LA CARTA

La carta als pares no va arribar mai.

La Laia escodrinya els passos del goril.la, allà sota. Des de la caseta de l'arbre -fa anys que la va construir com a amagatall d’emergència- el mira ensumar-ne l'escorça, trenta peus avall. Després de tres dies i tres nits veient passar els gossos dels furtius el neguit comença a corprendre-la. Ja no té menjar ni aigua. El quart dia no hi ha gossos, el goril.la albí els ha pres la feina i la noia pensa que s'apropa el final. La descobriran. Ja no té gaire més opcions. Mai no n'ha sabut però haurà de provar el xiulet per a avisar en René, el seu xicot. Posa els dits entre les dents com sempre li havia vist fer al pare però no es capaç de fer sortir cap so, tan sols un esbufec esquifit, com un globus que es desinfla. A les pel.lícules, el salvatge es desplaça penjant-se a les lianes, ho haurà d'intentar... Com en un somni viatja pels aires de la selva mentre sent descarnar-se les mans en cada canvi de liana. En l'últim vol un vent de llibertat li fueteja el rostre; aterra violentament en el descampat, davant la comissaria de campanya; esperançada, lliura la carta al capità del departament...