Cercador
La bellesa de la simplicitat
Un relat de: srta_squitx- Compartir:
és una margarida.
- Gràcies! Que maca és, però...
podria ser blava?
- No, aquesta margarida
és de les que sempre són blanques.
- Ja, però a mi m`agrada el blau.
- Que no t`agrada la flor?
- Sí, molt, però si fos blava seria millor!
- Què faig doncs? Te la pinto?
- Si vols sí, seria més bonica.
- Més bonica per a tu.
- Clar, més bonica per a mi.
- D`acord, te la pintaré, però
t`agradarà més a tu que no pas a mi.
- Sap greu, però és el que necessito
perquè m`emocioni més.
- La pintaré amb un pinzell suau,
que no la vull malmetre, pobreta.
Transformaré la meva margarida
en la teva margarida, però sàpigues bé
que no serà ni la real ni l`autèntica.
- És que jo sóc somniador saps?
No busco l`autenticitat, busco la irrealitat.
- Somniar també té a veure
amb esperar la veritat.
- Però la meva veritat és somniar
amb la profunda irrealitat,
la que va més enllà de la simple simplicitat.
- D`acord doncs, va, au,
i tu ja sabràs el que en faràs...
quedat amb la teva, que no la meva,
margarida de color blau.
Comentaris
-
Marteta | 12-03-2014 | Valoració: 10
La del somiador/somiadora és una manera de pensar que m'atreu bastant, però el fet de pintar l'autenticitat de les coses ja no m'agrada gaire... seria millor per aquest tancar els ulls i que se la imaginés de color blau, no? L'autenticitat no crec que s'hagui de perdre.
Ha estat divertit llegir el relat!
Marta -
Acceptació[Ofensiu]Jordi Abellán Deu | 12-03-2014
El teu relat em porta a la memòria aquella famosa frase: "T'estimo molt... ja et canviaré"
Penso que la cerca de la felicitat s'ha de fer caminant. Un pas rera l'altre. Una cama primer i l'altra després.
Els hi posem nom a aquestes dues cames nostres?.
Per a mi una es diu AMOR i la segona, tant important i necessaria com la primera, es diu ACCEPTACIÓ.
Molt bona reflexió
l´Autor
59 Relats
60 Comentaris
35532 Lectures
Valoració de l'autor: 9.63
Biografia:
I la vida, ¿què és? Fenomen i procés, moviment i acció. Però com determinar tenir una vida viva, perquè reconeguem-ho, no tota vida està viva.I la vida viva, ¿com es viu? Doncs crec que no ens hem de sentir mai completament satisfets pensant haver arribat a la fi, si la fi de la vida és la mort, si us plau, no morim en vida. Que la fi no arribi mai llevat quan l`últim sospir ens apagui el cos.
Viure és anar fent camí, un camí que no cal que traspassi fronteres terrestres però sí fronteres internes.
No oblidem mai que l`ésser humà té capacitat de continu aprenentatge, de contínua superació, però per aconseguir-ho hi ha d`haver la motivació de voler-ho. No dic que tot el voler és sempre el poder, afirmar això és una bajaneria que pot portar a molta confusió al pobre mortal que s`ho creu, no, senyores i senyors, voler no és sempre poder. Però no passa res, hi ha una solució, no voler només una cosa, voler-ne moltes i les que es puguin aconseguir intentar-ho i les que no... sempre ens queda el recurs de l`escriptor, del poeta: sublimem els desigs impossibles de satisfer i transformem-los en bellesa.
P.D. Agraïments a tot aquell que em llegeixi.