010

    m'agradat, sòc del Berguedà i coneixo la zona, esta molt be el teu relat

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: