La Cinquena Estació II ( Selva de Mar)

Un relat de: prudenci

Capítol Segon: Selva de Mar

Llançà és un poble que no es pot dir ben bé que sigui d'interior ni de la costa. El fet de que hi arribi el tren ha provocat que s'hi instal·lin més immigrants que no pas a Port de la Selva o Cadaqués, que encara guarden el seu sabor mariner i català, tot i essent força cosmopolites, però el tipus de gent forana que hi ha és més europeu que no pas peninsular. Llançà, en canvi, sembla un poble de la costa de Múrcia; gairebé tothom parla en castellà.

A l'estació ja vaig fer la primera amistat que em va valer una cervesa amb gambes en el moll del port de Llançà, que queda un xic apartat de la resta del poble.

Es tractava d'una noia de Madrid que havia acabat la carrera d'art feia tres mesos i era a Llançà instal·lada a casa d'uns amics per a fer la seva tesi doctoral i al mateix temps reposar. Em va dir que contava passar-s'hi un any o dos i que li anava molt bé ésser a Llançà, perquè la tesi consistia en un estudi sobre el surrealisme, i allí era a prop del Museu Dalí de Figueres i del propi mestre, que vivia a Port Lligat, vora Cadaqués. Em va semblar interessant l'acabar una carrera a la Costa Brava i se'm va acudir que jo, en arribar a Selva de Mar -final de la primera part del meu viatge- potser també podria recuperar la biologia perduda feia anys tot fent un estudi edafològic sobre la possibilitat de tornar a recuperar la vinya desapareguda a les nostres costes a causa de la fil·loxera feia cent cinquanta anys. Seria bonic tornar a veure les innombrables terrasses desertes cobertes altra vegada de l'or del picapoll i la garnatxa.

De Llançà a Selva de Mar s'hi va per una carretera que mor a Port de la Selva, encara que des d´allà es pot arribar també a Cadaqués travessant les carenes fins l'estació -observatori militar del cim- on la carretera s'uneix a la via principal que ve de Roses.

Just abans d'arribar al Port de la Selva, a la dreta, hi ha una carretereta gairebé privada que du en dos quilòmetres de plana suau vorejada de raïm fins el racó més pacífic i més fora del temps que tenim en el nostre país:

La Selva de Mar.

La Selva de Mar sembla ésser més enllà de l'espai i de les hores. El gegant de Sant Pere de Roda la manlleva a la vista del passant sota els seus peus i l'acotxa amb el fullam de plàtans, figueres i pollancres, deixant veure tan sols la punta del campanar de l'església retallat sobre el fosc de les pedres pissarrenques que vetllen l'atemporal tranquil·litat d'aquell privilegiat racó prop de la costa.

Port aparegué inicialment com a port mariner del poble de Selva, però amb el temps agafà caràcter propi i cresqué més que qui li havia donat vida, prenent carta d'independència i parròquia pròpia amb els anys, durant els que esdevingué el lloc predilecte de l'afecció marinera de ciutat per a bastir la segona residència, lluny del brogit de Roses o l'Escala.

Jo em dirigia a casa d'un d'aquests mariners de Barcelona: en Ferran. En Ferran havia estat l'amic inseparable dels anys de Facultat, però ell havia escollit biologia marina mentre jo m'orientava més per les plantes. Treballava al departament de zoologia invertebrada a la Facultat de Biologia i, amb l'excusa de fer no sé quins estudis oceanogràfics a Cap de Creus, havia aconseguit un iot com a reciclat d'un remolcador de buc, un bon equip de submarinisme, i un apartament amb capacitat per a ell i els seus possibles col·laboradors al poblet de Selva.

M'havia ofert la possibilitat d'ésser allí fins que jo volgués, o fins que el designi del temps decidís quin havia d'ésser el meu destí definitiu en aquesta nova etapa de la meva vida alliberada.

En Ferran, i a vegades la Menchu, -la seva dona-, venien únicament alguns caps de setmana i en els períodes de vacances de Nadal, setmana santa i estiu, de manera que la resta de l'any la casa era buida, i jo m'hi podia instal·lar al meu gust sense problemes.

Ara em dirigia allà donant un llarg passeig des de l'encreuament on m'havia deixat l'autobús de Llançà, i escoltava la remor del vent en els arbres i les pedres; silenci nou que havia d'acompanyar-me llargament en les tardes ombrejades de blau-gris al recer de la badia d'aquell Port que tan arribaria a enamorar-me.

La casa on passaria aquella època que representà a l'ensems el millor i el pitjor que et pot oferir la vida, era típica d'aquesta banda de la mediterrània. A la part inferior disposava d'una espècie de garatge pels estris de mar des d'on es podia accedir al primer pis per unes escales estretes; allí hi havia habitacions amb capacitat per a sis persones, decorades amb la senzillesa que et donen els dies de sol i mar inacabables. A dalt, una gran sala amb motius mariners i clotxines feia de menjador i estudi, amb una petita cuina il·luminada pel sol de la tarda. Una gran terrassa et permetia de fer bronze sense baixar a la platja, i adobar de tant en tant unes costelles a la llosa en la barbacoa artesana que hi vàrem confeccionar per utilitzar-la els diumenges amb en Ferran i la Menchu. Més tard s'uniríen a les festes dominicals en Jordi -un altre company de carrera que treballava en qüestions genètiques i pujava amb en Ferran-, en Pere, -president de la confraria de pescadors de Port- i la Rosa -la seva companya-, la Paloma i l'Albert, -una parella de sobrevivents de la cultura hippie dels setanta que s'havien instal.lat a Selva-, i finalment l'Enric, que era un periodista novell que es guanyava la vida com a corresponsal d'un diari a Figueres i a més feia de cambrer al petit casinet de Selva.

Amb el temps arribàrem a fer una colla magnífica. Excepte els tres primers, que eren de ciutat, els altres vivíem permanentment a Selva o a Port, entregats cadascú a la seva vida tranquila.

En Pere navegava prop de costa per la palangre i el calamars mentre la seva dona es tenia cura de la nena, que tot just tenia sis mesos, i feia les feines de casa a Can Batlle.

L'Enric sempre el trobaves servint al bar, quan no desapareixia dos dies per a fer no sé quin article important pel seu diari.

L'Albert i la Paloma gairebé sempre eren per les cales de gregal, i els diumenges veníen roba jove usada per als turistes, o dibuixos de les cales que havíen fet entre setmana.
I tots, inclòs jo, érem sempre disponibles els uns per als altres per un passeig, una xerrada vora el mar o un got de garnatxa al casinet.

Em vaig llençar altra vegada a la poesia, però ara ja en l'etern present de la bellesa que et procura el sol fet d'ésser viu i sentir-te immensament feliç.

Al matí, amb el cafè amb llet, l'Enric m'explicava la història de Selva; n'estava mol informat degut a la seva professió. Un dia em relatava l'explosió del campanar de l'església que en la guerra civil fou un polvorí, i que va produir-se quan en arribar les tropes franquistes per la vessant de Sant Pere de Roda, els qui es retiraven el feren volar per a malmetre les tropes enemigues. Un altre, dissertava sobre l'arribada de l'apòstol Pere a les costes catalanes i sobre el suposat tresor que havia amagat a la muntanya; o bé enyorava l'època de l'expansió del monestir, quan la vinya encatifava aquella terra fins vora els penya-segats de Cap de Creus. Fins i tot deia que el famós Capitan Trueno de quan érem petits, en realitat era de Port de la Selva, i t'ho demostrava.

Després, en un passeig a peu nu sobre la roca foradada pel vent, m'arribava a qualsevol caleta arrecerada a collir musclos o garotes, o algunes ostres de les de cinc o sis metres de profunditat, nu i a pulmó. Això era el que més m'agradava.

Les tardes llegia i escrivia poemes, o anava al molí a parlar amb en Pere que ja havia tornat de mar, asseguts a terra tot cosint la xarxa o els hams de la palangre fins el vespre.

Llavors, un cigaló al bar de pescadors i el passeig fins a Selva en mig del vent, vorejant la badia platejada per la lluna i els fanals del litoral que l'adornaven arrenglerant-se gairebé fins a Portbou.

A la nit, ja a la cambra, m'acotxava dins el llit satisfet de saber viure i, silent, m'explicava a mi mateix el senzill que podia arribar a ésser el ser feliç.

Amb en Pere sovint anàvem a pescar junts amb la Sirena, la seva barca. Ens llevàvem a les quatre de la matinada per trobar-nos al bar de pescadors i després de fer un cafè anàvem al moll per embarcar-nos en la Sirena, una barca blanca i blava de quatre metres d'eslora on a penes hi cabíen la xarxa i la palangre quan dúiem el peix a la tornada.

Deixàvem anar les arts afermades a un escull i separàvem la barca en el sentit de contramar amb l'altre extrem de la palangre a estribord, fins casi arribar a la costa, fent un parany. Llavors preníem terra en clarejar deixant les arts obertes per la pesca i ens arribàvem fins a algun refugi de pescadors dels que hi ha escampats per tot el penya-segat a un cop de pedra de la platja.

Allà en Pere mostrava el seu saber de cuina fent uns peixos a la brasa o fins i tot alguna caldereta que regàvem abundantment amb vi de la bota fins que el sol ja era ben alt.

De tant en tant miràvem que la Sirena no escorés, o si el vent canviava, i tornàvem al refugi a parlar de la nostra vida passada o per venir, després d'adobar les xarxes.

Un dimecres de juny descobrírem una tenda de campanya a la Caleta Foradada amb dues noies a la vora prenent el sol amb els cossos nus damunt les roques planes vora l'aigua. En veure'ns es cobriren amb cert pudor primer, i després ens saludaren amb un gest espontani d'amistat.

Ens vàrem acostar i els hi preguntàrem que com eren allí, lluny del poble i sense camí, exposades a un cop de mar o a la tramuntana, tant comú en aquell indret.

Amb indiferència i simpatia ens expliquen que són de París, que es dediquen al disseny de moda l'una i a la decoració d'interiors l'altra, i amb un somriure d'aquells que tan sols es poden veure en un anunci de refrescos ens conviden a compartir un bany en les aigües blau turquesa d'aquella menuda i formosa cala.

Eren d
e vacances i ja duien allí cinc dies, volien estar tranquil·les -deien- però ja començaven a enyorar algunes coses que la roca, el vent i la ginesta mai no et donen. Però encara volien ésser per la costa dels voltants dos mesos i mig, fins a finals d'agost, recorrent diferents indrets del seu paissatge.

En Pere tenia pressa. Havíem menjat pernil i formatge i se'ns havien fet les cinc de la tarda. No havia anat a la subhasta i la Rosa el devia estar esperant.

Li dic que se'n vagi, que jo ja tornaré a peu per la carena; que no és molt lluny; i picant-li l'ullet afegeixo que jo també enyoro algunes coses des de fa temps.

En quedar-me sol amb les dues noies accepto el bany i les ensenyo a collir ostres navalla en mà.

Els cossos nus sota el titil.leig dels reflexes de sol a les petites ones semblaven els de dues nimfes.

Els cabells voleiant al pas de la corrent oculta, els pits turgents i bruns contrastant amb l'aspror de la roca submarina i les formes delicades dels seus cossos tornejant-se en lo profund, em feien sentir un plaer inexpressable, gairebé més espiritual que terrenal, o ambdues coses.

Els tres, amb les navalles marineres com a tota vestimenta, embeinades a la funda ran de cama, pujàvem i baixàvem recollint els fruits del mar que després en caure l'astre ens menjaríem boca a boca l'un amb l'altre.

La nit va ser serena i clara. Isabelle i Marian -aquelles dues perles- abaltides pel sol i pel vi dolç em donaren la sal dels seus cossos fins a sadollar la meva set d'amor sense paraules. Una i l'altra semblaven nascudes per a dur-me fins als cims i els abismes més pregons de tot el plaer sensual que hom pugui retenir en la memòria.

La frescor de marinada acaronava les tres pells, i els tres llavis amants esperonaven cos i cor fins entregar-se a cegues a la vida.

La rosa de l'aurora refrescà els nostres cabells quan l'amor, ja arraulit cos vora cos sota una manta doble, ens adormia als tres sota els seus braços de pell de poma.

En els dos mesos i mig que Isabelle i Marian van ésser per la costa encara ens vàrem veure moltes vegades i ens donàrem l'amor, que llavors ja semblava compartit enterament fins el més profund del cor. Sobretot amb Isabelle. Cada vegada que fent l'amor amb elles ens creuàvem la mirada, el seu cor em parlava en silenci, dient-me amors futurs i oferint-me tota la seva ànima en cada carícia i en cada bes. Si la mà de Marian era de vellut, la d'Isabelle de seda; si el bes de Marian era dolç, el d'Isabelle era mel pura. Si la carícia de la veu d'una era prometedora i fràgil, la de l'altra era càlida, tremolosa i veritable. El dia en que marxaren, creia jo que per no veure'ns ja mai més, va semblar com si m'arrenquessin les ninetes dels dos ulls i comencés a esdevindre cec i sord a la vida que fins llavors m'havia fet un altre. Tanmateix Isabelle era la nineta dreta i el sentit interior que em va fer veure que l'estimava de tot cor en acomiadar-nos.

De fet tot va succeïr mol ràpid; semblava que el destí, tant per mi com pels meus companys de Selva, es volés prendre revenja del temps passat en la joia i set de viure que tant havíem fruït fins llavors.

La tramuntana bufava cada dia i cada nit més forta i més salvatge. Els pescadors no sortien, i la llum de Port, sempre magnífica, esdevingué grisor i fred, i el cap començà a ressentir-se del bramul insistent del vent de cada dia.

A finestra tancada, les hores semblaven esdevenir amenaça, i mol sovint no teníem ni llum que il·luminés l'estança, doncs els talls de corrent eren freqüents.

A vegades, les barques llauraven milles amb l'àncora sobre el fons, o desamarraven del moll estavellant llur casc contra les ones enlairades.

Després la mort.

En Jordi era malalt feia tres mesos i finalment se li localitzà un càncer d'ossos amb vida per mig any. L'havia fet a causa de les males condicions de seguretat del seu laboratori de genètica molecular, on treballava feia anys amb isòtops radioactius, que poc a poc se li fixaren en els ossos fins matar-lo.

Quan li vaig dir a la Paloma a casa seva havent sopat, una nit que l'Albert, els seu company, era a Girona, esclatà en un plor i s'abraçà al meu coll sense poder tornar-se. Llavors em confessà entre sospirs que a l'Albert feia dos mesos que l'hi havien detectat la sida. Ella n'era portadora, però l'Albert estava sentenciat sense cap data.

Em digué que l'Albert feia tres anys, quan eren a Eivissa, s'injectava heroïna. Vingueren aquí per a canviar d'ambient i alliberar-se de la droga, i ho havien aconseguit, però massa tard. Ella estava embarassada de quatre mesos i quedaria aviat sola amb un fill que no sabia si naixeria sa.

Tot se'm caigué damunt, no comprenia què passava...., vàrem sentir crits al carrer:

- Foc, foc! ... correu! està cremant tota la rada, i per llevant fins a Cadaqués, o potser Roses! Correu!

Trec el cap a la finestra. La muntanya de Sant Pere era una torxa. El cel boirós s'havia fet rogenc fins on la vista ho podia copsar i tothom corria falda amunt a desbrossar les zones verges de foc per a tallar l'incendi on fos possible.

Mentre espolsava flames amb una branca de boix, l'infern de Selva creixia més i més en la muntanya com en el meu cor.

En Jordi mort, l'Albert..., la Paloma vídua amb un fill. El foc, la tramuntana, la meva soledat que cada jorn creixia més i més sense aquells dos àngels que m'havien fet veure el paradís durant dos mesos.

Varen ser hores i hores fora del meu cos, cridant, corrent, suant, maleint, ..., i cremant per fora i per dintre.

L'endemà els bombers havien aconseguit de dominar l'incendi, però el meu paradís s'havia transformat en una terra erma, negre, sense vida; condemnada a mostrar la seva nuesa seca i recremada durant anys, molts anys. I jo ho sabia, i la plorava, i plorava a en Jordi i a l'Albert, i a aquella nina hippie embarassada de rínxols com la sorra, de daurats i grans ulls blaus, que es quedaria sola, igual que jo era sol altra vegada, i Selva ja era morta.

La fi anava arribant a pas de llebre. L'Enric rebé aviat la resolució del jurat que el condemnà a presó per negar-se a fer el servei social alternatiu a la mili pels objectors de consciència. Duia quatre pròrrogues per estudis i finalment es declarà objector. Llavors, evitant l'alternativa, fou condemnat per la llei. Se'n va anar. Va fugir en direcció a Holanda, segons deia, una nit de Decembre vora festes.

La Paloma enviduà. L'Albert va durar menys del que ens pensàvem. Va tenir temps però de veure sa filla i acomiadar-se'n , a fi de Març, abans d'anar-se'n a deshora.

Mentre, la Menchu i en Ferran es separaven, qui sap si perquè ella es va inventar alguna història relativa a mi per fer-li gelosia. Jo creia que era així, car sempre va intentar que la fes meva d'amagat i mai va poder aconseguir-ho; jo m'hi negava. Es sentia gelosa de la meva franca amistat amb en Ferran i dolguda per les meves negatives als propòsits que buscava, i que mai vaig revelar al meu amic.

L'amic per fi, seriós, em digué un dia que marxés; que ja era massa tard per a refer la vida i l'amistat que ja semblava ser que ens feia nosa.

Tothom quedava sol; els uns davant la mort, i els altres en la vida que semblava haver girat la seva cara amable d'aquell lloc beneït de Déu feia pocs dies i de tots els qui en gaudíem.

Vaig anar a Sant Pere de Roda a passar l'última nit a dalt del cim més alt, prop dels estels que m'acomiadaven. Vaig plorar i vaig beure gin, i vaig cridar a pit ple envers els aiguamolls i envers les dèbils llums de la badia que s'esmunyien en el fred, el meu últim crit:

- Per què? !! ...

... i la nit va engolir la greu pregunta en la foscor embolcallant-me l'ànima, sense cap eco per resposta.

L'endemà la Paloma i la nena se n´anaven cap a Barcelona a retrobar els seus pares i jo deixava també enrera una pàgina de la meva vida farcida de records, buscant futur.

Ens acomiadàrem de la Rosa en pujar a l'autobús dels nens d'escola que anava fins Llançà. La Rosa somreia, sempre somreia; mitja hora després l'esperaven a can Batlle per a fer les feines de la casa. En Pere era pescant, com sempre; era un dia gris però en calma; la mar, molt fosca, s´arrissava lleugerament sota una marinada freda i tranquil·la. Semblava que tot era igual que el primer dia però amb una coloració gris fosc, com de fum o de boira que velés lleument aquella llum que abans lluïa.

A dalt de l'autobús encara veiem la Rosa, amb el cabell recollit amb cua i la jaqueta de punt color maduixa, que somreia lleument i ens feia un gest d'acomiadada amb la mà, de tant en tant, esperant que l'automòbil arranqués. Era un somriure sincer però trist al mateix temps, com la tristesa que acaronava dolça i agra les carenes i les cales gairebé silents, ja sense vent, vora la sempre inalterable imatge de calç de les casetes d'aquell port mediterrani.

El destí ja havia fet el seu designi. Per tots, no sols per a mi. Tan sols en Pere i la Rosa seguien allí, com sempre, amb la mateixa expressió que aquella terra que era seva, esperant. Qui sap el que esperaven, potser tan sols la mort, o seguir sent tan fràgils i adaptables com la vida, o aclucar els ulls nit rera nit amb l'amargor del mar feta un somriure càlid als seus llavis, i un alè d'esperança en el seu cor.

Després de les tres corbes que salven el Cap Llarg s'esmuny ja la blancor d'aquell poblet entre la boira. La Paloma ja dorm, i la nineta moguda entre bolquers m'agafa el dit petit i em mira càndida i serena, com el mar del primer dia; i el meu cor poc a poc s'arrauleix sota d'un vel de melangia que ve a tancar-me els ulls, com en un llarg viatge vers algun lloc d'on mai no es torna ni s'oblida.




Comentaris

  • Hola Company![Ofensiu]
    Bruixot | 09-02-2006

    Poc a poc vaig llegint la teva novel·la, que em té captivat! I espero anar-te comentant les sensacions que em produeix, buscant temps per poder explicar-te a tu, l'autor, la meva lectura. Tot un privilegi poder fer-ho!

    He de dir que aquest capítol m'ha agradat molt i molt. Primer, potser, perquè fas realitat el somni que molts de nosaltres em tingut alguna vegada: poder fugir del món ple de obligacions i deures, per descobrir el Món en majúscules, i per descobrir-se també a un mateix.

    He fruit caminant amb tu a la vora del mar, submergint-me per recollir ostres en l'aigua freda del cap de creus, escoltar el vent com xiula i sentir el fred de la nit mirant les estrelles...

    I, com no, m'he quedat fascinat quan ens expliques quan coneixes a l'Isabelle i la Marian... aquest tros és per mi el meu preferit.... per la manera com el descrius, amb aquesta tendresa.
    abaltides pel sol i pel vi dolç em donaren la sal dels seus cossos fins a sadollar la meva set d'amor sense paraules
    Aquesta frase ens demostres que ets tot un poeta, per la manera tant tendre que tens de dir-nos les coses.

    I el final, també, tot i la duresa, el retorn a la realitat de la mort, la desfeta del paradís, que, gràcies a això, romandrà per sempre existent.

    És un plaer llegir-te. Un plaer immens!

    Bruixot.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: