La Cinquena Estació VIII (Geneviève)

Capítol Vuitè: Geneviève


En els dos anys que havien passat des de que aquell tal Miquel vingué a comunicar la mort del meu pare a Cuixà fins el dia en que ens vàrem conèixer al Musée des Frères Pellerins, jo havia avançat molt en la meva recerca del misteri càtar. Tan és així que havia relacionat el tresor càtar amb el tresor merovingi i el de Salomó, i finalment l'havia identificat amb el vell tresor del comte Arnau català en donar-me compte de que el pol de la qüestió era a Ripoll, prop del castell de Mogrony i de Sant Joan de les Abadesses, on el comte tenia una estimada que era l'Abadessa Adelaise, i es deia que mitjançant una cova baixava a trobar els tresors del mateix diable a l'infern. El dia que estava observant la muntanya del Montseny en el quadre de Poussin, L'Enterrament de Sísif, em van comunicar que algú havia arribat que volia consultar la mateixa diapositiva en detall, i vaig estar segur de que era ell.

Feia dos anys que havia sabut de la seva existència i de la seva relació amb el meu pare. Va ser ell qui va venir a dir-me la seva mort, encara que no ens vàrem veure.

Des d'aleshores, «l'home del vi», com li dèiem al nostre subministrador de botes per la cava de Cuixà, ens va anar informant puntualment de les passes que donava en Miquel. L'home del vi també anava a Couiza i duia les ampolles de Bourdeaux negre a Saintes Maries a Sion, la meva casa pairal. Ell em va dir que en Miquel trastejava molt amb aparells estranys, i que se'l veia preocupat primer i mol eufòric després. Em va dir que hi tenia una certa amistat, i que un dia bevent junts un reserva en Miquel va confessar-li que era molt poderós, i que encara ho seria més en trobar un vell tresor ocult que recercava.

A mi no m'interessaven massa els moviments d'en Miquel, però si que li tenia una certa atracció barrejada de rebutj per ser la persona que havia assolit el lloc de fill al costat del meu pare, el qual mai havia volgut saber res de mi. D'alguna manera era un alter-ego al que jo tenia que superar o rendir-me, però mai ignorar la seva presència ni oblidar-lo.

En entrar a la sala del Museu me'l vaig mirar de fit a fit com qui mira a un estrany que es pot conèixer. Anava amb una caçadora-xàndal color taronja amb una gran solapa i una cremallera travessada que li traspassava el pit de cap a cap. Els texans eren nous de trinca. Era uns quatre dits més baix que jo i tenia el cabell castany. Lluïa un gran bigoti que li tapava el llavi superior i s'arronsava una mica a les puntes, com aquells bigotis que duien els comunistes del ram del metall. Em va caure bé, semblava un noi decidit i amable.

- Hola, bona tarda. M'han dit que esteu esperant pel mateix. Voleu seure?

Li vaig oferir un tamboret com a mostra d'amistat. Sabia que ell em coneixeria com jo l'havia conegut a ell, i no era qüestió de perdre aquella oportunitat de fer-li el mat tant de pressa.

Em va repassar com qui no mira, i empassant-se la saliva se'm dirigeix amb to educat però molt directe.
- Vostè és Genís de Chardonnay, oi?

Vaig entendre què volia dir-me. Amb aquella frase m'indicava que ell també havia estat dos anys pendent de mi, potser gràcies a l'home del vi o potser per altres medis.

- Sí, soc el germà Genís de Cuixà.

Li dic, expressant-li tota una vida d'abandó patern.

- Com sabeu el meu nom?

Afegeixo desviant l'atenció del fet palès de ja conèixer-nos.

Em respon un elogi per fer-me seu, i jo l'ignoro, mostrant-li directament i en una jugada mestre el pic del Montseny a la diapositiva. Vaig veure la seva reacció, malgrat que la va dissimular molt bé. No va ensorrar-se, va veure la llum, i això és el que jo volia. Després li vaig fer veure que jo coneixia el secret millor que ell, sense esperar cap reacció a canvi, però la reacció es va donar.

Aquell noi s'acabava de trobar a sí mateix, i jo acabava de reconciliar-me amb el meu enemic-aliat, que son dos ens d'idèntic significat. M'havia reconciliat amb el meu inconscient que em perseguia dient-me que un altre ocupava el meu lloc; i m'hi havia reconciliat dient-li la clau, o donant-li la clau, com ell em va donar a mi les claus de la taquilla de la Banque de France en un acte de rendició i de redempció sincer, senzill i amable. Quan se'n va anar caminant per la llum que travessava el mosaic vaig sentir una gran pau, com la pau que sentia quan el tren de nit arribava a Prada, vora Cuixà, la cinquena estació, cada divendres quan jo estudiava teologia a Carcassonne i tornava per veure els meus germans de l'ànima i a Geneviève dos dies. Era la pau.

En sortir del Musée des Frères Pellerins vaig anar directament a Montparnasse per obrir la taquilla i fer-me amb els documents. Geneviève ja m'esperava al Cafè du Boulevard a fora la terrassa prenent-se un te. Li vaig dir, referint-me al nostre encontre, que si estava segura del que anàvem a fer, i li vaig dir sincerament, amb temor i amor, i amb la dolçor que em permetia la seva franca amistat de tants anys.

- Si Genís, n'estic segura. Ens estimem i l'amor a Déu no ha de posar traves a l'amor mutu que fa tants anys sentim.

Jo sovint viatjava a París des de Cuixà per les meves investigacions, i Geneviève havia vingut per primera vegada amagant els hàbits de monja de Sant Martí durant dos dies. No sé quina excusa havia posat per anar a París sola, però ben posada estava.

Vàrem anar a la Banque i allí ens obriren la taquilla 681. Em va fer somriure el nombre. Era una de les claus més importants del secret del tresor i això em demostrava que el Miquel era al corrent del fet, al haver escollit aquest número.

Vàrem recollir els pergamins que anaven en un sobre d'alumini i després de revisar que hi foren tots i que foren autèntics amb una ullada, ens dirigirem a l´Hôtel Diplomatique als jardins de les Tuilleries parisenques.
No estava nerviós. Seria la primera vegada a la vida que feia l'amor amb una dona i ja tenia quaranta-un anys. Havia dedicat la meva vida a Déu i el sexe s'apaivagava per si sol en les llargues hores d'estudi i oració. Tanmateix des que havia conegut a Geneviève anant a Sant Martí a dur provisions des del monestir, el món havia canviat per a mi. Ja feia molts anys que ens estimàvem en secret i que ho sabíem. Ja feia molts anys que ens robàvem una mirada o fins i tot un petó escadusser. Avui, per fi, seríem l'un de l'altre en aquella escapada de rubor i pecat que havíem programat tranquil·lament. La desitjava. La desitjava amb tot el cor, i ja no hi valien oracions ni sacrificis per evitar de fer-la meva. Déu era l'únic pare que jo tenia i aquest m'havia d'entendre enterament en fets d'amor.

Allí, a l'Hotel, lliurant-nos per fi l'un a l'altra per primera vegada vaig veure en un mirall la meva vida. La vida que m'havia dut a estimar Geneviève fins avui. Una vida que començava amb el rebutj patern i la mort de la mare. Una vida, mai gris, però si trista, i que avui havia fet el seu ajust en estimar-nos.

Geneviève era menuda, blanca i d'ulls vius com els estels en néixer. Tenia el cabell curt i negre com les nits d'estiu i un somriure tant bell i canviant com la mateixa lluna.

Ens havíem conegut feia vint anys i escaig, al començament d'ésser jo a Cuixà. Érem joves, gairebé adolescents, i la primera mirada que vàrem creuar-nos ja va ser una promesa d'amor mal amagada.

Quan jo estudiava a Carcassonne i venia els caps de setmana a viure al monestir, m'encarregava de pujar cada dissabte les provisions al monestir femení de Sant Martí del Canigó, al bell cim de la muntanya màgica. Hi havia un camí en el que amb prou feines hi cabia el ruc de càrrega que m'acompanyava, i el fèiem de bon matí, per la banda de solei, a la fresca de la rosa de l'alba.

Era bell sentir els ocells com despertaven, i aturar-se en les ombres del obac tot i mirant el sever Pirineu que als peus se'ns estenia.

En arribar a Sant Martí passava al refectori quan el sol ja era un xic alt i allí lliurava el mercat a Geneviève, la novícia encarregada del rebost. En els meus anys d'estudiant li feia bromes innocents i simples, i a vegades - si li veia cara de son - li estirava de l'orella tot dient-li que era hora gairebé d'anar al llit altra vegada i ella encara dormia.

Geneviève, moguda i complaent, reia les bromes amb aquella humilitat i gràcia amagada de la nova religiosa, i amb el rubor i la naixent curiositat de la noia de setze anys enjogassada i falaguera.

Asseguts en el bancal de l'abadessa, en mig la sala gran on es dinava, llavors buida, li explicava com era Carcassone, i lo bonic que és viatjar en tren per la Provença.

Li deia que sempre, en baixar, esperava la cinquena estació per alegrar-me en pensar que arribava a casa i havia de fer a peu aquell camí amb el ruc fins a trobar-la a ella; i li agradava.

A vegades menjàvem una mica de pa amb vi i sucre d'amagades, i si ens veia la germana encarregada de la cuina ens renyava seriosament, tot dient al Déu del cel que ens perdonés la bajanada d'esmorzar a fora d'hores i parlar-nos tanta estona d'amagat al refectori. Somrient per sota el nas la monja cuinera se n'anava altra vegada vers la pica i em donava els deu minuts de rentar els plats per despedir-me d'ella.

En anar-me'n, Geneviève, ruboritzada, s´acomiadava amb un suau gest de la mà des de l'eixida de la cuina, mentre jo arreglava el ruc per tornar enrera, a Sant Miquel, als peus de la muntanya màgica del meu primer i darrer amor, que se'm prohibia.

De tornada, quan el sol ja era ben alt en el seu zenit i el ruc eguinava els calors de la muntanya, miràvem altra volta la vall fosca on la plata del rierol semblava fer de camí vers algun lloc que ignorava. En hivern, però, era molt diferent, car la neu entapiçava la sendera i el glaç el rierol, i tan sols veiem despuntar alguna flor de neu per tota pedra. La visió de la serra emblanquinada em recordava la cara de l'amiga, blanca i rosada, com l'aurora entre la neu del Canigó cada matí.

La vida a Carcassone
era estudi i pa amb formatge. Hi havia un grup de nois al seminari que provenien de diferents llocs del sud de França, i allí ens fèiem amics de llibre i taula.

En l'escola silenci, en el dinar lectura, i entre hores recolliment, i temps per a pregar o introvertir-nos.

Dormíem en lliteres de tres, l'una damunt l'altra, i malgrat la nostre vida austera ens divertíem també tirant-nos un coixí a la nit o jugant a la pilota a frec de tarda.

Mica en mica ens anàvem fent homes i esperàvem el dia volgut d'entrar com a germans, cadascú al centre religiós que li pertocava. Jo havia d'anar a Cuixà, de fet ja hi era els caps de setmana. Era la meva pau i l'estimada, que creixia com les flors d'aquell bosc sempre encantat de la muntanya blanca. Jo sentia la sang volent bullir-me, i els ensurts d'algun dia en que a frec de mà ens sorprengueren tendres.

Després, amb el temps, en trobar el desconegut tresor de la nissaga - tresor per sempre ocult en el meu cor - la sang se'm va fer pura i els ensurts de l'amor van acabar-se. Vaig trobar el tresor de Salomó, el Grial d'Esclarmonde i el secret de Dagobert en un. Vaig trobar el meu cor i el meu poder que tant em va costar arribar a assolir. Vaig trobar la veritat, i amb ella el vell sentit d'una vida dedicada a la recerca i l'oració en forma d'orb i de plomada, com si el món dugués penjat de la cintura per veure que res més ni ningú hi havia en el món, a part del món mateix, que no fos jo i el Pare.

En sortir de l'Hotel Diplomatique vàrem donar un passeig silent per Tuilleries i ens asseguérem en unes cadires de ferro forjat vora un estany on algun nen jugava amb un vaixell fet a mida.

No ens vàrem dir res. Tot ho sabíem. Vint anys d'amor silent i de pregària per demanar la mort d'aquell amor que ens castigava. Vint anys, tota una vida per adonar-nos-en aquell dia que això era el que havíem d'haver fet quan érem joves.

Geneviève, ja amb algun cabell gris en el clatell i vora el pols va plorar dolçament i en silenci arrapada a un mocador de fil que duia la imatge del Sant cavaller Martí bordada. Els seus ulls clars i grans, lleument inflamats per l'emoció aguantada, donaven perles de nacre aquella tarda gris en els jardins eterns d'aquella ciutat gris immaculada, dessota dels til·lers. Li vaig donar la mà sense importar-me si de llavors ençà tornàvem cada dia a retrobar-nos, encara que sabia que no seria així. Era la única vegada. La primera i darrera emoció tant continguda com desitjada. Ara sabíem per fi el què era amor humà fins sadollar-se, i el silenci era ja l'únic camí per davant nostre.

El petit vaixell dibuixava l'estella diminuta sobre el llac i algun nenúfar d'aigua obria als nostres ulls el seu pur si, com una verge pura i desflorada de per vida.

El meu cor va unir-se per sempre al cor de Geneviève, si més podia.

Vàrem agafar el tren tot esperant arribar a Prada vora l'alba. Aquest dia però no m'hi esperava la pau a la meva cinquena estació, i ni tan sols ja ho era. Avui no venia del lloc de l'estudiant per veure l'estimada innocent que m'esperava alegre; avui venia havent trobat el pol del meu tresor i el de la meva vida, però allí, a Cuixà, ja m'hi esperava la solitud de cor que ja mai més em deixaria en vida.

L'estació de Prada, solitària, rebia un tros de raig de sol de matinada, i el xiulet d'aquell tren en allunyar-se va fer que s'allunyés de mi tota alegria.

Geneviève agafà el 4 x 4 del monestir que havia deixat a l'estació la nit abans per tornar a Sant Martí pel vell camí de ruc, ara més ample, que arribava al cim de la muntanya. Jo, als seus peus, vaig tornar a enfonsar-me entre papers i lletres medievals per oblidar-me i oblidar la vida.

Vaig desxifrar en tres nits els pergamins hebreus que em donà en Miquel en retirar-se, i d'això en va sortir l´enclavament definitiu del que buscava: la cova dels Pujons, prop de Milany, a l'est del pol virtual que coneixia de temps al Ripollès. Tanmateix el cor no es trasbalsà a l'assabentar-se de l'ocult amagatall del llegat salomònic. Ja no hi cabia res dins el meu món que no fos Geneviève des de la tarda en que junts vàrem escalar el cim i baixar al gorg de tota la nostre vida, enjogassada en un joc d'amor prohibit on no hi cabia fi i on ningú guanyava.

Va ser aquella nit que per fi vaig comprendre que havia de marxar de Sant Miquel a aventurar-me sol dins la nissaga real que em pertanyia, oblidant les perles beneïdes en sa galta i el frec de la seva mà, i els estels vius dels seus ulls, i la descoberta de l'amor de Geneviève, i els hàbits, i els germans, i el monestir de Cuixà vora de Prada, la meva cinquena estació de quan jugava amb l'amor sense saber de llàgrimes.