La Cinquena Estació IV (Matèria Prima)

Capítol Quart: Matèria Prima.


Era l'u de Maig. En aquella hora de la matinada era inusual veure per les amples avingudes de París gaire moviment en dissabte; tanmateix alguns sindicalistes i membres dels partits obrers començaven a col.locar pancartes de banda a banda dels principals carrers per on havia de passar la manifestació de la festa dels treballadors.

Tot just clarejava, i la fina boirina que dóna el to habitual als carrers del París matiner em refrescava el rostre i omplia els meus pulmons de rosada.

Vaig encendre un cigarret assegut en un pedrís davant la Catedral silenciosa i gris, mentre la campana començava lentament a tocar les sis del matí amb el seu so profund i pausat. Encara era una mica aviat. Amb en Chardonay haviem quedat a quarts de set, i a en Chardonnay no li agradava que el despertessin abans de l'hora convinguda, per important que fos el motiu.

Em vaig mirar atentament la façana de Nôtre Dame amb la perspectiva que em donava la plaça. Els medallons arrenglerats en baix relleu semblaven com els gravats d'un llibre. Vaig pensar en això. Les catedrals, com els llibres, tenen portada i coberta, gravats i lletres; i els contraforts i arcbotants oberts com fulles a la part de l'absís li donen la dimensió d'un llibre a punt d'ésser llegit, amb els vitralls i les capelles com pàgines amb imatges mudes.

Quan s'entra a una catedral gòtica, la llum exterior, a dins, esdevé màgica, i sembla com si la natura s'obrís en un món diferent per a donar-te accés a un temps i un espai incognoscibles i diferents d'aquest món material.

Quan en Chardonnay i jo feia uns dies hi vàrem anar de nit, la sensació però era diferent. En aquella ocasió era com entrar al món subterrani de Vulcà, el guardià dels secrets ocults de l'Univers.

Les figures santes esdevenien vigilants de ves a saber quins enigmes; els vitralls, enfosquits, tant sols deixaven veure l'esquelet de plom sense color, i les quatre llànties d'oli que mantenien la flama perpetua del Santíssim més que àngels semblaven esperits del més pregon de la terra donant a llum l'ombra de l'ombra del caos primordial.

A cada racó es podia percebre el diferent to de silenci que l'habitava, i a cada espai hi havia un fred diferent al de l'espai anterior. Les formes de pedra als capitells i els astràgals de les columnes movien la seva ombra al mateix ritme que el foc de les llantietes de prometença, i semblaven dibuixar en l'espai buit de la nau les imatges canviants del món abans de crear-se.

Vaig recordar Vivaldi. Aquí també faltava quelcom, malgrat l'equilibri perfecte, i vaig entendre què era aquella nit, allí, dins Nôtre Dame, Armand i jo els dos sols.

Semblava que a cada respir i a cada abaté de cor es sentiria un crit majestuós i silent sorgit de la foscor gairebé immensa de l'Església, dient de sobte: «Fiat Lux» ... i que aleshores tot, en una lenta i equilibrada transmutació de la matèria, esdevindria llum....... això em faltava entendre cada vegada que sentia a Vivaldi i les quatre estacions!

Aquella nit, amb l'Armand, vàrem seguir tota l'Església fins a sortir el sol, i va ser llavors quan ho vaig veure.

La gran rosassa de l'Est damunt l'absís esdevingué en segons un món multicolor. Els raigs de llum blava, roja, groga i verda es filtraven i movien lliurement per l'espai despullat i fred de la basílica, i tot, fins i tot jo mateix, semblava prendre vida altra vegada.

Sentia la música dins meu. Era la cinquena estació de Vivaldi tocada amb instruments de llum i de color per genis invisibles, i el Fiat Lux ressonava en els espais que poc a poc s'obrien a la llum, com una rosa gegantina de color i olor de vida nova apareguda dins la mort d'una immensa inassolible tomba d'ultramón que mai no arribava a obrir-se, per sortir-ne un cop hi eres.

En tornar en mi vaig llençar el cigarret. El primer autobús que para a la Cité em va tornar del record d'aquella nit amb el seu crit de fre hidràulic, com un drac que bramula dins la cova.

El sol ja sortia. Vaig pensar que avui, com aquell dia, també naixia la rosa blanca i roja a Nôtre Dame, i allí a fora, la vida va començar de nou a despertar-se.

Eren les sis i vint. En cinc minuts vaig arribar a ca n' Armand, que ja tenia llum a la finestra, i pensant en el cafè negre que ens prendriem xerrant del que jo havia de fer a Rouen vaig trucar insistentment el timbre industrial que hi havia a l'exterior; i mentre encara ressonava en la nau de Chardonnay, ja es sentí la seva veu trencada cridant amb mal humor fingit en la distància:

-J´y vais, j´y vais!

Tres hores més tard havia arribat a les rodalies de Rouen a una distància de tres quilòmetres d'on ell m'havia indicat que trobaria la cova. Vaig deixar el cotxe desbaratat d'en Chardonnay aparcat a la vora del camí, i seguint les seves desatinades instruccions vaig esmorzar un entrepà allà mateix:

- Val més que Isis t'agafi amb la panxa ben plena, Saint Michel..., m'havia dit.

Havent entrat en calor pel refrigeri i el vi de la beta, m'en vaig de dret cap a un camí insignificant que a set o vuit-cents metres es perdia i desdibuixava en els matolls de muntanya baixa d'aquella zona, que més que un lloc on hi poguessin haver mines de barita o matèries primeres, semblava l'indret ideal per a fer una excursió d'escola; camins bastant planers i pendents suaus i ben dibuixats, amb una vegetació apinyada però baixa pel clima atlàntic que li corresponia.

En el camí repassava les estranyes instruccions d'en Chardonnay.

Realment eren tan estranyes com ell ho era, però poc a poc jo ja havia entrat al seu joc d'absurds i despropòsits i en la seva recerca atípica, que desembocaria en canviar la meva vida al mil per cent.

-Fixa't bé amb el que diuen els ocells quan t'acostis a la cova. Segons com et rebin et serà més o menys fàcil de trobar la matèria.
Si hi ha algun esquirol o alguna salamandra a l'entrada és bona senyal. Però si hi veus alguna serp o un escorpí torna enrera uns deu minuts i espera fins que sentis que tens el pas lliure. Llavors torna-hi. Si veus algun cèrvol, agafa tota la matèria que puguis, encara que tinguis que dur-la en aquest barret ridícul de Dr. Jones.

Mentre m'explicava això encenia una vella estufa de carbó amb moviments actius i decidits. Per ser Maig encara feia una mica de fresca en aquella hora, però jo creia que no tant com per fer foc amb carbó.

- Que teniu fred Armand?

Després d'uns segons de silenci en que només es sentia el soroll que feia amb els esmolls remenant el carbó, tapa l'estufa i se'm dirigeix amb aire cansat i resignat.

- Sóc vell , Saint Michel, tinc fred....

Me'l vaig mirar sorprès. Em vaig recordar de sobte que aquell home era un vell. Tenia gairebé setanta anys, i jo el veia com em veia a mi mateix un cop havia entrat a la partida que jugàvem junts. De fet no semblava vell, era jovial i simpàtic, i es movia àgilment.

Després afegeix rient obertament:

-Bé, no és ....... estic fent màgia, o com en digueu la gent. És un acte ritual perquè avui trobis el que vas a buscar i sigui de bona qualitat, i per a preparar l'hylé d'aquesta habitació a la companyia del foc que a partir d'avui hi encendrem cada dia fins a fer la pedra i la Medicina. M'estaré tot el dia així. Estem en el regne de Vulcà. Tu vas a buscar els seus tresors ocults a sota terra, avui en forma de matèria, i potser demà en forma d´or.......
I jo en faré el paper de Vulcà. Forjaré l'or i la gemma del seu anell, que un dia duré al dit.
Tu ets jove, i ets un bon noi. Ets com Venus, l'esposa del Rei soterrani que s'ha d'entendre amb Mart a esquenes meves. Tu has d'anar a l'aventura i a la recerca amb innocència, jo amb prudència i saviesa he de fer l'obra.

Recordo altra vegada que em molesta que parli tant per aparentment no dir res, i me'n recordo del meu pare que feia ja anys que no veia. Sempre em deia que als fills se'ls ha d'educar sense que es donin compte de que ho fas, si no es rebel.len.... «sobretot tu -em deia el pare- que ets de la pell de Barrabás».

Es va posar a riure sorollosament.
- A veure! és com si fossis la meva dona, Saint Michel i va seguir rient amb ganes.

Jo ja no sabia de que em parlava, en treure'm de les meves reflexions familiars i afegir-n'hi un altre.

Després afegeix:

- Has vist que sóc una mica coix?

M'ho miro interrogant, com esperant que em descobreixi quelcom interessant.

-Això és un record de la màgia del foc als meus anys tendres. Sóc ferrer, i sé totes aquestes coses molt millor del que et puguis pensar.
El foc és viu i és intel·ligent, i se l'ha de saber tractar com es mereix i li correspon, igual que a cadascun dels altres elements... Però aquest és el més poderós perquè mata, purifica i regenera.
Farem una pedra foguera d'aquelles que fan l'espurna grossa! Ja ho veuràs!

Va seure i es begué el cafè negre:

-Saps. . .? La natura és una. Tot està unit i en relació, i tot depèn de tot i actúa en tot. Ja ho deien els grecs: «En to pan».. Un en Tot. I aquest Un és el que buscarem i trobarem en esperit, en ànima i en cos.
El pa i el vi, o com vulguis dir-ho, són per l'ànima i l'esperit com una medicina totpoderosa. Després el cos se't regenera per l'acció de la nova energia.
La Pedra, però és diferent. És un talismà màgic. Et dona poder sobre la natura completa degut al foc primordial i únic que guarda a dins; i aquest foc és del cel i de la terra. De la natura soterrània i ígnea de Vulcà i de la natura lluminosa i holística del Sol.
Molts antics, en fer-la i veure'n les seves propietats l'enterraren en terra a llocs concrets on hi feren una església o un monument a dins determinades imatges que esdevingueren miraculoses.
No em facis cas... s'ha de fer i s'ha de veure. S'ha de demostrar que l'última realitat i la més transcendent és la que rau en l'imaginació i en el misteri de la fe. Tal com t'ho dic!

Aquí vaig estar d'a
cord amb ell definitivament. Semblava mentida però mai ho havia vist tant clar, malgrat que la meva vida havia volgut ésser construïda al voltant d'aquesta veritat. En Chardonnay no era un boig ni un pallasso. En Chardonnay era un savi desconegut com pocs n'hi ha a la terra. L'imaginació transcendent. Clar! aquesta era la paraula que amagava la clau de la veritat. No sabia explicar-m'ho a mi mateix però ho entenia i sabia que sempre ho havia entès així. Beneïda aquella hora en que es començava a fer la llum en el meu enteniment!

Va seguir remenant el foc.

- Ja pots anar-te'n, és l'hora. I fes-me cas, Saint Michel, esmorza abans d'entrar a la cova, sinó no podràs.

Tenia raó. El primer que vaig sentir en veure l'entrada va ésser un immens buit a l'estómac. Per sort li havia fet cas i havia esmorzat, i se'm va passar després d'uns quants moviments peristàltics del budell. Em van agafar ganes d'anar de ventre. No sabia si en aquell moment màgic era adient, però vaig pensar que si entrava en aquelles condicions seria pitjor, i a dins no m'atreviria, per respecte.

- Quan entris a la cova, Saint Michel, pensa que entres a Nôtre Dame - m'havia dit -.

Vaig pensar que si tot plegat, lo de l'esmorzar, no seria una broma d'en Armand per fer-me caure en aquesta situació defecatòria en el moment més inoportú.

La boca de la cova era enorme. Semblava que d'un moment a un altre hagués d'esclatar en un càntic profund com de coral que entonés un si bemoll eternament penjant de l'espai que feia d'entrada.

Aixecant el cap des de la línia d'entrada es veia l'arc de pedra a uns cinc metres per damunt la vista, aixecant-se i obrint-se en una el.lipse ampla envers els flancs vorejats de boix i de ginesta. La pedra es veia picada. La boca natural seria més petita i l'havien eixamplada per donar cabuda a màquines o camions de carregar la ganga, quan era en explotació.

M'ajusto el casc d'espeleòleg i començo a descendre per la rampa en corba que baixa cap a l'interior de la terra. De banda a banda hi ha un espai de cinc o sis metres, i la terra es veu trepitjada com fent de carretera. Les petjades cada cop ressonen més en la galeria a mida que descenc envers el que era la zona d'explotació pròpiament dita. Llavors la mina es va estrenyent mentre que el pendent es fa més dèbil, fins arribar a desaparèixer i transformar-se en una galeria estreta d'un metre, on només hi cap una persona mig acotada per la poca alçada que té.

Pròpiament és un embut de dos brocs, doncs en estrènyer-se es divideix en dos ramals, l'un planer, i l'altre que puja lleugerament en l´inici per després baixar a una profunditat d'uns trenta cinc metres per sota el nivell exterior. Aquest és el que vaig agafar, a la dreta.

En arribar al punt de màxima profunditat s'hi obre una gran sala a la que s'accedeix per un forat gairebé impossible, plena de columnes estalactítiques on hi cabria una casa de cinc pisos d'alçada i de més de cinquanta metres de diàmetre.

Aquí era on havia arribat. S 'hi respirava un aire humit i refrescant com molt abundant en ozó, i a mitja alçada es veia una boirina blanquinosa i fresca que en respirar-la eixamplava el pit com donant vida.

Per arribar-hi es passava algun tram perillós per l 'estret i el malmès que era, d'on només en caure una sola pedra de mida mitjana et podia tancar la sortida irremeiablement.

Veuràs molt mercuri, Saint Michel, però no del metàl·lic sinó de l'Universal. Respira'l però no et passis. Això és el que hem de solidificar pel foc. És pres en la matèria negra que has de recollir. Búscala en els forats de la roca i en el sostre sobre tot.

Allí estava el mercuri universal del que ell m'havia parlat, rodejant-me com una boira de matinada vora el mar. Vaig pensar què passaria si encenia un llumí; això no m'ho havia dit l'Armand. Potser res.

Vaig dirigir-me a un talús que pujava entre columnes fins al sostre en un pendent molt pronunciat, i a la tercera temptativa vaig arribar dalt, agafant-me en una estalactita. M'arrepenjo amb l'esquena sobre la columna tenint la paret i el sostre a tres pams i començo a revisar amb la vista tota la zona de roca que hi ha al meu abast.

Allí era. Al sostre, una mica a l'esquerra d'on era dret es veia una gran taca negre glutinosa d'uns tres metres de diàmetre. Em trec la motxilla i preparo els pots de vidre hermètics que duia per a guardar la femta filosòfica.

L'agafo a grapats. Era molt freda, tova com fang sota la pluja i greixosa.Se me´n va anar una mica el cap, potser de respirar massa estona l'aire estranyament agradable de la cova. Vaig sentir com si agafés el sexe humit d'una donzella, i vaig començar a respirar talladament.

El cor va accelerar el batec i el buit de la panxa se'm feu gran com la mateixa sala subterrània on em trobava.

-Quan la tinguis agafa-la depressa, però no la robis. Mira-te-la bé i sigues conscient de que te la dóna Isis, la Gran Mare. Digues-li quelcom.

Vaig començar a demanar perdó mentre omplia els pots fins la tapa. Després més relaxat, vaig explicar a la divina Isis que era l'Armand qui em demanava de portar-li, i que jo li agraïa molt que em permetés d'endur-me aquella mostra de la seva llavor universal i poderosa.

De sobte vaig sentir un frec a la cama damunt el turmell. Era llefiscós i suau, com la matèria. En ajupir el cap veig el cos negre i groguenc d'una formosa salamandra de cua plana que se'm passejava pel peu i me'l llepava.

Em vaig tranquil·litzar, això era bona senyal, segons l'Armand.

En total en vaig omplir set pots de litre i mig i una bossa de plàstic on hi cabien deu quilos. De fet era molt densa i pesada aquella matèria, i amb poca quantitat semblava que dugués el seu pes en plom.

No em vaig recuperar del tot del meu esvaïment fins ésser fora. De fet llavors vaig adonar-me de que havia estat tota l'estona parlant en veu alta i com somniant i no recordava el que havia dit; i malgrat la frescor d'aquella sala, en sortir estava completament suat i calent de cos. Em vaig asseure a uns vint metres de l'entrada, sota un roure vell als peus del qual corria un rierol gairebé insignificant, i allí em vaig rentar les mans del fang primigeni, i les galtes i el front de la suor provocada per aquell estat que m'havia resultat com el fer l'amor per primera vegada mig d'amagat i mig donant l'ànima.

Allí, amb el murmuri de l'aigua i la fresca de l'ombra del vell arbre m'hi adormí, i vaig somniar amb la Laura, el meu primer amor, aquella noia de setze anys que m'estimava quan jo en tenia tretze... i vàrem fer l'amor, per fi, dessota el roure vell vora la cova, aquell dissabte.

- Ja veig que has fet el fet, em diu l'Armand en arribar de nou a casa seva amb el fang negre.

A mi, el fer l'amor amb la Laura m'havia obert els ulls envers la meva vida, perduda rera somnis no realitzats, amb una esquizofrènia catalogada de crònica a causa de les meves frustracions de l'infància i l'adolescència. Amb una carrera de Biologia que no podia exercir perquè des que m'havia curat, si es podia dir així, era un altra persona diferent a qui l'havia estudiada, amb altres fites i amb un altre sentiment, amb anys de buit i de dolor, de pèrdues i de separacions ... i tot, per finalment fer l'amor amb la Laura sota un roure, somniant, un u de maig a Rouen, buscant la primera matèria perquè fes la pedra filosofal un vell artista boig que ni tant sols coneixia el suficient com per a poder-li dir amic.

- Sí, he fet el fet - li responc amb veu seca i deixant indolentment la motxilla en el sofà -. L'he fet i no el tornaré a fer, si és això el que esperes. He passat por i angoixa. M'he enfrontat, si és que ho puc creure, a un vell drac que duc encara dins meu, però ara he vist i he tocat la mare, si n' hi ha alguna, i m'ha dit que sóc petit, i pobre, i rebel, i ruc, per creure't.
M'he ofegat de records. He vist ma infantesa, els meus pares, la Laura dels tretze anys, l'Helena dels vint, la Núria, que va ser la meva dona, frígida i sexòloga.
La Nati, l'etern femení que et du a la tomba de la follia; la Paloma sola, la Marian i la Isabelle que m'espera a casa bevent-se un te, i jo, sol, ben sol, he atravessat la meva pròpia làpida miserable, i no s'ha escoltat res....

-Què dius, noi, que t'has begut l'enteniment?, em remugà aixecant els ulls de la matèria antiga que explorava...

Va fer-me entrar en raó per un moment dins la meva follia passatgera. Vaig adonar-me'n que encara estava delirant de la febrada del matí i que el que deia no tenia cap sentit, però vaig seguir com per autoafirmar-me. Necessitava parlar i parlar com si encara fóra dins la cova i m'hagués quedat quelcom per dir.

-Dic que no s'ha escoltat res - vaig afegir-, i l'he atravessada, i era miserable, i era meva. I sol i nu m'he trobat amb el meu àngel perdut i hem fet l'amor. I he plorat aleshores fins que el sol del capvespre ha donat el tomb a les baixes alzines de l'oest de França. I no sé que hi faig aquí, ni per què sóc al bar l'Alchemiste, ni perquè visc amb la Isabelle i me l'estimo. Ni sé què vols ni què pretens. I per no saber no sé ni tant sols qui ets, ni qui sóc jo, de fet.

Vaig callar de sobte, eixugant-me la suor i esperant una resposta més lògica que la meva situació emocional, que evidentment era alterada. Tanmateix em sentia més tranquil i creia que el repte havia estat superat.

- Bé, bé, Saint Michel.... ho has fet bé; vés a dormir... ja ens veurem.

La nit tornassolada sobre l'aigua em feia sentir viu, i les façanes de la vorera prop del Louvre semblaven vells palaus de vidre de Venècia en reflectir-se al Sena. Vaig pensar en la Laura i en la Isabelle, s'assemblaven molt. La dolça i a cops trista ciutat-llum em deia d'adormir-me vora el riu, com abans en la barcassa dels vells temps de coca i vi... i els ulls, prop del desmai que creix entre el ciment del moll de sota el Pont du Garde, com a un clochard a qui el temps no li importés, se m'aclucaven tendrement
com els llumins que titil.len al profund de les aigües de París, que fan totes les formes, però no moren.
I sol, ben sol, vaig travessar la porta de l'oblit fins a trobar-me de nou a mi mateix, en adormir-me.

París havia mort amb mi en aquell moment.