La Cinquena Estació- I (Obertura i Bingo !)

Un relat de: prudenci

Obertura

Amb en Roger enllestirem tot el capficant en unes hores. El difícil fou aconseguir el trasllat de les restes mortals fins a la localitat de Prada. Allà, en un enterrament de tres persones, en Roger, la seva jove esposa i jo, donàrem fi a una vida plena de desitjos i de somnis. Havia sigut, si més no en els últims anys, un home com n'hi ha pocs: bo i savi.

Adéu Armand de Chardonnay, precursor del bon vi i descendent dels càtars més perfectes. Adéu Mestre, pare com no n'hi han i fill dels astres que mai moren. Adéu amic.

Pensava això en el dins, i veia com la porta del recinte-mausoleu dels Chardonnay anava ajustant-se fins a l'última remor d'ésser tancada ja per sempre rera seu.

No vaig plorar. Potser la pluja fina que empapava els nostres cossos i el meu cor ja era prou molla.

Brollava olor de l'herba i de la terra. Una olor oxigenant que em recordà per uns moments l'olor en el centre de la cova on vaig collir fang negre que ens oferí la suposada medicina universal.

Els quatre àngels que coronaven la porta duien a les mans objectes diferents que em cridaren l'atenció: Una espasa, una balança, un rellotge, un vaixell, una bola del món, una roda... Semblava una crida al judici de Déu. La justícia, el temps, la vida, el món, el destí... tot unificat damunt la porta d'entrada a aquell món on, segons Armand de Chardonnay, tot era igual però pur i veritable, i simple, i més alegre.

Vaig mirar el marbre de l'epitafi familiar:

«Nus davant Déu l'ànima s'obre...
l'ànima al cel, el nus ja sobre...»

Vaig entendre-ho bé. Amb l'Armand havíem practicat la llengua d'oc i el parlar dels ocells, com ell n'hi deia. Era un epitafi en clau poètica d'oc. Parlava de les dos maneres de presentar-se al judici i dels beneficis de l'obra hermètica i de la mort. Era clar com ell.

Aquella nit vaig dormir sense somniar fins començada la tarda del 21 de juliol. Era el dia del meu quaranta un aniversari, i tornava a ésser sol, com vuit anys enrera.

Vaig voler anar a celebrar-ho o a plorar la meva soledat a Rennes-les-Bains «Au Maison du Templier». A la porta hi havia el típic escut dels templaris: dos homes a dalt d'un cavall.

Vaig pensar que ara restava jo sol a dalt del cavall i no tenia molt clar si el sabia manegar.

Vaig demanar altre cop vi de Chardonnay pel primer plat i Bordeaux de criança pel segon, amb bolets i olives, i em vaig gastar tres-cents francs en el sopar.
Els quadres medievals em varen començar a fer nosa, sobretot el rostre del Bafomet que hi havia damunt la llar de foc.

Semblava que la gent d'aquell país bevia molt. Eren vermells com la terra, amb els ulls grisos com el Canigó, allà on era enterrat el meu amic. Buscava als ulls d'algú aquelles creus de llum que havia vist en les ninetes de l'Armand feia tres mesos, i tothom semblava mirar-me per a dir-me: jo les tinc... jo les tinc... No era cert.

L'Armand era únic, però era mort.

Amb el Bordeaux, ja més calent, hi vaig plorar. Semblava que encara em miraven i em deien: estàs sol...

Empassant-me les llàgrimes amb les olives demano un pastís de ceba i ou per ofegar la pena, i en tastar la seva suau frescor penso en com devia ser el pa de farina mineral que es va menjar l'Armand. La Medicina Universal. Què devia dir quan, en menjar-lo, parlava en veu baixa?

Recordo... «has de fer la Pedra Miquel...»

La Pedra... per què serviria una quimera de poder quan la quimera de vida havia dut al meu amic a la mort?

Vaig començar a pensar a ritme de Bourdeaux et Chardonnay..., per què m'ho diria? si al cap i a la fi ell considerava que havia perdut el temps, al final...

Un te amb menta... Recordo Isabelle.

I si tornés a París?... ja no em voldria, o potser fóra amb un altre home. Eren gairebé tres anys i demanar-l´hi massa. A més, París ja no tenia per mi l'encant de l'arribada, el sentit d'aventura del meu cor era diferent a hores d'ara.

Per què va insistir tant l'Armand amb la història de Saunière i els merovingis? Aquell llibre que em va regalar l'últim cop que havíem estat allà mateix era intrigant...

No sabia res, o no podia pensar. La meva vida havia canviat de tal manera des de que vaig deixar Barcelona al meu darrera i havien passat tants anys, que no podia tornar al passat.

Venia la tardor. Venia la tardor amb la mort i el fred de la solitud.
Aquella corda exultant del violí de primavera, aquells rínxols musicals de l'ardorós estiu, fins aleshores, havien donat pas a una lluïssor gris i trista del violoncel que rebuscava els seus orígens. La tardor, i després el fred, potser, de les mans buides i del cor que, encara ple, no recordava gairebé l'alegria d'aquells dies on l'entorn t'acompanyava com formant part del teu ésser.

Era un oboè, o un fagot, el que donava la tristesa apaivagant de darrera hora?

Mai més podria sentir, potser, aquell calor amistós que tota joventut et dóna. I el meu pare, el meu pare, mirant la televisió i esperant que arribessin aquelles olimpíades de la Barcelona del 92 amb sis milions més de pares, o cinc, o tres... hi havien encara tants pares a la meva vida! i tanta gent que creia en les Olimpíades!

Això: Jo creia!

Creia en quelcom i no ho sabia. Feia temps que ja començava a resar com qui parla a un pare que no hi és. A la tomba d'Armand vaig demanar a Déu la Glòria per aquell home, i avui, plorant, li gemegava... ajuda'm. I dient-ho em tocava el cor amb la ma dreta.

Me'n vaig anar bosc endins. Allà el mussol udolant i les cigales gairebé ja amigues m'arrauliren sota un roure centenari... Vaig tornar a plorar. Semblava que des de feia temps només plorava, i a l'encens la vida se m'obria més i més feia tres hores.

Vaig parlar amb el roure... tu que ets savi digues-me el què he de fer a hores d'ara. L'arbre, bo i silent, m'acompanyava l'ànima i em deia que visqués desconegut i ple de fites, i fita rera fita me'n fes una dins al cor per a conquerir-la fins i tot morint per assolir-la enterament com meva.

M'ensenyà una estrella prop del pol, massa petita per haver-la vista abans, i em digué que aquesta era el meu centre, on gira tot al seu voltant, però sols sap ella el què és el què hi gira; i vetlla el pol, i és pol i encara més, car és llunyana i secular, com la fe en Déu que em va venir amb els anys del més pregon que hi ha al meu cor per a fer-me un home lliure, encara que també fos sol, com vuit anys enrera.




Capítol Primer: ... Bingo!


Va ser la nit de Reis de 1983. Feia tres mesos que era sense feina i havia fet còrrer veus entre amics i coneguts per si algú tenia alguna cosa per a mi. Ja m'havia oblidat, gairebé, del brogit de Barcelona després dels dos anys invertits en l'educació campestre dels nens de ciutat en una Granja-Escola de les que llavors eren de moda i que com moltes altres va haver de plegar veles perquè no se la mengessin els deutes. Ja no estava acostumat a les aglomeracions i al soroll dels automòbils, i haver-me d'obrir pas entre la multitud ansiosa per veure passar la cavalcada m'aclaparava. A més, tenia molta pressa car havia d'ésser a les nou en punt del vespre -quina hora per començar una feina!- a l'oficina del cap de sala del bingo.

Mentre m'obria pas per entre les mares carregades de canalla, les torxes dels patges i els cavalls eguinant entre els crits de la gent em semblaven un somni absurd. Era el meu regal de Reis!

De fet jo volia treballar, més que voler-ho ho necessitava per sobreviure, però l'idea de començar a fer-ho havent sopat i en una nit de festa em molestava. Mai havia entrat a un bingo en la meva vida, i heus aquí que la primera vegada que ho feia era per treballar; de totes maneres, pensava que era l'única forma de sortir-ne guanyant.

Vaig passar escorregut per entre els llancers de Baltasar i la pluja de caramels que encatifava el carrer Pelai; un cop salvada l'altra riba, enfilant per la Ronda, en cinc minuts curts arribava al Mercat de Sant Antoni, on la bogeria ja era descomunal. Tothom volia comprar el regal d'última hora; aquell que s'havien oblidat i que només era possible comprar-lo llavors i allà, precisament quan a mi ja em faltava temps. Sóc puntual i no volia donar mala impressió arribant encara que fos amb dos o tres minuts de retard. En els bingos van sempre amb el rellotge a la mà, car els minuts es medeixen en dotzenes de mils de pessetes.

Just a darrera el mercat ja vaig veure l'entrada al local anunciada pels seus neons verd i fúcsia. Era un bingo dels que en diuen familiars, i anava dirigit bàsicament als botiguers del mercat i del barri, i a les senyores de casa que després de comprar, i amb la seva senalla plena, venien a primera hora de la tarda a gastar-se el que l'endemà trobarien a faltar.

Les nits les mantenien quatre veïns retirats a qui no agradava de veure la televisió i algun parell d'executius perduts pel barri que venien d'un sopar d'empresa a Can Misèries o tornaven de qualsevol espectacle del Paral·lel.

Aquella nit, però, curiosament semblava que hi havia més gent de la normal per l'hora. Encara volien recuperar el gastat en els regals que deixarien a la galeria o damunt el sofà al cap d'unes hores.

El primer que em va trencar el cor va ser imaginar-me passant deu hores diàries durant anys en mig d'aquell soroll atroç del bombo de les boles. Val a dir que era un bingo una mica trotinat, i més aviat semblava la sala de màquines d'uns grans magatzems o la bugaderia d'un hospital - si més no pels estranys sorolls que generava- que no pas una sala de joc, tal i com jo les havia imaginat sempre.

- Et fa por parlar per un micròfon? - em diu el cap de sala paternalment -.
- No sé... - responc tímid -.

De fet no me'n feia. A la granja-escola cada matí despertava les feres que feien convivències a toc de micròfon:

- Vinga, vinga, que ja són les set! Au nois, fora la mandra!

Havia de fer veure que jo no tenia son, o que no dormia mai, el qual moltes vegades era cert don
cs em passava les nits perseguint petits paranoics que creien que les granges-escola eren per passar les nits fent el brètol.

Llavors cantava... si cantava!:

- Bon dia germans, el sol ja és molt alt
amb molta alegria anem cap el bany... etcètera.

De fet, després de tot això, parlar pel micròfon a les senyores del barri de Sant Antoni informant-les del valor del premi i dels cartrons venuts no em feia massa vergonya. Era digne.

Encara no eren les deu, i tot just començava a donar-me'n compte d'on era, quan el senyor Martí - que així es deia el cap de sala - em diu que per avui ja està bé, que ja puc marxar, que el primer dia no em vol cansar massa i que ja tindré temps de cansar-me'n més del que voldré; i que torni demà a les cinc.

Va semblar que em rejovenia i en una fracció de segon em vaig veure bevent una copa de cava i fent un petit ressopó a qualsevol local tranquil de prop del Born, per on a vegades em deixava caure, per celebrar la primera hora de feina, o millor, les quatre primeres de festa.

Així va acabar la nit de Reis de 1983, i així varen començar dos anys de rutina i monotonia en els quals la meva ment es va tornar freda, i el meu cor prenguè el regust entre amarg i pacient d'aquell que sap que no pot fer res més que aprendre a esperar.

Passats sis mesos ja havia perdut la noció del temps i acostumava a mesurar el pas de les hores per l'espessor de la capa de fum que omplia la sala.

Les frases fetes que havia de repetir una i mil vegades cada dia i el soroll del bombo s'havien tornat com un suau remoreig que li servia de fons a la meva ment per a recordar pas per pas la seva vida. Era un exercici saludable i al mateix temps perillós. Amb els ulls mirant a un espai indefinible, més a dins que a fora, les imatges del meu passat desfilaven una a una davant meu com en una gran pantalla de cinema, i només s'aturaven quan, a les deu, em deien que era el meu torn de sopar, per al cap d'una hora recomençar la sessió de psicoanàlisi fins vora matinada.

No hi ha psicoanàlisi - i jo ho sabia per experiència - que sigui tan positiu i al mateix temps tan trist com fer aquest inventari perpetu dels teus actes en trenta tres anys de vida amb tu mateix sense que ningú t'escolti, i veient com davant teu l'un rera l'altre se'n van sense diners a la butxaca cap al llit.

Em vaig tornar filòsof.

Jo havia tingut una educació científica estricte, era biòleg, però allà on vaig aprendre el veritable sentit de la vida i on vaig saber que l'única ciència que val realment és el conèixer-se a si mateix escoltant les paraules del cor que t'acusa i t'esmena, va ser allà, al carrer Borrell.

En els últims anys havia passat una vida gens desitjable. Als vint i nou, essent casat i recent llicenciat en biologia, se'm produí un brot d'esquizofrènia - que evidentment no ho era- que segons els metges tardaria anys a remetre i així i tot quedaria crònica. En realitat era un adequament de la meva persona i del meu esperit a les noves experiències que després vindrien. No podia ésser tan estricte, tan eclèctic, tan autosatisfet, si volia copsar l'evidència de la vida i participar d'ella. No podia seguir creient que el món és com l'hem fet, si algun dia volia veure'l tal i com és.

Des que vaig emmalaltir i es va enfonsar -ja creia que definitivament- la meva vida conjugal i professional, havia tingut moltes experiències diferents, viscudes totes des de l'estranya perspectiva que et dóna una disarmonia emocional. Tanmateix cap com aquella que m'oferia la lenta monotonia de les nits del bingo Pipol.

Hi havia dues coses que no havia assumit gens: perdre l'ambient del departament de Fisiologia Vegetal a la Facultat de Ciències, i haver deixat marxar sense dir un mot a la Nati dos anys enrera, el gran amor de la meva vida fins llavors, a qui havia conegut pocs mesos després d'ésser foragitat del llit conjugal, a la fira del llibre del Passeig de Gràcia.

Degut a la meva percepció acreixentada fruit del brot, la Nati havia representat per mi com un somni fet realitat. De fet era maca i intel·ligent, però jo hi veia la dama inassolible que mou la vida; era realista, però per mi era fantàstica; era d'Osca, però per mi venia del Paradís.

Quan se'n va anar a casa seva de nou la vaig deixar al tren un matí d'hivern en el que la boira se't ficava als ulls i et glaçava el cor.

No vaig dir res. Ens vàrem prendre el cafè amb llet al bar de l'Estació de França i li vaig fer un llarg petó a l'andana; després, amb un somriure entre resignat i estúpid vaig dibuixar amb la mà un adéu que se'm faria etern.

A casa, per primera vegada, vaig sentir aquell buit al cap que et permet veure't a tu mateix en perspectiva, i que al bingo es va convertir en l'única manera de donar sentit a l'existència.

A vegades, poc abans d'entrar a la feina, en un ampli portal que hi havia a la cantonada amb Tamarit, plorava. M'esperaven deu hores de teràpia dura per davant. Dia rera dia el temps s'estirava i s'escurçava fins a perdre el sentit, i la meva vida es feia a voltes més evident que el soroll de les boles que l'atzar barrejava.

Algunes tardes, a trenc de vespre, m'agafava com un ofec de cor. De sobte els meus ulls miraven l'espectacle que tenien al davant feia tants mesos i m'adonava de l'absurd... La moqueta greixosa a la paret amb els quadres d'acudits relacionats amb el joc. La barra del bar a l'altre extrem de la sala que gairebé no es veia pel fum. Les taules roges i negres arrenglerades fins a l'extrem per donar cabuda a més gent. La gent mirant compulsivament el monitor per a copsar les fugisseres deu mil pessetes que tots volien seves...

Les noies repartien els cartrons amb una seguretat espaordidora, i tornaven el canvi sense aturar-se a mirar els diners, en un grapat. Mai s'equivocaven.

Els diners eren al mateix temps la fita i el problema d'aquella gent. Un cop, un altre... un altre. N'hi havia que jugaven amb sis cartrons, noranta nombres en total. Hi havia un home de gran bigoti que venia tot sol cada divendres, que mirava el cartró de fit a fit durant uns segons abans de començar el joc i el girava a l'inrevés fent tota la partida de memòria; només venia per fer l'exercici.

Llavors, en veure on era, necessitava sortir a l'aire abans que s'acabés de fer de nit. Gairebé mai veia el sol.

Anava al Sr. Martí amb aire cansat:

- Perdó, ja sé que no és normal, però necessitava sortir cinc minuts a fora.

El primer dia li va fer gràcia. Ell segurament que mai s'ho havia plantejat. I m'ho deixava fer. Des de llavors deien -amb un estrany sentit de l'humor- que jo era extraterrestre i que de tant en tant havia d'anar a carregar les piles.

El cigarret al carrer em tornava a lloc. Veia els homes del mercat que arrossegaven els armaris amb rodes que a Sant Antoni fan servir per a desplegar les parades del passadís que el voreja. Passen el carrer Borrell sense mirar. Moltes vegades els cotxes tenien que frenar de cop davant aquells estranys artefactes que se'ls posaven davant.

- Eh gilipollas, que estás ciego o qué!- deia l'home de l'armari. I se n'anava renegant a tancar-lo a un dels locals a l'efecte que hi ha als carrers que voregen el mercat.

Mai m'havia adonat tan clarament de lo bell i necessari que és l'espai obert.

Havia estat al camp a la granja-escola, però mai com ara m'havia adonat de l'important que és veure la llum del sol cada dia i sentir l'aire del cel damunt el front i dins el nas quan l'enyores.

Els dies s'anaven eixamplant i estirant com una tela de goma elàstica que cada cop anés omplint més superfície en ésser tibada per tots costats. No hi havia temps ni espai,... o tot ho era.

La llarga solitud del cap de taula d'un bingo pot esdevenir com una eternitat on tot el teu passat esdevé factible i on tot el teu enyor de llibertat esdevé palès.

Aviat, el meu aire absent i les necessitats respiratòries en augment estratègicament repartides al llarg de la setmana, començaren a alarmar al Sr. Martí que, qui sap si per una estima particular de la meva persona o per quina altra raó, va parlar amb el gerent del bingo del que començava a representar un problema, car amb el temps tothom començava a tenir ganes de prendre l'aire del capvespre.

El gerent era un home de quaranta anys que n'aparentava cinquanta. Se'l veia pletòric, generós i fins i tot amable. Era la imatge de Júpiter, el pare dels déus, a voltes misericordiós i a voltes amb el rigor del llamp a les seves mans.

Deien que volia lligar-se a la filla de la senyora Rosita, la propietària, que era la que duia el bar. I tenien raó, doncs més tard vaig assabentar-me que s'havien casat i fet família.

El senyor Arpa, que així es deia el gerent, va insistir molt en que em duria personalment a Sabadell a fer-me visitar per un curandero de molta fama, especialista en casos difícils. Val a dir que em tenia una certa simpatia perquè jo havia viscut a Manresa de petit, igual que ell, i això em donava punts.

A Sabadell l'Arpa i jo ens asseguérem en unes cadires estretes en mig d'una munió de dones ulleroses i nens secs. Passades dues hores i mitja, en les quals l'Arpa em digué reiteradament que tenia molt d'interès en la meva salut, passàrem a la consulta del vident.

M'assegué en una cadira alta i després de donar ordres molt precises a la seva neboda de que es concentrés en el meu esperit malalt, posant-me la ma al front i mirant-me de fit a fit, em digué amb veu potent:

- Oh tu!, vols marxar?

Jo, primer, no hi vaig caure en el sentit de la frase, i li responguí resignat i un xic sorprès:

-No, no senyor...

I ell, com entrant en còlera, fent-me la senyal de la creu davant la cara, cridà:

-En el Nom del Pare i del Fill i del Sant Esperit! Surt d'aquí! T'ho ordeno!

Llavors ho vaig entendre. Es tractava ni més ni menys que de treure'm el dimoni del cos.

La neboda semblava que patia cada cop més, i començava a suar. L'home em féu tres senyals de
la creu al front, i mirant-se a la neboda que ja començava a semblar una partera, afegí amb els ulls espaordits:

-Endarrera serp antiga!

La neboda, llavors, va començar a respirar relaxada i obrí els ulls que es varen creuar amb els meus per un moment.

El vident, ja satisfet, em donà un fort cop a l'esquena somrient, i afegí:

-Ja te'n pots anar, estàs curat.

Havien passat trenta segons.

Jo, em vaig mirar l'Arpa, com esperant la seva indicació, i ell acabà la sessió dient:

-Au, anem noi! Ara, a treballar!

Aquell dia vaig comprendre perquè hi ha tanta incomprensió al món, i perquè n'hi seguirà havent, mentre tothom estigui tant satisfet de si mateix i dels seus actes, sense parar-se a pensar què és el què realment necessiten els altres.

Tanmateix va donar resultat. L'endemà no em vaig atrevir a demanar per sortir a prendre l'aire. Em feia vergonya.

Va recomençar la rutina:

...trece...-me crece -em deia el Manolo a l'oïda.
...ocho...-cómeme el chocho -seguia.

M'ho sabia de memòria. Cada nombre, a part del seixanta nou, que quan sortia el Manolo es limitava a somriure satisfet, tenia un significat filosòfic-eròtic i poètic.

De fet tenia la seva lògica. Érem tres nois dels volts dels trenta anys, rodejats de vuit noies amb minifaldilla a quina més maca; i això deu hores al dia.

En Manolo era calb malgrat ésser més jove que jo, però duia un bigoti que li compensava la falta de cabell. A mi em recordava molt al Resines, aquest actor espanyol que llavors era de moda.

-Vosotros los intelectuales -deia- sois la hostia. Me había hartado de daros de hostias en la Universidad cuando tu eras del SEU. Es que soy facha, sabes? De hecho me da igual, pero entonces me pagaban bien. Te prometo que ahora no lo haría; en el fondo me caeis bien.

Era bon noi a part d'això. Si et podia fer un favor te'l feia, i la veritat és que era molt franc, fins i tot massa.
Tot el dia em feia fixar en les cuixes de l'Elvira; i de nit no cal dir-ho, encara més.

A mi m'agradava molt l'Elvira. Era una noia que en cada gest, en cada moviment i en cada paraula demostrava obertament l'impúdic i envejable que pot arribar a ésser tenir vint i cinc anys i ésser dona.

Es va casar quan jo tot just acabava d´arribar al bingo, i el seu marit la venia a buscar cada nit a quarts de quatre amb el cotxe, cosa que no era d'estranyar.

Realment tenia unes carns precioses, però el que a mi m'agradava més eren les seves dents. Eren blanquíssimes; ni massa grans ni gaire petites; evidents i arrenglerades, i ella ho sabia. Sempre que venia a demanar-me canvi reia obertament mostrant-me-les a dos pams del nas, i arrepenjava els pits damunt el mostrador que a mi, estant assentat, m'arribava gairebé al coll.

Quan acabava una partida jo premia el botó del fil musical que ambientaria la sala durant dos o tres minuts. Era de moda una cançó que es deia Yolanda. Una cançó d'amor de Pablo Milanés, el cantautor cubà. Era preciosa:

«esto no puede ser tan solo una canción,
quisiera fuera una declaración de amor,
romántica, sin reparar en formas tales
que pongan freno a lo que siento ahora a raudales.
Te amo, te amo, sinceramente te amo....»

Em feia moure quelcom molt profund. Sentia com un calfred a l'espinada i un nus a la gola; però el més greu és que sempre que la sentia m'agafaven unes ànsies irrefrenables d'abraçar l'Elvira.

En Manolo, entre acudit i acudit, m'explicava que ell havia estat amb totes una o altra vegada, i que si no estava amb alguna cada dia era perquè de tant en tant també li venia de gust d'estar amb la seva dona que, lògicament, l'esperava que arribés.

De fet jo no m'ho havia cregut mai i sempre vaig ser de l'opinió que allà qui realment tallava el bacallà era en Carles, el caixer, que era un noi extremadament callat i reservat, però a qui les noies li tenien totes les atencions del món.

N'hi havia dues que es deien Carme, i per diferenciar-les l'una de l'altra a la Carme Hernandez li deien la CH.

La CH era molt simpàtica. Anava tenyida de jena fort i era pigada.

La nit de cap d'any del vuitanta quatre, quan ja feia gairebé un any que jo era al bingo, la vàrem passar ballant força agafats i bevent cava, tot i esperant que entrés algú a jugar.

Va ser llavors que em va dir que jo li queia molt bé perquè era diferent. Em va dir que jo era com ella. Que només erem allà per accident, però que a la gent com nosaltres el destí els guardava la gran oportunitat per al moment que ens adonéssim que res no importa, i que la felicitat jau allà on el cor hi teixeix la seva il·lusió.

Em va augurar un futur exquisit i em va dir que jo era un home que des del primer dia li havia mostrat clarament que estava reservat per a un destí extraordinari; molt més enllà del comú dels mortals.

Al cap de quatre anys, quan ja l'experiència del bingo era lluny pels dos, ens trobaríem a París a «chez Lola», un localet íntim i melancòlic del maig del seixanta vuit al barri de Montparnasse, on jo, per l'amabilitat de madame Lola, m'havia instal·lat com a tirador de cartes del Tarot... Llavors li vaig dir el seu destí a canvi d'una copa de champagne francès, i ens despedírem per ja mai més tornar-nos a veure.

Un dia, a l'estiu, va entrar al bingo com a recepcionista un noi - mai vaig poguer recordar el seu nom - que vivia la vida com si fos un acudit constant.

Era molt gras, baix; tenia el cabell arrissat fent-li una corona al voltant de la seva cara de lluna, i uns ulls que li sortien més enllà del front, rodons i vius. Sempre reia i feia riure.

A les matinades, molts dies, ens duia a tots, nois i noies, a un local privat de l'Avinguda Mistral on s'havia d'identificar perquè ens franquegessin la porta.

No hi havia res de particular. Menjàvem un bocata i preníem quatre o cinc cerveses fins que ens guanyava la son a trenc de dia.

Una d'aquestes matinades, en una raconada que feia el bar en forma de rotonda, va fer-nos un streep-tease.

La gent semblava morir-se de riure. Era extraordinàriament gras i lleig, i els seus moviments al compàs de la música imitant una play-girl el tornaven encara més grotesc, si fos possible.

Una de les noies va marxar corrent del bar, suposo que cap a casa seva.

Ell, en acabar l'actuació, despullat davant nostre i mostrant el seu minúscul penis gairebé tapat pels plecs de la panxa, digué somrient:

- Ja veieu nois, això és la vida, us agrada?

Jo gràcies a Déu sé anar despullat; no tothom en sap.

I vàrem seguir bevent cervesa fins que el sol ja era bastant alt, i a tots segurament, a jutjar per la seriositat que ens va envair, allò ens donà què pensar en les tres hores escadusseres que quedaven per ajaçar-nos al llit fins el moment de tornar a la feina.

En aquella època tenia un dia de festa cada sis i els aprofitava per anar al camp a respirar una mica de l'aire que ja se'm negava en nom de Déu.
En una d'aquestes ocasions vaig caure d'un marge i se'm trencaren dues costelles.

En demanar la baixa em digueren que en lloc de cap de taula faria d'ajudant i així m'estalviaria els moviments de braços que calien per a recollir els canvis de les noies i manegar el micròfon.

L'ajudant no feia res. Era l'encarregat de fer riure el cap de taula perquè deixés anar una cleca mentre parlava pel micro. Jo, enlloc de dedicar-me al paper de bufó em vaig llençar de cap al de poeta i en menys de quinze dies havia enllestit el meu primer recull de poemes, fruit de la recapitulació d'aquells dos anys.

Es deia Magrana i era gairebé íntegrament dedicat al món de sensacions que m'havia fet viure la Nati, i a tots els meus records recuperats d'un passat amb el que m'estava reconciliant.

Allí els vaig ordenar pacientment en forma de poemes, i això em va permetre, contra tot pronòstic, el recuperar-me del trauma de les separacions històriques que havia sofert. Vaig començar a sentir-me lliure de tristeses passades a mida que les anava versificant, i al mateix temps començà a envair el meu cor la sensació de que havia d'anar-me'n d'allí mol aviat.

Estava curat i era lliure. El dimoni, qui sap perquè, semblava haver-se'n anat definitivament del meu cos, i això m'havia convertit en un poeta.

A mida que la CH anava cantant els números al meu costat, la sensació de llibertat s'anava fent més gran, fins arribar a ésser gairebé insuportable.

Era conscient de mi mateix i de les meves necessitats per primer cop a la vida.

La veu de la CH, monòtona, freda, semblava canviar per moments i repetir-me en veu alta i que ho sentís tothom que jo era diferent i que el meu futur extraordinari m'esperava assegut a la porta feia dos anys.

La gent marcava els cartrons compulsivament esperant el premi que no sortia. La tensió anava creixent a la sala per moments.

-Veintiuno....cuarenta y ocho...doce....

Els meus trenta quatre anys recent complerts em deien a crits que era lliure, que tot ja s'havia acabat o que ara començava.

-Setenta y tres, siete tres ... treinta y cuatro...

...BINGO!... el meu crit va omplir la sala.

Tothom se'm quedà mirant fixament mentre a la CH li queia la bola trenta quatre de la ma, que anà rodolant fins els peus del Sr. Martí, que s'havia quedat blanc.

Em vaig aixecar de la cadira respirant a grans glopades, i amb un somriure gloriós que vaig deixar com a últim record a tota aquella gent atònita, travesso la sala i abraço l'Elvira, que deixa caure suaument els cartrons sobre el mosaic, fent-li un llarg petó que dibuixava amb els llavis dos anys de desig irrefrenable; i sol en el silenci me'n vaig anar per sempre, vers el meu destí ineludible i magnífic que m'esperava assegut davant la porta com un astre solitari.




Comentaris

  • Bon principi[Ofensiu]
    siscu | 19-10-2007 | Valoració: 10

    de la novel.la, ja m´está enganxant....hi ha un toc d´humor que m´agrada, no sé si seguirá així. J diré.
    De moment la Obertura, a part del capitol, m´ha deixat alguns interrogants quwe soposo ja anirás desvel.lant.

  • Bona itroducció[Ofensiu]
    Naiade | 15-10-2007

    De moment he començat amb el llarg primer capítol. T'he de dir que pinta força bé. Em dona la sensació de que expliques part de la teva vida, intensa. Explicat en un context que be podria ser un còmic.
    Bona feina.



  • M'ha passat una cosa curiosa[Ofensiu]
    Bruixot | 24-01-2006

    i és que estava pensant en comentar-te el primer capítol, que ja he llegit, i de cop he vist que sorties a l'editora destaca!
    Primer, sobre el Diumenge: m'ho vaig passar molt bé, a mi m'agrada llegir coses en petit comité. I em va agradar molt sentir-te dir les teves poesies.
    Ara, sobre la novel·la. He de dir que ara estic a meitat del segon capitol, i m'ho estic llegint molt ràpid. I és que enganxa! (això, company, és dir molt!, que no és gens fàcil).
    L'obertura em va intrigar, tots els simbols alquímics que em varen recordar coses que vaig mirar fa temps, i aquesta melancolia que despren.
    El primer capítol l'he trobat molt ben escrit. M'he sentit també prou identificat amb el personatge, que ets tu. I és que el que descrius és tant real (sigui o no sigui tot la absoluta veritat del que et va passar, que de fet això mai es pot dir del tot). La història del curandero. I com et vas "fer poeta" al bingo. I m'agrada molt com descrius el canvi del final: quan crides BINGO! i surtes a una nova vida fent-li dos petons a l'Elvira. A tu si que et va "tocar" el bingo, amb el dit de la força, per que et posesis a caminar.

    Seguiré amb el següent capítol!

    Bruixot