La Cinquena Estació III (Chardonnay)

Un relat de: prudenci

Capítol tercer : Chardonnay.


Quan ja duia un any a Paris no havia pogut encara oblidar-me dels amics d'aquella època daurada vora el mar.

Havia intentat fer-me una nova vida, potser més solitària i bastant diferent, a la ciutat de les meravelles.

Quan al cap d'un any vaig retrobar l'Isabelle en aquella casa de modes del Boulevard Saint Germain semblava que per a mi havien passat deu anys. Havia viscut la bohèmia de Paris; aquella vida que la ciutat llum només dóna als qui volen començar a viure de nou, oblidant el passat i creient-se lliures. Va ser molt dur però alliçonador.

La tarda que vaig veure l'Isabelle des de darrera els vidres de l'aparador del Boulevard i em va dur al seu pis del Quai des Celestins, em va tornar a bufetejar la felicitat passada vora el mar, en veure-la.

Em preparà un te. Estava molt contenta de veure'm, més del que jo m'hauria pogut imaginar, i semblava que no havien passat tants mesos en el calendari ni sobretot tantes coses pel meu cor.

Ens asseguérem a la galeria que observava el Sena en la suau corba que fa darrera Nôtre Dame, i miràrem les teulades verd-gris de l'església vorejades de til·lers i castanyers.

Em dugué la mà al coll mentre jo m'escalfava amb la tassa de te.

- Què ha sigut de tu, Miquel?

Em digué amb el seu accent parisí elegant i feble.

- Com has arribat aquí? Se't veu trist, sol, potser desconhortat...

Ho adivinava. La meva llibertat tan esperada, el meu somni de vida se n'havia anat amb el foc i el vent; amb en Jordi i l'Albert, amb tot i amb tots, fins fer-me un altre. El meu rostre encara tan bru com a Selva era més sec i més dur, però degut al sol del Sena damunt una barcassa rellogada, i a la vida de nit i pocs diners que la ciutat m'oferia.

M'assegué a la catifa mora vora el sofà de pell girada al racó que feia el menjador, entre dues finestres sobre el riu. Ella encengué uns llumins d'encens i en el giradiscs comença a sonar la Primavera de Vivaldi. Era com la primera estació de la meva vida. Una primavera llarga, inacabable, en la qual, quan creia ja florir i fructificar, tot va glaçar-se i morir prompte.

Em bec el te. L'abraço i li acarono el seu clatell d'amant eterna.

Isabelle, estimada. Tot es va acabar en anarvos-en tu i Marian. El sol, la vida, els amics. Tan sols va quedar el vostre record i el vent. El vent que bramulava. Vaig marxar de Selva amb un destí ignorat.

Després de tres dies d'ésser a Narbonne a la cuneta intentant que m'agafés algun cotxe, en el fum dels camions i el soroll dels trens que venien al nord, vaig decidir-me. Era lliure malgrat tot i havia d' assumir-ho. Vaig venir a París. Un amic de la meva ex-dona em llogà per pocs diners una barcassa amarrada a la rive gauche del Sena, prop de la Torre Eiffel; des d'allà el meu paisatge era la via elevada del metropolità i les voreres del riu amb els turistes que anaven a prendre els batteaux-mouche als tres ponts fins a la corba de Port d'Alma.

Era humit, però jo estava acostumat a la vida prop de l'aigua; tanmateix enyorava les barques fent el mar, amb el seu vaivé sobre l'onada i l'olor de la sal.

A Montparnasse vaig conèixer la Lola, una noia de quaranta anys que als vint havia anat a Paris per la revolta de maig i després s'hi instal·là en un bar melangiós de l'època on anaven alguns intel.lectuals solitaris i sud-americans per fer la xerrada havent sopat. Jo tirava les cartes de tarot, i així pagava el lloguer de la barca, i a més la Lola em feia uns entrepans per sopar.

- Miquel - em diu ella - com no vas venir a buscar-me abans? No saps que t'estimava i que t'estimo? No veies, quan amb Marian passàvem les nits d'amor sota els estels, que t'estimava? Oh... per què no has vingut abans... Però ara ja ets aquí, i vull que et quedis. Besa'm, besa'm Miquel.

Els llavis s'uniren en un bes que descrivia lentament les nits de lluna i les onades del temps passat. Després, com oblidant-nos, els cossos es deixaren caure en el jacard de la catifa verda i blanca per unir-se en l´abraçada de l'amor retrobat, del desconsol, de l'esperança i de l'enyor. I altra vegada el sospir dels nostres pits i el batec dels nostres cors amants es féu un sol ressò, testimoni de l'amor que des del dia en que ens veguérem per primera vegada ja ens unia.

El sol ens despertà en la seva cambra sobre un llit de llençol nòrdic que tapava els cossos nus.

Em va voler dutxar i ensabonar-me. Jo sempre havia pensat que les noies de Paris eren diferents a les d'Espanya.

Em serví un esmorzar de te i ametlles amb mel tot i dient-me que avui no treballava; que estaria per mi; que volia saber perquè la meva expressió s'havia tornat trista i el meu tacte més dur que abans.

- Isabelle, m'he oblidat en la nit. En les llums de neó de Place Pigalle. En els bars de Pastis de Montmartre, en els carrers sota la pluja vora el Sena i en el barri llatí d'olors de marihuana i jocs de daus. He oblidat, o he volgut fer-ho, qui sóc i d'on vinc, i per què sóc aquí. He volgut oblidar la mort tot i endinsant-me en ella.

A «chez Lola» vivia únicament la vida dels demés, car la meva era buida. A un li deia que era pobre d'esperit, i m'oblidava del meu; a l'altre li augurava un bon futur, i jo ja no en tenia. Un dia vingueren un home i una dona ben vestits malgrat l'estil desebarassat que presentaven. Ens férem amics, si així pot dir-se d'aquells que t'omplen les hores conversant de diferents coses. Ell era marsellés. Ella espanyola de Sant Sebastià. Començaren a venir cada cop més, i al final gairebé cada dia. Es feien els simpàtics i parlaven de tots els temes, i d'alguns que a mi m'interessaven més: dels templaris, dels càtars, d'història medieval d'Europa.

Un dia em convidaren a casa seva a dinar. Ella va fer paella valenciana i recordàrem Espanya bevent vi de Rioja. Ell parlava de quan era guardaespatlles del famós cantant de Rock dels seixanta, en Johnny Holliday. I arribàrem a veure'ns gairebé cada dia a casa seva.

L'únic que no m'agradava era que prenien cocaïna molt sovint, i em convidaven a que jo també n'esnifés, però jo no volia fer-ho car creia que no podia anar-me bé degut al meu passat clínic.

En certa ocasió, parlant dels atemptats terroristes de ETA a Espanya, es posaren seriosos i intercanviaren una mirada de precaució. Jo vaig anar parlant. Creia que la postura d'ETA era fora de lloc i excessivament violenta a hores d'ara. Feia pocs dies havien posat una bomba a un supermercat de l'Avinguda Meridiana de Barcelona i havien mort vint persones.

Aquell dia hi havien uns amics seus del sud de França i eren tots massa animats per la cocaïna; estaven mol actius, es movien i cridaven molt.

En un moment donat el marsellés va començar a insultar-me dient que jo estava faltant al respecte a la seva dona, que era basca. D'aquí a agafar-me pel coll va haver-hi un moment. Ell i els altres dos amics marsellesos em començaren a pegar i escopir.

La saliva d'aquells porcs em rajava per la cara deixant un rastre de pols blanca de la coca. Els cops queien sobre meu un rera l'altre fins deixar-me gairebé sense sentit i, a terra, els cops de peu em treien la noció del temps dins aquella casa que jo ni tan sols sabia ben bé on era.

Quan es cansaren em deixaren estès al carrer. Serien les tres de la matinada d'una nit d'estiu. La samarreta se m'enganxava amb la suor i la sang que em brollava del nas i de la boca, i l'alcohol que havia pres, donava un toc més sòrdid a la meva ment i a la meva situació, que no comprenia.

Vaig anar a peu dues hores pels voltants de París fins arribar al Sena, i vaig seguir-lo corrent avall per la vorera fins el meu vaixell, vora les llums cosmopolites de la torre de París. Pensava en els amics perduts i morts. Pensava en Selva, en la Paloma, en tu i en Marian... Vaig ficar-me al riu fins a glaçar-me el cos tan endins com glaçat tenia el cor i el seny, i va arribar la matinada a dir-me que no es pot trobar el paradís mentre siguem vius, o ho pensem, en aquest món de dolor i de mentides...

Isabelle escoltava. Estiguérem en silenci fins mol tard. Vivaldi ja acabava el seu hivern i el giradisc es quedà quasi silent, deixant-nos escoltar tan sols el ritme repetitiu del seu retorn a l'últim solc de la segona cara. Calia una cinquena estació que no existia. Mentre sonava el disc jo li parlava a Isabelle, parlava i parlava, i bevia te, i ella escoltava. Creia que ja estava acabat tot, la Lola, la barca, les nits d'alcohol i marihuana, el marsellés, el tarot, la son i la pobresa. Però no, tan sols acabava el disc de Vivaldi, i la meva vida amb ell semblava haver arribat també al seu fi.

Tenia fred. L'Isabelle va encendre la llar de foc, i jo em vaig assentar a la seva vora envoltant-la amb el braç per la cintura vora la llum taronja i roja del foc de llenya i de la brasa, i ens oblidarem de nou en l´abraçada compartida, fins el capvespre.

En sortir els primers estels em va parlar:

- Queda't Miquel, vull viure amb tu.

No vaig respondre. El meu passat gravitava damunt meu com un escull a flor d'onada. Ja no era biòleg, ni poeta, ni home lliure. Tan sols el pes del món damunt la meva espatlla semblava recordar-me que en algun lloc quelcom podia haver-hi que fos semblant a viure. Havia estat mol dur. Massa foscor i masses paraules. Masses vides dels demés, massa grinyol de la fusta mig podrida a la barcassa del Port de la Grenelle.

Jo ja no era el noi de feia un any i mig. I ella ho sabia. Però així i tot em volia i m'acariciava i em besava suaument el front i els ulls, i havíem fet l'amor altra vegada.

- T'estimo...

Em torna a dir, i unim de nou els cors i els dits fins que la son ens arrevata la consciència d'ésser junts en aquest marge de la vida. I llavors somniem que tot és bell altra vegada i que res no ha passat ni allà ni aquí, i que som joves encara i som feliços, i en somnis, altra cop, torna a dir-me que m'estima i no me'n vagi.

M'hi vaig quedar, i
és que me l'estimava follament i no ho sabia.

Tots els anys que vàrem passar junts van ser idonis i fructífers. Vàrem viure les quatre estacions al ritme de Vivaldi, però sempre en faltava una.

Hi havia quelcom que no copsàvem malgrat la nostre felicitat compartida rera Nôtre Dame, malgrat les nits d'amor d'un dia i un altre dia; i malgrat tot això i que ens estimàvem faltava aquella cosa que els dos, cada un, sabíem i volíem, i que era com quelcom que sempre s'escapava.

Vaig començar a comprendre-ho el dia que vaig conèixer a Chardonnay. Armand de Chardonnay era un home baix, un xic gras, de cabell arrissat i gris, i nas descomunal, encara que arronsat. A mi em recordava molt al noi que ens va fer strip-tease una nit al bar a prop del bingo on treballava feia cinc anys. Tenia la mateixa desvergonya i el mateix humor, però amb quaranta anys més a sobre.

Chardonnay era pintor i ferrer de professió. Havia exposat a les millors sales d'Europa, i lògicament de Paris. La seva pintura no m'agradava gens; era onírica, però com de mal son, i tenia un graduat de colors que anava del roig sang al marró deixalla.

Ell es considerava un artista, i ho era en certa manera, doncs les seves opinions envers el món, la vida i la gent, eren úniques, i els seus treballs en ferreria apreciats arreu.

El vaig conèixer al cap d'unes setmanes de fer de cambrer al bar l'Alchemiste del carrer Nicolás Flamel, un carreró de dues cantonades que donava entrada a la rue Quincampoix dedicat pel seu nom a un famós alquimista parisí del segle XVII, que deixà un cementiri i una església construïts amb els seus guanys de l'or de gresol que havia aconseguit transmutar al llarg de la seva vida.

El bar l'Alchemiste era el lloc de reunió dels afeccionats al gran art de l'alquímia, que a Paris encara n'hi havia molts. Era ampli, quadrat, amb les parets plenes de gravats medievals sobre el tema i uns prestatges amb llibres antics de chrisopoeia i ars magna rodejats de tota mena d'estris de laboratori, des d'un matrau fins un athanor fet de totxos de metre i mig d'alçada.

El primer dia que va venir Chardonnay havia begut una mica, i em va preguntar si jo era l'alquimista de la casa. Em va dir que necessitava ensenyar-me els secrets de Nôtre Dame; que ell era el ferrer escollit per a la ornamentació de la Catedral a perpetuïtat i que en tenia les claus per a entrar i sortir quan volia.

Segons deia havia descobert un secret molt important a dins la catedral que ja el citava un tal Henry Gaubinneau de Montluissant en un seu llibre sobre l'església de Paris, i que havia vingut aquí perquè sabia del cert que la persona que hi havia darrera la barra d'aquell bar era l'escollida per a dur a terme les antigues propostes que allí es podien veure gravades en la pedra i els pergamins que ell havia trobat.

Hem va dir que m'havia somniat i que a ell els somnis mai l'enganyaven. Hem va insinuar fins i tot que jo havia de restituir d'alguna manera el que ell no havia sabut fer fins llavors.

Jo no entenia res, però aquell home em va resultar atractiu a la vegada que graciós. Però era una atracció profunda, com si em surtis de les arrels de l'ànima. Un atractiu que mai fins aleshores havia sentit per un home, a no ser l'admiració que sentia pel meu pare quan era molt petit i ell arribava de viatge amb objectes estranys i màgics que duia de llocs llunyans.

Em va dir que ell, essent ferrer, era alquimista, d'alguna manera, car coneixia els secrets gremials del metall i la manera de treballar-ho, i que jo, a partir d'aleshores, seria el seu deixeble. Però m'ho va dir d'una forma autoritària a la vegada que somrient i com fent broma, i la veritat és que em varen venir ganes, si més no de conèixer-lo més a fons i de conèixer el seu taller just quan ell després de prendre dos cafès ja no ho veia tant clar, però digué que era home de paraula i que em duria al seu taller a aprendre els secrets de l'art i de Nôtre Dame, i a fer-me el seu digne successor, car ell ja tenia els dies comptats, i que, què caram!, els cops de cor són els cops de cor...... i jo l'havia de seguir.

No sabia ni com ni perquè, però al cap d'uns quants dies de parlar-hi vaig fer-ho. Jo sempre m'havia guiat molt per l'intuició i no acostumava a fallar-me. Va ser semblant a quan vaig decidir quedar-me amb Isabelle a casa seva. M'ho deia el cor i jo, al cor, no m'hi podia resistir més de deu minuts seguits dient-li que no.

Així és que vaig seguir-lo mig encuriosit i mig indolent per veure fins a on podia dur-me l'excentricitat d'aquell nou personatge gairebé grotesc que havia aparegut en la meva vida i començava a subjugar-me.

Em va dur al seu taller de ferrer i pintor, on vivia. Era un local a la mateixa punta de l'illa de la Cité, on és la catedral de Nôtre Dame, que donava al riu per ambdós costats, mol a prop de casa l'Isabelle. Tenia una sola peça, com una nau de magatzem d'uns dos-cents metres quadrats, i estava replet d'artefactes alquímics, forns i forges de taller, cavallets i quadres, ferros forjats i perfils metàlics, llibres, pots de pintura, i entre mig, sofàs, taules de bar, una cuina econòmica per a cuinar, la dutxa sense cortina, unes barres parelles per a fer gimnàstica, un increïble equip de música, i estufes, athanors i milers de fotos i gravats de les coses més increïbles que hom pugui imaginar, des de la Marilin fins a la Sagrada Família, passant per litografies i reproduccions de quadres de pintors impressionistes. Tot el sostre era ple de tubs de diferents grandàries que recordaven molt l'estructura del centre Pompidou o un soterrani d'hotel.

En arribar m'ensenyà unes claus de ferro forjat mol aparents penjades a la paret, prop de la porta:

- Són les claus de Nôtre Dame -em va dir- les tinc jo perquè faig treballs amb ferro pels canelobres i els altars, i entro quan vull. Aquesta nit, si vols, hi anirem.

Em va posar un vi de Beaujolais de vint anys que guardava, deia, per les ocasions, i asseient-se al sofà d'orelles que hi havia al bell mig de l'estranya sala, començà a parlar lentament:

- Fill meu, a dalt el campanar de Nôtre Dame hi ha un home, el campaner, que per una ampolla de vi et dona conversa tota la nit i t'explica la seva vida, i a baix , i ell no ho sap, hi ha un secret; dos secrets; o millor dit, hi eren. Els vaig trobar en arranjar una ornamentació en l'altar de Santa Maria Magdalena. Eren uns plecs de pergamins sota una columna petita al peu de la santa escrits en grec els uns i en hebreu els altres. Jo sóc gran. He intentat d'investigar i de fer el que amaguen aquests pergamins, i he estat a punt d´aconsseguir-ho, però necessitaria tenir trenta anys menys per a dur-ho a lloc. S'ha d'accedir a alguns llocs perillosos, i t'has de passar nits en blanc.

Es va aixecar i anà fins a un escriptori petit. Obrí un calaix i tragué una carpeta de mida de quartilla que obrí lentament. A dins hi havia set o vuit pergamins amb lletra grega molt petita, que gairebé calia lupa per a llegir-la. Tragué també uns fulls escrits a mà per ell mateix i em digué que era la traducció dels pergamins.

Me'ls vaig mirar. Un d'ells duia el títol L'Omega i era escrit per un tal Zósim de Panópolis. Tractava de tècniques de laboratori per a fabricar l'elixir de llarga vida i la panacea dels alquimistes.

Els altres eren més estranys, escrits en hebreu i amb alguns gràfics cabalístics o màgics que no vaig entendre, i eren datats l'any 681 al comptat de Septimània.

En aquell moment no vaig saber si era davant d'un boig, un pallasso o un savi. De fet no m'importava massa el saber-ho. L'Armand de Chardonnay tenia l'aparença del pallasso tonto de peus i nas gros, però parlava amb la seguretat del llest i amb la mateixa força. De boig ho semblava una mica, i de fet, per l'experiència que tenia jo en el tema, segurament ho era.

Però el temps em va anar demostrant que també era un savi, i quan va morir, per mi era fins i tot un pare.

Suposo que devia posar cara escèptica o desinteressada. Chardonnay començà a cridar caminant d'un cantó a l'altre de l'estrafolària nau i movent els braços en totes direccions.

-Ets un ignorant! Ja sabia jo que no eres tu l'escollit per això. Ho vaig veure quan vas dir-me que no t'agradava la meva pintura! la meva pintura! ... Això que tens a les mans és un tresor únic! dos tresors únics! L'un et dona la salut i la saviesa, l'altre la riquesa i el poder... i tu et limites a arronsar el nas i moure els llavis indolentment com si t'ensenyés una entrada del Follies Bergére passada de data! Ja pots anar-te'n ! i no diguis res d'això a ningú. Adéu! Fot el camp! Ves a fer de cambrer la resta dels teus dies! Foutu Catalán!

Quan travessava el Pont des Celestins en direcció a casa l'Isabelle encara el sentia cridar des de la finestra que donava al ramal dret del Sena:

-Vés i no tornis! Que consti que t'he donat l'oportunitat que esperaves. Volies ser lliure, doncs ja ho ets. Tanoca!

No em va molestar gaire la seva actitud. Jo llavors el considerava com un personatge excèntric i una mica boig, encara que creia que valia la pena de conèixer-l´ho, però no pensava que tingués les claus de la felicitat, a més de les de Nôtre Dame.

De fet sí que les tenia, encara que potser no ho sabia ni ell. Però eren les claus de una felicitat a la qual s'havia d'arribar a través d'un llarg camí d'aprenentatge, treball, i sobretot de renúncia; renúncia a la qual vaig haver d'arribar per mi sol i que em costà molt de comprendre en la realitat.

L'endemà passat era dilluns. Al bar hi havia poca gent i jo estava retallant una mica de formatge de cabra per sopar, aprofitant la manca de feina. Va entrar seriós, amb expressió una mica cansada i un xic torbat. S'assegué al seu lloc de la barra a davant meu i em dirigí una mirada penetrant i silenciosa.

- Posa'm una merda d'aquestes que tens.

Es referia al vi Cötes du Rhöne, que era el que solia servir com a vi corrent. Amb la co
pa davant i mirant-se-la fixament, sense aixecar l'esguard del vi que contenia, començà a parlar, com si ho fes per a sí mateix.
-Mira Saint Michel....

Ell sempre em deia així en lloc de Miquel. Deia que perquè li recordava l'illa normanda que es diu així, i que tant aviat era assolible per a tothom com em trobava amb l'aigua al coll.

- Vaig a dir-te una cosa. L'ampolla de Beaujolais del setanta era molt bona; me la vaig beure tota jo sol quan te'n vas anar, i ahir vaig dormir tot el matí. A la tarda vaig pensar en tu, i per això he vingut.
Amb els meus coneixements de tradició i metal·lúrgia i els teus de química i laboratori degut als teus estudis, podríem fer un bon equip.
Tu podries ser el meu ajudant, podries anar per les biblioteques a buscar el que jo et digui i podríem treballar junts al taller per a realitzar el que diuen els primers pergamins grecs.
El primer que has de fer és anar a una cova que hi ha prop de Rouen. Es tracta d'una antiga mina de barita abandonada. Jo ja hi he estat, però sóc massa gran per aventurar-me a dins, és una mica perillós. Allà trobaràs la matèria primera de la Gran Obra. Jo et diré com és.
Després la treballarem segons els dictàmens d'en Zósim i abans de nou mesos tindrem vi del bo i pastissos... m'entens el què vull dir?

Me'l vaig quedar mirant en silenci mentre rosegava el formatge.

-Vull dir que farem la missa de debò, saps? Tot això són símbols d'un secret arcaic que ve dels Vedes, o d'abans, potser dels atlants.
L'essència i la substància, noi! Això és el que val... El cos i la sang de Déu..... m'entens?

Jo cada vegada estava més sorprès. No sabia gaire d'alquímia, però l'imaginar-me fent una consagració en un laboratori ja em resultava una mica fora de lloc.

-Decididament ets un ignorant, però ets bon noi. Només són maneres de parlar. No t'espantis. És la medicina universal, per a l'esperit i el cos, saps? Bé. Tinc aquests plànols de la cova. El dissabte te n'hi vas i te'n dus uns quants pots de vidre que tanquin hermèticament. Llavors reculls les matèries. N'hi ha tres: una negra, una blanca i una roja. Són uns fangs que fan de mare a tots els minerals i metalls del món, i són molt rics en l'esperit universal de vida que els alquimistes en diuen Mercuri.
No cal que em contestis. Ho faràs i prou.
Allò de l'altre pergamí hebreu ja t'ho explicaré més endavant; és sobre l' or. L'or alquímic no es fa, es troba.

Jo cada cop entenia menys el que em deia. Parlava massa i deia coses estranyes per a mi o excessivament noves. De fet parlava tant que em recordava a la meva mare quan en llevar-me al matí em venia darrera explicant-me una sèrie d'endergues a les quals no trobava sentit fins dues hores més tard, després de prendre tres cafès amb llet. En Chardonnay era igual. Si la meva mare passava de la veïna i els seus problemes absurds fins al preu del peix el dimecres, l'Armand em parlava d'essències mèdiques i de vi, i es passava als ous de fang i als tresors ocults. Potser per aquesta familiaritat que m'oferia la seva conversa vaig assentir amb el cap i li digué que el dissabte passaria pel taller a les sis del matí ben equipat per fer d'espeleòleg, per rebre les seves últimes indicacions; i que si creia que no era capaç de fer-ho estava molt equivocat. Per a mi els reptes eren un repte en si mateixos, es tractés del que es tractés, i gairebé sempre els havia acceptat. Potser m'agradava de demostrar-me a mi mateix el que era capaç de fer i el que no, i mirar de prendre mides en l'espai que em quedava per córrer, per veure fins on podia arribar.

Li vaig dir, però, que jo no em creia que poguéssim fer una medicina que ho curés tot amb una mica de fang i quatre papers vells, per molt que fossin d'aquest Zósim de-no-sé-on. Mai havia cregut en la medicina, i poc menys en la medicina natural, si és que era això el que havíem de fer. Sabia quelcom d'alquímia, però no més que qualsevol científic que cregués que és una química antiga incapaç de donar la vida eterna. Tanmateix era capaç de visitar una cova sense haver fet mai espeleologia, tant m'estava arrelant el seu carisma.

Va riure obertament en veure que acceptava el repte.

- I és clar que ets capaç, Saint Michel. Perquè et penses que t'he vingut a buscar?

Això em va recordar uns dies abans quan se'm va presentar com un vident que venia a buscar al seu deixeble escollit. Ja gairebé ho havia oblidat amb les converses d'aquells dies, i ara el veia més com un company de jocs que com un possible mestre. Em va molestar l'idea d'ésser un escollit de qui fos, i vaig arrufar el nas lleument en un gest de desgrat.

Es va beure el Côtes du Rôhne d'un glop, i fent també un gest de desgrat envers l'ampolla, se'n va anar, i va desaparèixer en la foscor del carrer Flamel mentre es sentia la seva veu un xic ronca cantant en la nit la vella cançó de Gilbert Bécaud:

.... "l'important c'est la rose, l´important c´est la rose, l´important c´est la rose, crois moi........"

Comentaris

  • felicitats!!!!!![Ofensiu]
    mjesus | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: