La Cinquena Estació IX (Tornada a Sion)

Un relat de: prudenci

Capítol Novè: Tornada a Sion


Poc després d'oblidar la meva vida de sotana i biblioteca al preu d'uns ulls de nina, vaig viatjar a Saintes Maries a Sion, la meva casa de Provença on havia passat la infantesa fins ingressar a Cuixà.

De fet volia parlar amb en Miquel, el volia tornar a trobar, potser per preguntar-li de la vida, i del meu pare, i de l'amor. Penso que en sabia més que jo, tal i com jo sabia més que ell de la nissaga i el vell tresor ocult.

El vaig voler veure però no ho vaig aconseguir. Saintes Maries era buit. Ell també, com jo, havia canviat de vida després del nostre encontre. Era com quan es trobaren Jacob i Esaú després del temps.Tot va canviar.

A Saintes Maries semblava que fins feia poc hi havia viscut algú, tanmateix es veia un xic deixat, com si fóra el temps mateix qui hi hagués viscut. Els esbarzers ja creixien per arreu i els domassos de flors s'havien mort. Tan sols un roser romania viu, com el record d'un temps abans passat.

Un roser amb tres roses roges com el sol d'un capvespre al Canigó, enllà del Vallespir.

No sé perquè vaig pensar en el pare.

Em vaig asseure al pedrís de vora l'era, prop del roser solitari i vermell en mig de tanta brossa, i vaig pensar en ell. El pou semblava respirar...

Gairebé no el coneixia el pare. Tan sols tenia el record del dia de la meva ordenació, en que va venir a veure'm i ens creuàrem tres paraules de protocol. El meu veritable pare era l'Artur, el meu oncle, i la seva esposa, ma mare.

Jo, ja als vint anys, no entenia el perquè d'aquest abandó, però vaig voler-me creure que el meu pare era un aventurer que perseguia quimeres llunyanes i necessitava estar sol.

Em va dir si em trobava a gust a Sant Miquel i li vaig dir que sí. No em féu cap encaixada, simplement vaig allargar la mà, i me l'agafà lleument amb les seves, sense un gest d'amor, però amb una gran càrrega emocional en el seu to de veu.

Allí, a Saintes Maries, s'olorava el meu pare. Vaig veure el vell laboratori que hi havia organitzat a dins la quadra. Encara es pot ben dir que hi havia quelcom de calor. El meu pare... un home solitari, com jo, però potser un xic més amargat que jo. Jo no es pot dir que tingués regust amarg, a no ser per Geneviève.

Vaig veure la biblioteca, o el que quedava d'ella. Es sentia l'olor del pergamí i de les hores de consulta. Hi varen deixar algun llibre. Potser en Miquel en anar-se'n precipitadament, tal i com semblava: Le Mystère du Grial. Vaig fullejar-lo, parlava del tresor que jo buscava. Hi havia una dedicatòria de l'Armand, el meu pare, per a en Miquel, datada tres anys enrera: Per al triomf de la nissaga, fill, firmat, Armand de Chardonnay. Se'm va fer un nus a la gola. Veritablement als seus anys vells el meu pare m'havia trobat a faltar, però ja era massa tard. Havia substituït la meva persona per la d'aquell noi mig aventurer i mig predestinat, però no del tot, a ocupar el meu lloc per un temps.

Vaig recollir el llibre. A la bodega hi havien encara dos ampolles de Bourdeaux negre. N'obro una i em poso un got de melangia.

Quants anys que havia passat allà i que diferent que era!

A la quadra, ara laboratori abandonat, hi havia tres cavalls; un per Artur, l'oncle, un per l'Armengol i un per a mi. Es deia Negra. Era una euga jove i negra com l'inici de la nit i es comportava com un ésser absolutament lliure i que no sabies per on et sortiria, però sempre noble.

Cada matí, després de les tasques camperoles amb Artur, ell i nosaltres dos agafàvem els cavalls i corríem pel rostoll en galopada. A vegades fins i tot entràvem en el bosc, i l'emoció de les branques vora el cap era magnífica. La Negra no s'aturava mai, sempre saltava o feia un gir inesperat per esquivar l'obstacle, però corrent sempre al seu ritme.

L'Armengol cridava. Cridava com un indi jove que descobreix la vida, i a mi aquella sensació de llibertat em feia riure i plorar a la vegada, i finalment cridava jo també a tot pulmó: Corre, Negra, corre!, i corríem i corríem fins a quedar suats i assedegats nosaltres i eugues, i llavors ens despullàvem i ens banyàvem al gorg de les donzelles amb una aigua freda com la neu que ens retornava a l'hora de la calma.

De tornada, llavors, ja no corríem i anàvem just al pas de les tres bèsties com si res no passés, i el temps i les hores fossin l'aigua que encara ens mullava els joves cossos ja cansats.

A vegades, amb n'Armengol, havíem sortit de nits i d'amagades a córrer despullats amb els cavalls.

La suor i la calor de les bèsties ens escalfava el sexe naixent dels nostres escadussers setze anys i la sensació aleshores era gairebé perfecte.

Entràvem a la fosca, i l'aire fred de la nit semblava que enfollia damunt els cossos nus que gairebé dansaven damunt l'euga.

El bany era més fred, però la foscor ajudava a ésser com un lladre d'amor o d'emocions ocultes.

L'Armengol un dia es va fer mal en caure del cavall, i vaig haver-lo de dur a casa damunt la meva Negra. Llavors es va acabar la cavalcada de la nit, silent i fins i tot calenta.

A la tarda era l'escola. Venia un jove mestre fins a casa a dar-nos la mínima instrucció per a l'edat. Un xic de llengua, comptes, i quelcom d'agrimensura. Les coses de la granja les ensenyava el pare, l'Artur, que m'era pare des de sempre.

En l'estudi venia sempre el Nut. El Nut era un gos d'atura que feia anys creixia entre nosaltres. Era més gran del normal per un gos d'atura, i el seu cos pelut i ros movent-se per l'estudi donava un aire fresc i familiar a les llargues classes de la tarda.

Amb en Nut creixent havíem jugat molt. Era un gos sense ramat i ens guardava a nosaltres. A vegades bordava fins i tot al vent, si li semblava massa. Tanmateix, el Nut es va morir d'un tip de bledes quan ja era vell. Li agradaven molt, i va morir menjant-les.

Al capvespre, m'agradava donar menjar a les bèsties i als animalons de granja, netejar les vedelles que saltaven per l'era com si fos un joc el passar-les-hi el raspall, i dar-les-hi l'ufals. Veure les gallines com criden i picotegen en tirar-les-hi el pinço, o perseguir la cabra, que sempre s'escapava al descuidar-se'n, tot i cridant com ella a qui més pot fins agafar-la i tornar-la al corral.

Després, en la nit, solíem amb l'Artur i l'Armengol tocar l'harmònica a l'eixida, mentre la meva tieta feia el brou de pa o la truita encebada amb botifarra. Les nits es feien lleus, i el son molt bo a Saintes Maries a Sion.

Un dia l'oncle em diu que vol marxar. Que té uns afers a Siracusa i vol marxar, amb l'Armengol i l'esposa, i em demana la meva opinió, car diu que ja sóc gran, que tinc disset anys i he de decidir per mi mateix el que vull fer. Em diu que si em vull quedar que em quedi, i que en Roger, el masover, m'ajudarà amb tot. Em diu que soc adult, que me n'he fet abans d'hora i que ell pensa que a mi no se m'ha perdut res a Siracusa, però que tanmateix, si vull, hi puc anar.

Se'm va fer de dia abans de l'alba. El meu pare m'havia deixat, i ara el meu germà i l'oncle se n'anaven també per sempre, semblava ser.

Jo feia temps que llegia llibres de Sant Joan de la Creu que m'havien despertat un interès per la mística fins llavors desconegut, i m'havia atrevit fins i tot amb les obres de Sant Bernat i les de Sant Benet. Anava a la biblioteca de Couiza amb el cotxe del mestre, que m'exhortava a que llegís cada dia més, després tornava a casa acabades unes classes que donava al poble, i em parlava de teologia i tradició.

La tieta em deia que era massa jove per a llegir tot això, però que era segur que no em faria cap mal.

Vaig quedar-me. Vaig quedar-me però per fer d'estudiant a Carcassonne i viure a Sant Miquel, gràcies a la influencia del germà Pere, que era de la nostra família, encara que llunyà.

- Aquí estarà molt bé, -va dir-. És un noi que se li veu que ha nascut per donar la seva vida a Déu i als homes.

Jo no n'estava molt segur d'això però m'estimava la meva terra i jo no volia anar a Siracusa, per molt que hi anés el meu cosí, company d'aventures.

La terra em cridava, i havia de romandre en ella fins la mort. Així ho sentia.

La família va emigrar a Siracusa, i jo vaig començar una nova vida a Sant Miquel, amb la curiositat del noi que no sap ben bé què és la vida monacal, ni en sap massa de l'altra. Allí vaig passar-hi tres anys anant cada dissabte a Sant Martí a dur mercaderies i veure a Geneviève, estudiant entre setmana teologia, tot i pensant - llavors sí i més que mai - amb el meu pare de veritat que aleshores començava a fer-me falta. Potser amb ell tot hagués estat diferent i hauríem pogut tenir sorpreses i aventures a Aachen, on deien que ell vivia.

A vegades plorava pensant-hi, però plorava per ell, no pas per mi. Per ell, sol, sense dona i sense ningú que en tingués cura. Espantat i sol per una mort que considerava injusta i un naixement no desitjat. Jo me l'estimava; me l'estimava però li reprotxava l'haver-me deixat sol prop d'una vida que no sabia ben bé on tenia que dur-me, i amb un buit al record d'ell que tan sols podia omplir amb la imaginació dels llargs capvespres de Carcassonne i Sant Miquel.

Vaig sortir del cabdell de pensaments mirant aquelles tres roses. No sé perquè em deien que seguís el meu desig de retrobar la sang oculta de la meva nissaga. No sé com, que em parlaven, i em deien que el tresor de la sang i de l'or era per a mi. I em deien que perdonés al meu pare, i que l'oblidés. I que oblidés Geneviève i em fes una nova vida que hauria d'anar més enllà d'aquell roig sang de les tres roses, fins el dins de l'endins de lo que al cor duia. Fins a fer-me l'hereu de tot allò que se'm va negar i em pertanyia a l'ànima des de feia segles.

M'aixeco del pedrís, camino pel rostoll per on corria la Negra i recordo el crit de n'Armengol i el meu mateix: Llibertat, llibertat...

Més enllà de l'absurd, de l'estudi; més enllà de l'amor que em va fer un altre, i més enllà de l'oblit obligatori. Més enl
là, la veritat i la vida. Però una vida diferent del més comú dels homes. Una vida real, retrobant l´ocult fonament que rau en l'home de veritat, que té de rèbrer-lo.

Donant l'últim cop d'ull al meu Sion, m'encamino al Nissan que m'espera al camí, i en posar-lo en moviment hi poso també el meu cor. He de seguir investigant i ara de ple. Decideixo Ripoll com estança i estudi. Allí hi ha la biblioteca -arxiu del monestir ripuvillensis- i hi podré fer estada en una petita pensió vora la plaça. Per la vida Déu dirà, car els ocells no tenen diners però ell els hi dóna bells vestits de colors que els adornen, i no tenen on menjar, però ell els dóna on trobar-ne, ni tenen on dormir, però ell els hi dona els arbres que els arrauleixen contents, com només la mare natura ho sap fer.

Esperar en la Providencia, això cal fer. I pregar per que Geneviève es doni enterament a l'amor del Senyor, i que ell la guardi.

En passar els Pirineus, el bosc ja canvia. Si al sud de França hi ha planes i suaus pendents fins el meu Canigó, a Catalunya, passat l'Empordà i en direcció Olot, el bosc es fa feréstec. La pujada fins als peus del Puig Sacalm des de la Vall d´en Bas és pletòrica i rica en llocs màgics. Després, per la Vola fins Sant Quirze sembla totalment que siguis al vell món dels dracs i el Sant Grial a l'Edat Mitja. Es sorprenent que avui encara hi pugui haver racons extraordinaris com aquests a Catalunya.

En arribar a la vista de Bellmunt, la clariana s'obre sota el sol i la vista es fa tèrbola de tanta i tanta llum que hi ha fins arribar a Sant Quirze. Allí, seguint fins a Ripoll disset quilòmetres t'endinses altre cop a les vessants del sud dels Pirineus fins a la ciutat central dels quadres que el vell pintor Poussin ens deixà en mig de les tres muntanyes màgiques de Catalunya: el Montseny, el Canigó i el Pedraforca.

Aquestes delimiten un pol, Ripoll, i un mausoleu que ara havia de trobar, arrel dels manuscrits hebreus que en Miquel em deixà. Allí hi ha de ser el rei mort, en Dagobert II, i el seu tresor guardat per dotze segles a sa vora.

Allí em dirigiria a l'estar familiaritzat amb la nova geografia que trobava. I allí hauria de trobar la mort també, però al fons de l'ànima. Com un nou naixement que m'esperava des del primer dia en que era al món. I jo ho sabia. Sabia que el tresor de Dagobert era un tresor intern abans que extern i havia de fer la meva questa ara en l'exterior, tal i com durant vint anys l'havia feta en el meu interior, per a trobar-hi el record i el crit de la sang vella que duia guardada al fons del fons del meu cos d'home.

En arribar a Ripoll, el meu pol, havia d'oblidar-me del meu pare, d'en Miquel, que en dos anys havia estat una ombra difícil de copsar, de n'Artur, l'oncle i d'Armengol, el meu company de jocs, i sobretot m'havia d'oblidar de Geneviève, aquella nina santa de cabell curt i ulls brillants que tant havia amat i que havia fet de mi un altre persona pel miracle de l'unió dels cossos i dels cors en un record etern i sense treva, el qual, en oblidar-lo, em deixaria ja per sempre sol i nu per a poder acostar-me a la veritat i fer-me un amb ella.

A Ripoll vaig instal·lar-me a la pensió. En quatre dies de recerca vaig trobar una pizzeria a un barri extrem on varen voler llogar-me per pocs diners a fer de rentaplats. Allí hi anava als vespres i em va permetre de fer-me amb els diners per a subsistir. Havia canviat de vida, realment, però hi havia quelcom que em cridava, més enllà del monestir de Sant Miquel i de la meva vida, i aquest quelcom l'havia de copsar fóra com fóra

Al matí m'estava a l'arxiu, on vaig conèixer l'arxiver que va ajudar-me en moltes tasques de recerca. Em recordava a mi fins feia poc. Preocupat pels llibres i els arxius, pels catàlegs i les sistemàtiques. Volent tant sols parlar de pergamins, de troballes, de somnis de paper. A Ripoll, realment vaig veure que era un altre, i les meves hores de recerca i oració van fer-se curtes a l'entorn de la vida que davant se'm presentava cada vespre. Vaig veure, en adonar-me'n, la veritat comuna de les hores de treball de cara als altres, i vaig conèixer, si així es pot dir, el món com és.

A cada llambregada del forn, una de l'ànima, i a cada tros de pizza americana que servia, un tros de cor que aprenia a viure entre els semblants. Semblava que cada dia m'acostava més a l'imatge que jo tenia del meu altre-ego, en Miquel. Semblava que dia a dia em feia més aventurer sense sortir d'allí, i semblava que ja no era sol al món com m'havia semblat fins aleshores. El vestit de colors se'm va donar, i el menjar i la pernocta, però al mateix temps començava a sentir-me jo també com un ocell que canta i que viu lliure.

El vell tresor començava a fer-se present a dins la meva vida. Però era un tresor de descoberta i de lluita, d'aventura i recerca, com mai havia estat fins ara. La lluïssor de la lluna, tan sols, m'apaivagava l'ésser en pensar en les nits de cavalcades i de sexe naixent sobre la meva Negra, i en recordar, cor trist, aquella nit d'estiu en que a prop d'un tren que se n'anava se'n va anar el meu amor amb Déu, per sempre, com la meva vida.





Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: