La Cinquena Estació V ( Sts. Maries a Sion )

Capítol cinquè: Saintes Maries a Sion.


Els tres anys que havia passat amb la Isabelle havien sigut bons. Ella, en dir-li que me n'anava, no ho va entendre, però acceptà la meva decisió. Era una noia única. Ens despedírem en una llarga nit d'amor a ritme de Vivaldi, que em recordà a Selva de Mar.

Tanmateix Isabelle va plorar en dir-me adéu. Va ser molt clara en explicar-me que em seguia estimant més enllà de les meves decisions aparentment absurdes. Va creure que la meva llibertat o la meva ànsia de beurem a glops la vida era superior al meu amor, encara que no -em va dir amb llàgrimes als ulls- al seu. Creia que Armand em podia fer bé, però no tant com ella -va dir-me-. Va ser l'única vegada que vaig veure plorar Isabelle. La primera i l'última. I em va dir que malgrat tot jo seguiria essent per sempre el seu estimat i no n'hi havia cap altre que pogués ocupar el lloc on la meva flama lluïa en el seu cor. Llavors vaig adonarme'n que jo no sabia si mai li hauria dit que l'estimava bojament. L'endemà, en acabar l'última estació, l'Armand m'esperava.

Des que em vaig despertar sota el desmai de Pont du Garde, en aquell dia, vaig entendre que l'Armand m'esperava feia segles.

Tenia poc equipatge. La roba per cinc mudes i uns quants llibres, una tovallola i els estris de neteja, i un llibre de poemes meus escrits a Selva i a París que m'havia publicat un editor amic a canvi d'un favor.

Sentia el cap buit, sense conversa, com en acabar els hiverns del giradiscs. L'Armand, amb tot això s'havia retirat com a ferrer de Nôtre Dame i va decidir -sense importar-li aparentment que jo hagués decidit de viure amb ell - que marxéssim de París i s'organitzés el nostre laboratori a Couiza, una petita ciutat de la Provença on el paisatge i el clima, per a mi no massa agradables, eren segons ell els idonis per les nostres pretensions sobre la Pedra dels Filòsofs. Semblava ser que el ritual de foc d'aquell u de maig de feia cinc mesos per a preparar l'habitacle no havia donat el fruit esperat, i l'Armand, que des de l'estiu estava més estrany que mai, va decidir el trasllat cap el sud.

Jo ja començava a ésser una mica com ell i anar a la meva, contant amb que els demés acceptarien les meves postures, cosa que per altra part realment succeeix així, o al menys així havia estat amb Isabelle.

Mentre l'Armand conduïa per les planes de le Bois de Boulogne sortint de París, la pesantor verda dels arbres inacabables em portava records dels tres anys amb Isabelle. Tot havia estat correcte, molt d'amor i molta comprensió, però en realitat no ens coneixíem molt més que quan érem a la caleta d'en Tomeu amb Marian. Ella no volia o no pretenia saber massa de la meva vida passada ni dels meus estralls interiors.

Volia la pau, la tranquil·litat d'una vida arrelada i plena d´harmonia sexual i de senzill benestar.

Jo apreciava això, però era diferent. Sempre ho havia sigut, i em calia el misteri i lo inesperat per a ésser feliç en la meva guerra contra la rutina del món i la meva pròpia.
L'Armand havia donat aquell punt desconegut que t'atreu des de la llunyania, perquè saps que hi ha quelcom diferent a algun lloc i veus que t'espera des de sempre. Tanmateix la despedida de la Isabelle m'havia ferit, per que jo, malgrat tot i marxar, me l'estimava amb bogeria.

A Couiza, després de mig dia de viatge, arribem a una casa de la part central de la vila i truquem a la gran portalada. Surt un home d'uns cinquanta anys i d'aspecte camperol, amb unes claus a la mà.

- Et bien monsieur Chardonnay. Vous êtes dejà ici avec nous a la fin! - diu amb acusat accent provençal -. Votre neveu me laissà les clés de la maison. J´atand que vous etiez bien là. C'est un peu loin, mais c'est tranquile. Vous la connaissez bien !

- Oui, merci Roger. Au revoir.

Agafa les claus en un grapat i es despedeix d'en Roger amb una encaixada.

- Mon ami Saint Michel viendra une fois à la semaine pour les marchandisses. A bientôt Roger!

De camí cap a la masia l'Armand m'explicà part de la seva vida, que jo desconeixia completament. No acostumava a fer-ho mai, però la proximitat d'aquell paisatge, -va dir-, li deslligava la llengua.

- El meu nebot viu a Sicília, a Siracusa concretament, i aquesta és la casa que li van deixar els seus pares, el meu germà Artur i la seva dona, una terratinent de Rennes les Bains.
Jo, Saint Michel, per si t'interessa saber-ho, sóc tant català com tu, més si cap. Sóc fill del Canigó. Vaig néixer al Vallespir, prop de Prada de Conflent, no massa lluny d'aquí on som. Sóc batejat a Sant Miquel de Cuixà, el monestir benedictí que hi ha al peu de la muntanya màgica, i sóc casat a Sant Martí del Canigó, a dalt de tot, prop la llàntia perpetua de la Santa Flama, al costat de la tomba del comte penitent que havia mort al bon cavaller Gentil, el seu nebot, llençant-lo per les cingles del massís, en considerar que l'havia traït en la defensa de Catalunya contra els sarraïns. En realitat Gentil havia trobat una cosa molt important. El secret de la muntanya.
Quan la meva dona, Blanche de Readhe, va morir en donar a llum al meu fill Genís, vaig desaparèixer, i la custodia del nen la va assumir el meu germà Artur i la seva dona. Va pujar com un fill més junt amb el meu nebot Armengol. En complir el meu fill els divuit anys em varen localitzar a Aachen, la ciutat de Carlemany, a través d'unes cartes que els havia enviat, i em demanaren permís per a que mon fill ingressés com a monge de Sant Miquel. I si no ha mort, encara hi és.
A Aachen vaig aprendre l'ofici de forjador en una escola gremial d'ascendència merovíngia, i després de veure el meu fill a Sant Miquel el dia de l'ordenació, em vaig instal·lar a París, darrera de Nôtre Dame, on he estat fins ara. Quan vaig trobar els documents i pergamins vaig comprendre que havia de tornar. Sobretot en traduir els últims, ara, l'estiu passat. Ja te n`assabentaràs al seu moment. Aquí estarem tranquils per fer la pedra, i a més a més prepararem el camí envers la riquesa absoluta tant en saviesa com en diners, que també hi conten.

Mentre parlava tenia la vista fixada en el camí polsós que vorejava els turons de Couiza, pujant suaument cap una alçada suficient com per dominar el paisatge dels entorns des de la casa.

Jo no sabia si parlava seriosament quan deia això de la riquesa absoluta, però en realitat no havia canviat en res la seva expressió de quan m'explicava la mort de Blanche o la vocació del seu fill Genís.

- Sóc noble, Miquel, -per primera vegada en un any m'havia nomenat pel meu nom correctament, i això em va espantar, malgrat lo greu de la frase-. Sóc dels Chardonnay del Llenguadoc, descendents dels càtars més perfectes que es salvaren de Simó de Montfort en la muntanya i els seus amagatalls. La meva dona Blanche de Readhe era descendent de la nissaga merovíngia de Dagobert II pels comtes de Ratzés. Són dos brots que han romès d'un arbre sec que hom considera mort, però no ho és.
En Genís no vol saber res de la seva ascendència, i és per culpa meva. S'ha lliurat a Déu, i en definitiva és el que tots hauríem de fer, al final.

Em va semblar com si els ulls se li neguessin un xic, però en realitat no eren llàgrimes, era una mirada de vidre glaçat que darrera seu amagava segles de silenci.

- Ja hem arribat, aquesta és la casa, fill meu.

Va aturar el cotxe. En fer-se el silenci em mirà profundament als ulls com un pare al que retrobes després de tota una vida d'oblit i prodigalitat.

Durant el temps que va venir immediatament després de la nostra arribada a Saintes Maries a Sion, que era el nom de la masia, o millor dit del castell on ens instal·làrem, l'Armand em va explicar moltes coses dels càtars del Llenguadoc i de la seva diàspora i exterminació al segle XIII. Vaig aprendre que càtar en grec vol dir pur, però en arameu vol dir la secta ària, la qual representa la conservació del patrimoni iraní antic, o ari a casa nostre, a través d'unes nissagues molt complexes. Són els descendents de Jafet, fill de Noé, tal i com els semites ho son de Sem i els egipcis ho eren de Cam. El nom de Català i el de Catalunya venen de càtar o cataran, i la Vall d'Aran, per on entraren als comtats catalans del sud els càtars, rep el seu nom d'això mateix. En la seva fugida de l'extermini, molts es refugiaren als Pirineus i després tornaren al sud de França, mentre que altres passaren la carena i s'establiren al Nord-est de la península, que es digué des d'aleshores Catarònia, i més tard Catalònia.

Em vaig assabentar de que mentre succeïa l'exterminació, el Llenguadoc i el Ratzés fins Carcassonne pertanyien al comte de Barcelona i que més tard s'entregaren a França aquests territoris per donar pau als refugiats càtars d'ençà dels Pirineus. I moltes més coses que vaig aprendre sobre el meu país, que no sabia ni havia après a l'escola.

L'Armand es convertí en un professor de Filosofia, de Química, d'Història i de tot coneixement, però des d'una mirada diferent a la que havia conegut fins aleshores.

Mentre, Saintes Maries à Sion em resultava una llar fora de lo comú. Era molt gran. El que més em sorprengué en arribar va ser la gran biblioteca que ocupava el primer pis de l'ala dreta. Tenia una de les parets oberta amb set arcades gòtiques sobre una gran nau inferior que ocupava gairebé un terç de la casa amb una gran columna de palmera al mig que obria cinc ogives d'arcada catalana fins a una alçada de sis o set metres. En aquesta nau sota la biblioteca vàrem instal·lar la sala d'estudi. Allí l'Armand m'ensenyava incansablement tots els secrets del món damunt d'immensos plànols del cel i de la terra, i obria els meus ulls als misteris d'una història de l'humanitat que jo mai hagués sospitat i que m'absorbia en el seu esdevenir com si de la meva pròpia història es tractés. Simplement tenia una lògica: la recerca del fonament de tot poder des dels temps ancestrals i l'intent d'establir un govern unitari sobre la terra, un
cop assolit el fonament ocult.

Em va dir que hi havia una nissaga directament hereva d'Adam, o de l'home primordial, per sang, i que sistemàticament s'havia intentat d'eliminar-la per part dels descendents del costat obscur.

Jo havia llegit feia cinc anys "The Lord of the Rings" de Tolkien, i al començament tot això de les nissagues em sonava a fantasia pura, però a mida que anava avançant en l'aprenentatge entenia més i més el sentit veritable de l'humanitat i del seu perllongat estat d'exili i de guerra.

Les aplicacions de la tradició mil·lenària a la geografia i a l'astronomia no eren menys fantàstiques i reveladores.

La terra era un mirall corbat del cel, i el dit del creador hi dibuixava en el temps la semblança dels infinits espais celestes. Ara entenc perquè Hermes diu com és a dalt és a baix, no en un sentit merament analògic, sinó holístic. Tot l'univers és un gran holograma d'ell mateix que dibuixa als ulls del qui ho veu el gran rostre de la divinitat absoluta.

- Només ho entens amb la ment... - em deia l'Armand- No ho vius. No pateixis, és normal. Si Déu vol, un dia arribaràs a veure amb els teus propis ulls i sense necessitat de mapes ni mitologies.

L'últim que vàrem aprofundir va ésser l'estudi de la Química i la Filosofia naturals, car vàrem tardar mesos a reunir tot el material que necessitàvem per a bastir el nostre laboratori, que segons l'Armand era molt més gran i ben servit del que en realitat es necessitava, però tenia ganes de fer algunes proves metal·lúrgiques particulars per confirmar les afirmacions d'alguns autors medievals, més a nivell de curiositat gremial deguda al seu ofici que per necessitat pràctica real.

El laboratori era a la part sud, on donava el sol, en una ampli sala que antigament s'havia dedicat a guardar els cavalls i l'alfals.

La resta del castellet consistia en un conjunt d'habitacions més o menys grans a dos nivells, i la sala central que servia de llar i menjador, que ocupava dos terceres parts de la planta. El conjunt donava la sensació de viure al segle XIV, però hi havia molta claror arreu, degut a alguns finestrals gòtics que vorejaven gairebé tota la casa. Hi havia hagut conreu i vinya, a més del bosc que avui encara existia, però havia deixat de treballar feia vint anys, quan Artur Chardonnay, el germà d'Armand, s'havia anat a viure a Siracusa amb la seva família, i en Genís, el fill del meu mestre, havia ingressat al monestir de Cuixà.
El temps transcorria lentament a Saintes Maries i els colors ocres i rogencs de la tardor omplien el vent de records d'estiu mentre l'hivern s'anunciava. Fa molt vent a Couiza, i el seu bramul et dona què pensar en l'agonia de la terra i el gemec del bosc.

Vàrem anar a buscar bolets en varies ocasions durant els primers mesos d'estada, i el bosc de la Provença em resultava una mica inhòspit degut a la sequedat que provocava el vent. El paisatge era bastant semblant al d'alguna zona de Catalunya, com la Selva o les Gavarres, i no m'hi sentia excessivament estrany, però hi havia com una ombra espessa que s'extenia de llevant a ponent en tot aquell terreny que m'inspirava sensacions funestes, i no sabia perquè, ni què era realment. Semblava com si fossis observat per algú a tota hora, en sortir de la masia i endinsar-te en el paisatge, per algú que feia segles vigilava aquell país com cercant un vell culpable que esperava.

Armand m'explicà que a prop d'allà, en el segle VIII, assassinaren al darrer monarca merovingi Dagobert II, i que deia la llegenda que anà a l'infern malgrat haver estat pietós; allí demanà una pròrroga i li fou concedida per l´intersecció de Sant Dionís a qui retia culte, i ressuscitant, tornà a la terra de nou a desfer el mal fet que havia pogut deixar en aquest món. No es sap si encara viu o ja ha mort de nou, però diuen que és un rei ocult que espera el moment de tornar a governar Europa i el món sencer, per dret. I el qui trobi el seu anell ho farà.

-Potser és això el que notes, Miquel, -em va dir-, però no crec que siguis prou sensible per a captar-ho . Potser tens una mica de sang merovíngia, com la meva dona i el meu fill oi?, -digué rient, amb les seves amples i separades dents. I mirant a l'entorn del bosc, ensuma l'aire i cridà a ple pulmó:

- oooiii??!?

I a continuació deixà anar una gran riallada i donant-me un cop amistós a l'espatlla m'indicà que tornéssim cap a la masia abans de fer-se fosc.

-A la primavera començarem a treballar la matèria de la forma adequada. L'hivern farem pràctiques de metal·lúrgia curiosa que he vist en algun llibre, per fer dits.

L'Armand en deia metal·lúrgia curiosa de fer vidres transparents de diferents colors amb plom i altres metalls.

-Això és el veritable vitrall emplomat de les èpoques dels constructors de catedrals. No perd el color i dóna a la llum una brillantor inusitada. Fixa't com pesa.

També va omplir el laboratori de llums verdes que anaven d'una banda a l'altra com si fóssin vives, i petits sols que es movien fent un xiulet estrany en l'aire.

- Jo sabia que "les estranyes experiències de Mr. de Reauchrnure" havien d'ésser estranyes, ... però no tant..., -em digué en acabar l'espectacle pirotècnic-.

Jo era assegut en un racó suant, i suposo que el color del meu rostre era més de mort que de viu.
- La llàstima és que tot això no serveix per res, t'ho juro. Vaig a guardar aquest estrany llibre al seu lloc.

El deixà en la lleixa corresponent de la biblioteca del laboratori i mirant-me de fit a fit afegí satisfet:

- D'aquí un mes comença la primavera Miquel. Ha arribat l'hora de treballar de valent. Aquests dies els dedicarem a construir l'Athanor segons les instruccions.

L'Athanor que hi havia dibuixat als pergamins grecs era una espècie de tetera gegant en forma de campana sense forat. El que seria el batall era un niu semiesfèric d'aram perforat d'uns deu centímetres de diàmetre que es tapava a la part superior amb un tap de rosca amb gomes que el feien hermètic. Tota la campana era de ferro, i a la part inferior hi havia un petit orifici amb un cargol que es podia treure per a recollir el producte final.

Un cop forjada la campana d'una sola peça es muntava el niu d'aram i les rosques i s´hermetitzava amb gomes, després es donaven varies capes de porcellana candent i un cop fred es lutava el conjunt amb dos centímetres de betum de Judea barrejat amb quitrà. Finalment tenia un aspecte horrible, negre com la nit. Semblava un artefacte atòmic.

A l'interior del niu hi havíem de posar la matèria primera degudament protegida amb fang blanc i roig i una capa de resina natural de pi constituint una espècie d'ou. A l'interior de la campana simplement aigua de mina fins un terç de la seva capacitat. Tot el conjunt es col·locava al damunt d'una estufa salamandra i se li donava el grau adequat de foc durant tres dies i dos nits.

- Armand, això explotarà.

- Si et passes amb el foc - digué - sí.

- Què vol dir si et passes, -vaig protestar-, és que potser haig de fer-ho jo sol?

L'idea d'estar-me seixanta hores amorrat a aquell artefacte graduant el foc i amb perill imminent de quedar desgraciat per tota la vida em va esgarrifar.

- No em deixaràs aquí tres dies jugant-me la vida, suposo?

- Guanyant-te la vida, diria jo. Si ho fas bé tindrem la matèria pròxima. Aquesta és l'operació més delicada i difícil, i si no surt no podem fer res; en canvi si surt ens guanyarem el pa... amb la suor del teu nas, com diu la Bíblia.

Això dels plurals i els singulars posats on més li convenia em va enfurismar.

- Molt bé, el meu nas! Això em passa per ficar-lo on no m'ho han demanat!

L'Armand es transmutà d'aspecte. Quedà amb aquella expressió que no significava res absolutament, que guardava per les ocasions greus.

- Pots anar-te'n si vols, Saint Michel, no et necessito, i la porta no és tancada.

Girà cua amb parsimònia i es tancà a la biblioteca tot dient...

- Seré aquí el que queda de tarda i tota la nit. Si et vols despedir vine, si no ves-te'n a dormir, que et quedaràn tres dies per vetllar el foc, fill.

Vaig intentar dir-li quelcom com una excusa o una disculpa abans de que es tanqués a la biblioteca fins l'endemà, però només em va sortir un fil de veu desitjant-li que passés una bona nit...

- Bona nit... - vaig dir, i el mateix fil de veu, però ara mut, va afegir en el meu trasbalsat interior... - Bona nit, pare.