La Cinquena Estació VII ( Intermezzo)

Un relat de: prudenci

Capítol Setè: Intermezzo


Efectivament, el roser va morir al cap de pocs dies. Tanmateix, arribada la tardor, com si d'una broma de la natura es tractés va reflorir de nou amb noves branques més verdes que abans i sense punxes, i amb un color roig com la sang d'un xai nadó.

Les roses, tres en total, varen viure en perennitat tot l'any que encara vaig estar a Sts. Maries, i quan en l'hivern es cobrien d'una fina capa de gebrada semblaven tres rubís collits d'algun tresor antic i inassolible.

Quan vaig tornar a Selva al cap del temps, amb Isabelle, vàrem visitar la casa un cap de setmana. Era deshabitada feia quinze anys i ningú se n'havia cuidat. Tenia l'aspecte d'un vell castell mig derruït per algun setge, però les tres roses eren allí, roges i fresques com aquell dia de tardor en que van florir de sobte. La Isabelle em mirava fixament agafada al meu braç, abrigada amb un jaquetó de pell girada. La seva mirada era tan amorosa i penetrant com sempre, però els ulls ara eren grisos com el cel de tardor d'aquell setè any del segon mileni. El seus cabells d'or natural barrejat de gris plata la feien, si cap, més atractiva que quan ens coneguérem a Selva, feia ja vint-i-dos anys.

Ara tornàvem a ésser junts en aquell poblet de la costa, però passejàvem molt per el sud francès per a recórrer els llocs on vaig viure la meva experiència alquímica sense ella, i els paratges pirinencs on vaig invertir cinc anys buscant el tresor dels càtars.

Érem grans i miràvem les coses del passat sabent-ho casi tot. I si més no sabíem que l'únic que valia era l'amor; aquell amor que des de sempre ens feia un, i ara, ja de temps, havíem retrobat potser per sempre.

Arraulint el seu rostre al meu coll, asseguts al pedrís on jo solia seure, Isabelle em pregunta de no pel meu passat. Em du a recórrer-lo i fer-li testimoni de com vaig arribar a tornar a ésser amb ella.

- Diguem Miquel, vas fer la Pedra, oi?

-Et vares quedar aquí i vas fer la Pedra. No m'ho has dit mai, però ho veig en els teus ulls, com en un gorg de blau profund on tu i el teu secret s'amaguen.

Ens donàvem la mà entrellaçant els dits com dos amants en l'acte de l'amor, amb força i suavitat a la vegada, com solíem fer-ho en estar sols parlant-nos i estimant-nos, sense més, allà, en les pedres foradades vora Port, cada capvespre. Jo tenia ja l'edat de la veu greu i apaivagada i del cabell ben gris. Els meus cinquanta-set anys s'havien fet de plata en el meu cap, i en el meu cor d'or vell i noble com la vida.

Havia après el que necessitava amb Armand, amb la Pedra que vaig amagar al pou de Saintes Maries a Sion; amb el tresor de Saunière. Però ara era viu i ben despert, i m'amagava dels somnis perduts per acomplerts als braços de l'esposa. Isabelle, la meva Isabelle... quan temps he caminat per retrobar-te, únic tresor.

Sí, sí, l'havia feta. En quan vaig intuir que n'Armand era viu vaig llençar-m´hi a temps total. No sabia ben bé el que buscava, ni si ho havia de trobar, però ell era viu en algun lloc, i jo ho sabia; i ell m'havia demanat d'acabar l'obra. Vaig agafar els pergamins grecs amb esma i els vaig estudiar de dia i nit. La Pedra no era fàcil, era un talismà per la vida i el poder, i jo ho sabia.

Vaig voler reptar al temps. Em vaig endur les hores al sarró com un pastor les pedres, i les vaig llençar lluny, molt lluny, durant un any. En acabar-la, la rosa del matí semblava un vidre de frescor sobre els meus ulls, que plens de llum, volien adorar-la.

La lluïssor de la lluna era tranquila, en fer-se l'Obra, i en despuntar el rei va començar a brillar com una dona que estimaves de veritat i mai no veies. Era roja, roja i brillant com la gebre de les roses roges de l'Armand. Era petita i facetada. Es va anar fent de mica en mica a dins del meu matrau, com una vida nova de foc i de cristall. I era poderosa. Era molt poderosa. Amb ella podies fer esclatar volcans com grans de sorra que davallessin de les teves mans per escolar-se. Roja i serena em donava riquesa i què fer per cada dia. Brillant i més que pura, em feia sentir jo, com jo només puc ser en aixecar-la apaivagat fins el meu pit. Em feia alt, mol alt. Massa alt.

I així va venir el poder, que m'esperava. I amb ell el diner, i el poder del diner i el poder del poder poguer. I del diner, el voler, i del voler la ruïna, i amb ella aquella por a la veritat i al desitjar no-ésser. La pedra m'allunyava de la vida, no m'hi duia.

Aquí, a punt també -o potser m'ho creia- de desvetllar el tresor de la nissaga merovíngia, vaig conèixer en Genís, i amb ell vaig recobrar la vista, en un escac i mat de cinc minuts.

Després, estant en pau, un cop la Pedra era enterrada a les entranyes de la terra, al pou d'aquí davant; vaig ésser jo. I vaig recordar. Recordar que era pobre, i feble, i era sol, i que no podia ésser alliberat per la mà del gran poder, si no per la de la vida. I la vida eres tu i era Selva. I et vaig venir a buscar desenterrant el cor al enterrar la Pedra, i et vaig dur i tu em vas dur al Paradís perdut i retrobat de nou, per sempre.



***********************


Al cap de cinc dies d'enterrar n'Armand vaig dirigir-me a Cuixà, al monestir de Sant Miquel, per a parlar amb en Genís, el seu fill.

No sabia com presentar-m'hi. Vaig estar una estona al jardí exterior del monestir assegut al peu d'una olivera, damunt una mola de molí antiga de pedra, tot i pensant en l'Armand i en Genís, i en la relació inexistent que hi havia hagut entre ells.

Armand no havia assumit la mort de Blanca i el naixement de Genís, però per altra banda m'havia donat a mi tot el que li pertanyia al seu fill en amor i en saviesa, i fins i tot m'havia gairebé revelat el secret de la nissaga de sang a la qual pertanyien. Una unió entre la branca merovíngia i la càtara, veritables hereus del regne ocult, que apuntaven en la sang a en Genís de Chardonnay, a qui anava a visitar per a comunicar-li la mort del seu pare.

Em vaig dirigir al portal principal a l'esquerra del monestir, dessota el dosser romànic més ric, i vaig tocar discretament la campana que d'allí penjava.

Va sortir un monjo d'uns seixanta anys amb el cabell gris tallat gairebé al dos i cara bondadosa, que em va parlar en un català perfecte.

- Benvingut siau. Què s´us ofert bon home, o per qui demaneu?

- Emmm... venia per a visitar el germà Genís Chardonnay i donar-li un encàrrec. Si us plau.
Per cert, com és que parleu català? Aquí, al sud de França ja gairebé ningú no el parla, a part dels més vells.

- En el monestir només es parla català. Heu de saber que el text més antic que es coneix escrit en aquesta llengua va ser fet al nostre Scriptorium.
Passeu, passeu... ara el germà Genís és a la biblioteca. Es el seu ofici, el de germà bibliotecari del monestir.

Mentre ens asseiem a un banc de fusta amb espatlleres romàniques perfectament conservat, va seguir:

- Ja fa més de vint anys que s'encarrega d'això, i dubto que a Europa hi hagi cap col.lega seu que l'avanci en saviesa i en l'estudi dels miniats, i en desxifrar textos críptics. És un paleògraf reputat, i un orgull per a la comunitat. Però digueu-me, què en voleu del nostre germà?

- Vinc per a comunicar-li la mort del seu pare. Conec les circumstàncies que hi ha hagut i espero que per ell no sigui un cop ni una sorpresa el fet de no haver-lo avisat fins ara. Era la última voluntat del seu pare.

- En Genís - em diu lentament el monjo ficant-se amb calma les mans dins les amplies mànigues de l'hàbit -. En Genís no te pare a aquesta terra. El seu pare és al cel, i és pare de molts. Ell ha trobat entre nosaltres no tan sols una vocació i un estudi al que dedicar la vida, sinó també amor i comprensió fraternal que l'han ajudat a comprendre la seva vida i la seva fita.

Somriu amistosament.

- Mireu, a en Genís no li interessarà de veure-us. Jo li comunicaré. Tanmateix us vull dir una cosa. Ell sabia que el seu pare tenia uns documents hebreus que parlen de la nissaga real i d'un tresor que es considera de sang. Porta més de deu anys investigant-ho, i sap que li falten aquests papers per acabar d'arribar a la seva fita - torna a somriure intel·ligentment-. Vos en sabeu quelcom?

Li vaig mentir. Li vaig dir que no. Aleshores no volia seguir l'Obra que l'Armand m'havia encarregat, com va ser després, però alguna cosa a dins meu em va dur a mentir-lo.

Amb els anys, després de conèixer en Genís al Convent des Frères Pelerins, on els dos havíem anat a estudiar uns quadres de Poussin, els hi vaig donar.

Jo ja havia renunciat a la Pedra Filosofal, després de dos anys de posseir-la, per dur-me massa lluny sense haver après a caminar en el poder. I allí vaig decidir de deixar-ho tot i retrobar Isabelle per sempre.

- No, no en sé res, ho sento.

Se'm va despertar l'ànsia d'estudiar-los, i ho vaig fer aviat, en tornar a Couiza. El dia en que, dos anys després, vaig conèixer al fill d'en Chardonnay havíem coincidit a la pinacoteca del Convent des Pelerins demanant tots dos l'Enterrament de Sísif, de Poussin, en reproducció diapositivada, després de veure'l al natural. Em van dir que m'havia d'esperar, que hi havia un monjo benedictí que l'estava consultant.

Em va fer un salt el cor, segur que era ell.

Jo havia avançat en l'estudi dels documents i havia arribat a la conclusió de que la clau la tenia Poussin en els seus quadres, concretament en tres d'ells. Dues de les quatre estacions i l'Enterrament de Sísif. Em faltava veure aquest original; els altres eren al Louvre.

Duia molt de temps intentant desxifrar el simbolisme i no ho havia aconseguit. Genís em va donar la clau, però la clau per abandonar-ho tot a les seves mans, com en un escac i mat.

En veure-li el rostre fixat en la pantalla amb els seus grans ulls gris verd brillants vaig veure la cara oculta del seu pare. Era la virtut interior, l'estudi, l'ascesi. Era la bondat oculta d'aquell que sap que ha nascut per a quelcom que va m
és enllà del comú dels humans.

- Hola bona tarda. M'han dit que esteu esperant per al mateix. Voleu seure?

- I m'ofereix un tamboret al seu costat mateix.

Anava vestit de paisà, amb un blaisser blau i texans, i una camisa negre de seda. Se'l veia elegant, però amb una ombra de tristor -potser- damunt la seva majestuosa virtut. Era quatre dits més alt que jo, i molt ros. Les dents, grans com les del seu pare, romanien juntes i li donaven un aire de poder lluminós per la seva blancor en l'ampli somriure.

-Vostè és Genís de Chardonnay, oi que sí? - li dic -.

-Sí, sóc el germà Genís de Cuixà. Com sabeu el meu nom?
- M'ho ha dit el cor. Sou com el vostre pare, però en jove i galant. Jo vaig conèixer-lo molt i molt.
Sé la vostre història i la lamento. Vaig venir a avisar-vos de la seva mort però no us vaig veure.

- Us ho agraeixo - diu, i canviant de conversa m'assenyala la petita muntanya que hi ha al fons del quadre-, coneixeu el Montseny?

Em vaig quedar parat. Era evident que allò era el Montseny català pres del Nord-oest, amb les Agudes a primera vista.

- És magnífic -vaig exclamar-.

Llavors vaig recordar els quadres de les Quatre Estacions de Poussin, tots amb petites muntanyes al fons, prou conegudes.

Aquí vaig comprendre no tant sols el misteri de la clau de Poussin per a trobar el tresor merovingi si no quelcom molt més important i més fàcil d'entendre, però que m'havia costat uns quants anys d'assolir-ho conscientment. El fill de Chardonnay no era jo, ni tant sols era el seu hereu, encara que potser havia usurpat el lloc de deixeble.

Havia invertit anys de la meva vida en una recerca que en realitat, malgrat haver-la fet meva en aquell temps, no em pertanyia. L'hereu d'en Chardonnay era en Genís, i ho havia vist en una sola frase i en trenta segons. I era el seu fill també, malgrat tot i tothom, i ho duia a la sang. I era ell qui havia de trobar el tresor càtar, o merovingi, o de Rennes, o d'on fora. I el temps li havia de donar la raó. Ell havia invertit la seva vida i la seva solitud, la seva herència natural i el seu saber en una recerca que el desnonava, però que ell sabia seva. Només en veure'l ja ho havia comprès, però va haver de parlar-me perquè ho veiés clar. Mai hauria pogut veure el Montseny en l'Enterrament de Sísif per mi mateix, ni les altres muntanyes en les Quatre Estacions, ni tan sols els havia parat atenció.

- Sí, -em diu, interrompent el meu pensament-, són el Canigó i el Pedraforca, si és el que esteu pensant.

Es va fer la llum. O la llum era ell. Era evident que Poussin assenyalava tres muntanyes catalanes que feien un triangle equilàter perfecte. Al Conflent, al Berguedà, i al Vallès.

- El centre - em diu - és Ripoll, el pol; com el poll del seu escut indica. Els angles de l'altre triangle que completa l'estel de David son a Anglés de Girona i a Les Angles, a França.

I afegeix amb mirada inquisitiva i penetrant:

- Què us sembla?

- És magnífic, -torno a dir sense sortir de la meva sorpresa muda-.

Incapaç d'articular paraula li vaig demanar perdó en silenci a en Genís de Chardonnay, perdó per a mi, perdó per al seu pare i perdó per a tothom. Per voler arravatar-li el que era seu tant en lo ocult com en lo mundà, i per haver-lo deixat sol l'Armand i jo tants anys.

Va ser el suau soroll de l'aparell de diapositives qui em va treure del meu ensurt.

A l'àmplia habitació els rajos de llum que es filtraven per les persianes baixes dibuixaven en l'escaquejat del mosaic una promesa i una realitat.

Vaig pensar en Isabelle. A mi em pertanyia ella només. Ella era el meu únic tresor, i Selva, com a en Pere. Cada dia pensava més en Selva. Ja les alzines i els pins haurien tornat a créixer, i la ginesta adornaria de groc la muntanya del vent.

Em fico la mà a la butxaca del xandall i trec una clau, com en un gest de dorm-i-vetlla.

- Teniu Genís. Aquestes son les claus d'una taquilla de la Banque de France a Montparnasse. Allí estan els pergamins hebreus. Que Déu us beneeixi.

I aixecant-me del tamboret me'n vaig anar caminant pel raig de sol de l'esperança damunt el mosaic roig i cru de la sala solitària, on Genís em va fer veure que l'escollit de sang era ell, el fill de l'home que jo vaig conéixer bevent Côtes du Rôhne un vespre qualsevol a la Rue Flamel de París.

A fora m'esperava la vida. Una vida que començà amb la renúncia al poder i la fortuna, i l'opció conscient de la vida i la mort que ja tant oblidava. Era la cinquena estació. Aquella llum al llarg de l'entramat de les rajoles era el meu camí, i jo el seguia.

La cinquena estació: El Fiat Lux s'havia realitzat. Ara ja hi veia clar, per fi, en la meva vida desviada que s'havia desviat per arribar a la llum del principi: Tornar a Selva. Tornar a Isabelle. Sabia que les dues m'esperaven com aquell dia ja feia anys vaig saber també que m'esperava n'Armand de feia segles i anys enrera; vaig entendre que la Rosa no esperava res en despedir-se vora l'autobús. Ara sabia el perquè de tot i ho havia entès.

L'imaginació transcendent. Més enllà del poder, de la glòria de la questa i de la fe. Més enllà estava lo únic transcendent que hom imaginar-se pugui: el fet de viure d'acord amb un mateix i amb Déu.

Per les vores del Sena les barques grinyolaven records del meu passat, i l'udol de sirenes llunyanes em duia a bategar els cops de cor a cada passa.

Tornar a Selva, tornar a Isabelle. Tornar a la vida, i ara per sempre. Allí, a Selva, vaig decidir passar els meus darrers anys amb elles dues, Selva i Isabelle, per viure i per pescar per sempre més, tot esperant la mort, i ésser també jo, com Armand de Chardonnay, pescador d'homes.

La Pedra ja era sota l'aigua, com una clau inassolible.

La Rosa en els dits d'en Chardonnay, allí on fos.

La Creu en l'esperit i en el cor d'en Genís, que hi heretava la sang real a la que pertanyia.

I jo, pescador d'homes i home nou, com apòstol d'un senyor que ara entenia, i fill d'una llum de vida que al fi havia trobat al recer d'un poble i d'una dona que per a mi ja eren més que el mateix Tot.



Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: