LA CABINA FOTOGRÀFICA O EL FOTOMATON

LA CABINA FOTOGRÀFICA

Anaven curts de diners. Havien perdut la feina i també el subsidi de l'atur. Eren joves i no havien cotitzat prou temps per a tenir una pensió de llarga durada. Vivien cadascú a casa dels pares i, encara que no els hi faltava un plat a taula, no disposaven de diners per anar al cinema, sopar en un restaurant o fer un beure en una cafeteria. Enrera havien quedat els plans de demanar un crèdit per un pis i anar-se'n a viure junts. "Tot s'arreglarà", deia ella. "Sí, amor meu, tot s'arreglarà".
Es trobaven totes les tardes i anaven a fer un tomb pels voltants del riu, on s'aturaven a contemplar com jugaven a futbol un grup de joves subsaharians. Ells tampoc tenien feina i s'entretenien fent esport per a matar el temps. Omplien la gespa amb tant de colors que era un goig veure com es movien amunt i avall.
De vegades, la parelleta es passejava pels Camps Elisis, després s'asseien en un banc i miraven passar la gent i córrer la canalla, empaitant-se els uns als altres. No parlaven massa, els projectes futurs havien quedat en suspens i no tenia cas burxar en la ferida de la seva situació. Però, joves com eren, s'expressaven l'amor amb petons apassionats i dolces abraçades.
Després de l'estiu i la tardor va arribar l'hivern. Agafats de la mà, voltaven pel carrer pelats de fred. De tant en tant, feien cap a algun establiment a escalfar-se una mica però hi havia massa gent i ni un trist banc on seure i dir-se paraules dolces. I tornaven al carrer on, a poc a poc, la fogositat del seus cors i cossos anava minvant, minvant fins que, gelats i estabornits, es veien obligats a tornar cadascú a casa seva per a no enxampar un refredat. "Tot s'arreglarà", feia ell. "Sí, amor meu, tot s'arreglarà".
Una tarda, quan ja tot era ben fosc, passejaven pels boirosos carrers de la ciutat quan una claror va fer convergir les mirades d'ambdós: era una cabina de fotomaton. Entusiasmats per la troballa i sense dir-se ni un sol mot, la parella es va embotir en un tres i no res en aquell niuet d'amor per a lliurar-se del fred mossegador. Van fer córrer les lleugeres cortinetes per a preservar la seva intimitat. Ell es va seure sobre l'esquifit tamboret i ella a la seva falda. Abraçats tots dos, es van mirar al vidre de davant i se'n van adonar que no s'havien fet mai una foto junts en aquella posició. Se n'haguessin fet una en aquell moment, però no duien ni un ral. Tanmateix, van encetar un somrís i allí es van quedar, mirant l'objectiu fins que unes veus, des de fora, van preguntar si ja havien acabat.
A partir d'aquell dia, cada tarda entraven a la cabina a arraulir-se del fred, amb el posat de foto i el somrís congelat, i allà s'estaven abraçats i calentents fins que les veus del món exterior els expulsaven dels seus somnis.