La Cinquena Estació VI (Vulcà)

Capítol Sisè: Vulcà


Les nits a Saintes Maries a Sion son farcides d'estels i una mica fredes. El ric-ric de les cigales es confon amb el titil·leig dels mil estels que et guarden; sembla que cantessin.

Al mes de març el gegant Orió que persegueix les Plèiades i el seu gos brillant Sirius omple la nit de Provença mentre passa la Verge acompanyada d'Artur. El foc havia d'ésser molt suau, gairebé com el que farien quatre espelmes. Això no era fàcil d'aconseguir amb la salamandra i havíem hagut d'estudiar molt bé el tipus de combustible a utilitzar per què el foc fos continuat i uniforme.

Tenia una màrfega a uns quatre metres de l'estufa on de tant en tant m'estirava, més a reposar que a dormir. Tanmateix tenia somnis, sense perdre l'oïda del remoreig de l'athanor, i aixecava el cap de tant en tant per veure la seva llum pàl·lida.

Vaig somniar una dama morena d'uns trenta anys, molt formosa, vestida de negre amb un vestit sense mànigues i d'escot quadrat, que li arribava al genoll. S'asseia al meu costat, com arraulida, a frec de cos, i em parlava de coses que semblaven banals, però jo sabia que no ho eren. Sentia un amor molt profund per aquella dama cada vegada que la veia en el meu somni, massa curt. A vegades ens agafàvem suaument de la mà mentre parlava, i altres, simplement el fi contacte dels cossos ajaguts de costat ja em satisfeia.

Em va dir que era advocada, i que el seu marit era un mariner, ros, blanc de pell i jove que li agradava molt l'aigua, però que quan era vora el foc es tornava molt vermell i semblava que anava a morir. Fins i tot es tornava lleig i arrugat. Després en la fresca de la nit i el sol de primavera es recuperava de la seva malaltia i esdevenia bell de nou, sobretot si veia el mar i podia navegar.

En un dels somnis curts amb la dama, la segona nit, em va preguntar si l'estimava, i jo, per demostrar-li el meu amor, vaig voler besar-la. Ella m'apartà suaument l'esguard dels meus llavis i em digué...

- No, encara no. -I afegí:- Odies al meu marit?

Jo li contesto que no, que no l'odio en absolut, i ella deixa reposar un petó damunt la meva galta que enrogí de rubor i emoció, més que en la primera vegada en que besara una dona estant despert.

Semblava que el foc es conservava bé.

L'Armand em deixava un entrepà de baguette sencer cada matí a la porta del laboratori i jo tenia un parell d'ampolles de Cavernet.

No va entrar un sol dia dels tres a veurem ni a veure l'operació per a controlar-la. Es limitava a donar un truc a la porta per avisar-me del menjar i desapareixia.

A les seixanta hores justes, les set del vespre del 24 de Març, va entrar de sobte amb esguard feliç i somrient.

- Apaga el foc, Miquel, que si tot ha anat bé ja la tenim!

- Què tenim Armand, a part de son - vaig rondinar -.

- La lac virginis, la llet virginal del cel. El Mercuri, l'Hylé fixat en un cos físic. Ves a dormir, demà ho sabrem, que ara s'ha de refredar el vas. Au ves!

Abans de que sortís del laboratori per dirigir-me al bany, em cridà cordialment:

- Ah Miquel, gràcies... has fet el que havies de fer, amb èxit o sense. T'ho agreixo.

La nit va ser molt llarga per a mi. Vaig dormir setze hores.

L'endemà, però, se'm va fer curt. Vàrem anar a Rennes les Bains i l'Armand em va regalar un llibre que es deia Le Mystère du Grial, escrit per uns periodistes de la BBC britànica.

- Aquí trobaràs coses que t'interessen, i a més, ja era hora de que et regalés alguna cosa. Ara anirem a dinar Au maison du Templier. Dominen a la perfecció la cuina provençal de l'Edat Mitja i sobretot, el més important, és que entenen molt de vins i n'hi ha de bons. Beurem el vi dels meus avantpassats i família, que prepararen d'una espècie de raïm molt suau, el Chardonnay. Això amb els fetges d'oca aux herbes, primer, i després amb el plat fort un Bourdeaux negre de criança. Menjarem conill amb bolets de Provença. Veuràs que els bolets són un xic més forts que a l'altra banda dels Pirineus.

L'Armand estava inusitadament content i somreia amb molta facilitat. Fins i tot m'explicà algun acudit.

- No em preguntes què passa? - digué al brindar amb el blanc Chardonnay -.

- No, què passa?, -dic, pensant encara en el llit-.

- Doncs que hem caçat l'ocell, Miquel. I ho has fet tu sol... bé, gairebé sol. Jo també he estat treballant aquests tres dies, saps? S'ha de demanar per rebre... m'entens què vull dir?

- Què? - dic un xic desorientat -.

- Que qui no plora no mama,... m'entens? He conversat amb el de dalt. Ja saps... tu ets creient oi?

- No, no gaire.

- Doncs ho has de ser més, Miquel. Vinga, ja n'hi ha prou d'aquest color. El tenim i ja està. Ara ve el més fàcil, però també m'hauràs d'ajudar és clar. Salut!
Durant la resta del dinar em posà en antecedents de la història que explicava el llibre que em va regalar. Tenia a veure amb el que jo ja sabia dels merovingis però també amb un fabulós tresor que es suposava que era a pocs quilòmetres d'on érem dinant i de casa nostre mateix: a Rennes le Chateau, un petit poble dalt d'un turó aïllat.

- Per què creus que m'ha d'interessar aquesta història del tresor perdut, Armand? Espero que no creguis que l'aniré a buscar també!

- No, no encara.

No sé per què vaig recordar la bella dama en voler-la besar...

- Bé - afegeix l'Armand - vull dir que no, i prou. Però penso que acceptaràs el meu obsequi i que potser fins i tot et distrauràs llegint-lo.

Ens entornàrem a casa. El vespre era amable i suau com la dama dels meus somnis. Els arbres murmuraven suaument bells molts de melangia, i la lluna en el ple semblava dir-nos coses vora el cor que mai sabrem.

La barreja del Chardonnay i el Bourdeaux havia resultat gairebé alquímica i les paraules fluïen dels meus llavis en el viatge de tornada com en una jove resclosa d'aigua dolça.

Li vaig explicar la meva vida a l'Armand, i ell m'escoltava, però li vaig explicar des d'una perspectiva gairebé desconeguda per mi mateix, per lo alegre que tenia. Dibuixava en el meu cor una esperança mentre parlava, i un amor a la vida que gairebé mai havia pogut sentir tant a la vora fins llavors.

L'endemà l'Armand i jo vàrem obrir el vas metàlic per extreure'n el producte suposadament obtingut.

Vaig tenir tanta sorpresa com ell alegria. En treure el petit cargol que feia de tap a la part inferior, començà a brollar una llet blanca i espessa que semblava totalment pura, com si s'hagués arrencat del cel. N'omplirem tres gerres grans de "La practique" i juraria que va sortit molta més llet aquell dia que aigua hi havíem posat quatre dies abans.

- Això és la multiplicació i la bota de Sant Ferriol... n'hi deixarem una mica per que segueixi multiplicant-se, oi Miquel?

- Això no pot ser - protesto - la matèria no es multiplica si no és viva.

- Tu ho has dit... si no és viva. I això és més viu que tu i que jo. És la vida mateixa. Creu-me.

L'Armand va guardar una gerra a part de la quantitat que va deixar dins el vas a les fosques. L'altra la va posar al sol, i la tercera la diposità a la poiata del laboratori per treballar amb ella.

Durant els mesos que varen seguir a aquella experiència làctica vàrem treballar de valent. L'Armand, basant-se en els pergamins grecs, ordenava i dirigia l'acció i jo feia els treballs més fins, sota la seva constant supervisió.

Vàrem destil.lar la matèria blanca dotzenes i dotzenes de vegades fins obtenir un líquid roig com sang, primer; després una espècie de semen groc, i finalment aigua clara, molt freda que desviava la brúixola.

Després unirem en proporció deguda aquests principis i obtinguérem un líquid d´aparença potent de color taronja fort.

- Sembla Aiahuasca, Armand. Una vegada en un viatge a l'Amazònia en vaig prendre i gairebé em moro.

- Això és més fort que totes les teves aiahuasques i endergues. Això és el gran Alkahest, el dissolvent universal de tots els metalls. En farem tres parts, una per coure i l'altre per unir-la al lixiviat directe de la matèria pròxima. Aquesta serà la medicina, i l'altra és la que et sorprendrà a tu. La tercera es guarda per la Pedra.

Efectivament em va sorprendre. L'Armand en va incloure 75 c.c. d'aquell líquid dins una bombeta buida i la va tapar hermèticament. Després l'enterrà en una torreta de terra que posà damunt d'una gerra de ceràmica foradada amb una espelma a dins. Era un Aludel.

Va coure-ho tres dies en aquest foc lent, i en obrir s'havia produït una espècie d'ou germinat de poll, a dins, groc i vermell, que creixia.

-Vols seguir per 40 dies? o bé et creus que la vida ve del fang, biòleg?

Mai havia sentit tanta por. L'idea d'haver fet vida m'excitava i em repugnava a la vegada. A voltes pensava que l'Armand i jo érem els dos homes més savis del món, i que posseíem un secret únic i desconegut per la resta dels humans. A voltes em veia totpoderós i amo de la vida i la mort, i a voltes em sentia un vil cuc ignorant i atrevit que jugava a jocs prohibits.

A petició meva no vàrem deixar germinar l'ou fins la maduració. De nits somniava que en naixia un monstre o un homúncul ridícul i paorós.

-Tu mateix Miquel. Això son Arcans Majors. Veure-ho, creure-ho, i oblidar-ho. Estic d'acord.

La resta de l'Alkaest l'unírem a un lixiviat de la matèria de color molt suau que ell n'hi digué suc de la lluna.

Aquest lixiviat l'obtingué l'Armand després de calcinar la matèria guardada al vas quaranta dies a les fosques, que s'havia tornat de color verd maragda.

La calcinà fins el roig i en féu una extracció líquida que dessecant-la quedava negre i pudent. D'allí feu la lixivació de les parts pures, que s'uniren a l'Alkahest. Aquest estigué quaranta dies més a sol i lluna, finalment se li adjuntà el líquid de l'altra tercera part que era a serena, un cop precipitada la fracció sòlida i blanca. D'aquí vàrem obtenir un licor daurat format de tres parts diferents i un precipitat blanc de consistència de
farina molt pur.

La farina s'estengué en forma d´hòstia i s'assecà, i el licor estigué al sol fins la Pentecosta.

Arribada la Pasqua granada l'Armand preparà una taula davant la porta principal i hi posà una safata de plata amb l´espècie d´hòstia i una copa d'or amb el licor daurat.

-Heus ací la Panacea i l'Or Potable. S'ha acabat la segona part de l'obra. Falta la Pedra. Ja en parlarem.

Aleshores vaig entendre les seves paraules de feia anys, quan es referia al pa i al vi.

-Això és... el que penso? - li dic -.

- Vous l'avez dit, Monsieur Michel - em replicà -. Perdona però haig de retirar-me una estona - afegeix -.

Em vaig quedar sol, mirant aquells productes. Certament mai havia vist un pa tant blanc ni un vi tant daurat. Eren del color de l'Aurora i el Migdia. Vaig pensar que què pensaria de mi la meva mare si em veiés consagrant les espècies.

Jo mateix, anys abans, hagués pensat d'algú que fes això que era un boig, fins i tot un sacríleg - malgrat que no creia massa en Déu ni menys en l'Església -. Ara començava a dubtar de les meves creences agnòstiques de fins aleshores. La companyia de l'Armand m'havia canviat, i l'haver observat la multiplicació de la matèria i l'aparició i evolució d'un germen viu a partir de fang treballat m'havia trasbalsat. A vegades resava: li demanava al Senyor que em donés una vida plena d'alegria com la del vespre en que tornàrem d'Au Maison du Templier, i li demanava per l'Armand, perquè pogués realitzar els seus somnis.

Ara em mirava aquell pa i aquell vi i pensava que què se'n podia fer d'allò sense acabar-m'ho de creure: el cos i la sang d'algun deu que era damunt nostre.

Quan l'Armand va baixar al cap de dues hores, jo estava plorant. L´acumulació de tensió d'aquells tretze mesos i les coses que havia vist sense acabar d'assumir del tot em van tocar. Només faltava la taula parada, com un altar natural ofert al Totpoderós que ens observava.

- No ploris, noi. Avui és un dia d'alegria. Escolta´m Miquel, aquest és un moment que he estat esperant durant molts anys. Vull dir-te una cosa. Si jo faltés algun dia prometem que faràs el que et diré. Fes la Pedra segons les instruccions que hi ha als pergamins grecs, i llegeix-te els hebreus amb atenció. És molt important per a tu. Ara ja saps hebreu i coneixes perfectament el significat dels símbols. Fes-ho per mi.

- Que te'n vols anar Armand?, -li contesto fent com que ric-.

- No, no vull, però soc gran i estic malalt. No em trobo molt bé, i podria ser...

-Va, no cridem al mal temps... què en penses fer d'això, ara que ho has aconseguit?

- Doncs ara m'ho vaig a prendre, amic - em diu -.

- Com? a menjar-ho! - vaig cridar -.

No m'ho podia creure. En el fons ja ho sabia, però pensava que al final l'Armand no seria capaç de fer-ho.

- Sí, m'ho vaig a prendre, Miquel, vaig a combregar, si vols. Ja he beneït la taula en aquesta estona. Escolta'm, tu no ho has de fer. Prometem que no en prendràs fins que jo t'ho digui.

- No passis pena - li dic - no pensava fer-ho.

A la llum del capvespre roja i taronja, l'irisació del líquid solar semblava gairebé la porta dels tres mons. Era com la llum original feta matèria. El vent, més fresc del normal, semblava refrescar-nos fins l'esperit amb sa bufada suau i consoladora. Encara s'assecava la llàgrima al meu ull quan un pressentiment que duia el vent m'entrà en el cor i vaig somriure alegre. La vida era mol maca. Malgrat el mal i el dolor, i la mort, era mol maca.

Semblava que tornava a respirar aquelles marinades de la costa, prop de Port i Cap de Creus, en la senzilla barca del bon Pere, quan fèiem els calamars. La boira, poc a poc, en front del sol, baixava de carena i els liles ja anaven despuntant de sobre els grocs daurats d'aquella posta. La fresca esdevenia ja fredor, mentre l'Armand parsimoniós i simple, combregava les espècies minerals que el patrimoni grec guardava en lletra críptica.

Ja al cel la punta d'Escorpí feia s'aurora i el ric i ric i ric de les cigales tornava a acaronar l'oïda sorda de cançons en mig del vent fresquívol de Provença.

Vaig veure que l'amic deia paraules en veu baixa, vaig veure un esquirol saltant per la roureda, i vaig sentir un rossí, que lluny, fort eguinava. Vaig veure la veritat. La llum, la vida, la frescor del nostre món malalt, i malgrat tot autèntic i adorable.

L'Armand es va asseure al banc de troncs que marginava l'era, i amb l'esguard melangiós i els seus ulls grisos més lluents potser que l'estel del pastor que ja es mostrava, m'enraonà poc a poc, i em digué que si la vida és el millor que hi ha per a nosaltres, és la vida el que assolir devem, en tota sa llargada. Que l'amor és un camí, i un pont, i una finestra d'on es veu el cor dels que t'estimen i s'estimen. I que et du fins al cim d'aquest món, allà on t'espera la veritat, que oculta sempre et guarda. I que Déu és bo, i és únic i és amant, i la mort una porta enllà del port de tota una llarga vida d'estimar. I que després hi és tot igual, però pur, i bo, i simple, i que no hi ha mort enllà d'haver passat la mort, sinó alegria.

I en la nineta de l'amic i veia enllà de l'últim raig de sol d'aquell capvespre, creus de llum igual que claus que ferradament clavats en la seva ànima el fessin vertader i savi, més enllà de qualsevol dels éssers humans vivents sobre la terra.

Tres mesos més tard, en començar l'estiu, l'Armand es va apagar.

Si els ensenyaments del primer any havien estat complets, els d'aquests tres mesos serien definitius.

Jo ja havia llegit el llibre que em regalà el 25 de Març de l'any anterior, feia temps. Ell insistí molt en alguns aspectes d'aquella obra, sobretot en el que es referia als documents que el capellà Berenguer Saunière havia trobat a Rennes le Chateau sota l'altar. Em va dir que me'ls tenia que llegir amb l'esperit pur, com si fos un nen. Em parlà del Priorat de Sió com d'una ordre mundana, i em digué que el Mont Sió real és i rau al cor. Em va dir que en aquest món de miratges les coses més obscures son les més senzilles, i les que tothom entén formen part del món de la tenebra. Em comparà el món a un taulell d'escacs, on el mat és la bogeria o l'il·luminació, segons qui el fa. I em digué que jo era un rei dut a guanyar, però que havia de fer de peó per a apreciar-ho. També em va dir que ell feia un enroc i que s'amagava dins una torre forta, que era la casa de Déu i de la mort. I jo no l'entenia quan em parlava així.

Va dir que me'n sortiria amb l'ajut de Déu, i jo em vaig espantar en escoltar les seves paraules.

Cada dia, en parlar, el veia més cansat, i més vell, fins que a l'extrem, per Sant Joan, no era ni l'ombra d'ell mateix.

Parlava d'una manera constant i uniforme, i deia coses que només per a ell tenien sentit.

Un dia, vora el banc de fusta al flanc de l'era, em digué:

- Saint Michel, estic acabat. No m'ha servit de res la meva recerca d'anys. No ho vull creure així, però així és. Tu ets jove i ets viu. Jo ja soc mort. Busca la sortida, Saint Michel, busca la sortida... Escolta, jo ara em moro... ja he mort...
Enterra´m al Canigó, a Prades, prop de Sant Miquel de Cuixà, al cementiri que hi ha al sud-est. Allí tenim un mausoleu de la família, i allí vull anar. No posis data ni nom. Deixa'm allí i prou. Avisa al meu fill, el monjo, quan ja sigui enterrat, i digues-li que em perdoni, que jo també l'he perdonat a ell. Avisa al Roger i feu els tràmits legals. Després quedat aquí tot el temps que vulguis o que puguis. Escolta Miquel... estudia els papers hebreus i dedica-hi la teva vida, fes-ho per mi, que jo he fet mol per tu, fill. Ens veurem, ja ens veurem... adéu.

I va aclucar els ulls recolzant-se damunt el tronc tallat del banc que tant volia i on passava tantes hores feia mesos. Tenia els ulls obscurs, d'un gris de capvespre amb boira lila, com quan ve l'últim raig de sol i comença a brillar l'estel del pastor, però ja és de nit. Com quan l'aire és fred, més que fresc, i la llum del dia mor per donar espai a la fosca.

Armand havia mort d'al.lèrgia. No es sap d'al.lèrgia a què però a la sang li trobaren anticossos per matar un cavall en l'anàlisi que ordenà el forense.

- Que és que havia pres quelcom en mal estat últimament, que vostè no hagi provat? - digué el metge -.

- No, no sé - contesto - ... potser els bolets, li agradaven molt els bolets confitats, i ja se sap... En menjava dos dies de tres, i de totes les espècies. A mi no m'agraden, no acostumo a prendre'n mai.

Havia d'ésser la Medicina! L'havia d'haver matat la maleïda medicina dels pamflets grecs! Ho sabia i n'estava segur... però no gosava dir-ho. En arribar a Saintes Maries la vaig llençar. Ell n'havia pres poca quantitat al principi, però jo creia que després gairebé cada dia en prenia sense dir-m'ho.

- Els bolets, han sigut els bolets... - vaig afegir-.

En anar-se'n tothom, un cop aixecat el cadàver la vaig llençar a un roser, esperant que morís també o que reflorís de nou el dia menys pensat.