Cors de plàstic

Mira aquell aparador, veus la vidriositat en la mirada dels maniquins? Els seus ulls miren vers a l`infinit, com si haguessin quedat enganxats a un record i mirant-lo eternament es mimetitzessin amb ell. Veus la serietat dels seus rostres? Algun cop t`has preguntat per què els maniquins no somriuen? Jo sí, i crec que potser estan ja cansats de sempre i sempre clavar la seva mirada en el mateix perímetre d`existència, esperant que nous rostres s`aturin i els mirin, es fixin en ells. Hieràtics en el seu posat només poden fer això, esperar. Si algun cop et preguntes perquè no somriuen pensa en això... en la seva presó de cristall, en el seu captiveri tan a la vista de tothom i alhora tan ignorat.
Algú es recorda què feien els maniquins abans de ser empresonats? Tu ho saps? No? Sí? Jo no, no ho sé, i necessitaria que algú m`informés... Fa tant de temps que dura el seu estat de reclusió que l`abans ha quedat ofegat dins les ones temporals de l`oblit. I ells, encara que poguessin parlar, tampoc es recordarien de res. Així neixen alguns misteris, amb l`oblit.

M`aturo, la vorera grisa i freda que els meus peus trepitgen se`m fa tan carregosa! Em paro davant d`aquest aparador, i li dic: “Maniquí, mira`m, estic aquí. Surt del teu encanteri, tanca els ulls ja d`un cop! Descansa, dorm, somnia, i després torna i obre els ulls, i mira al teu voltant. Veus tot el que hi ha? Doncs escolta`m, més enllà de la teva dreta i la teva esquerra, més lluny del teu amunt i del teu avall, del teu davant i del teu darrere, hi ha molts més espais a on embadalir-te de nou. Vols descobrir-los i enganxar-te a nous records? Vols ser solament un vestigi del teu passat o un seguit de vestigis dels futurs moments per venir? Perquè, saps?, fa temps que ho penso: som el vestigi dels nostres actes; els que férem, fem i farem... Per tant, vols que el teu àlbum vital s`ompli d`infinitud de fotografies o et conformes només amb la que ja tens? Què prefereixes, vols sortir despullat o vols continuar deixant que d`altres et vesteixin? O potser, potser... vols decidir lliurement quina roba et vestirà?... Maniquí, mira`m, perquè si no em mires no puc saber el que vols!”

Quieta, davant d`aquest aparador, resto una bona estona esperant la seva resposta. Observo fixament els ulls del maniquí a l`aguait de caçar un lleuger i furtiu parpelleig, una espurna de brillantor d`una llàgrima a punt de brotar, un el que sigui, el que sigui menys el buit d`aquesta mirada de vidre tan apagada! Passen les hores, i amb elles els dies, i el maniquí segueix igual, no en vol saber res de les meves històries. I això que li he parlat i parlat, li he explicat els secrets del meu món fora del cristall. Dels secrets de l`altre món, del que m`envolta, no n`hi he pogut dir gran cosa, doncs... què en sé jo? Res, o molt poc, doncs jo visc en una realitat particular immersa dins d`altres realitats que desconec. Per això només li he pogut explicar la meva, és l`única que puc narrar de manera sincera. I no volia enganyar al pobre maniquí, després de tant temps dins del seu cau de vidre es mereix la veritat, i amb la veritat decidir. Però han passat dies i no reacciona, m`haurà escoltat? Estic perdent el temps? Volent convèncer-lo que surti per veure`l com corre, com salta i com dansa, no estaré jo perdent-me el mateix? No m`estaré convertint també en presonera tot i estar fora del cristall?

I ara que ja desisteixo i me`n vaig, passant per davant d`altres aparadors i d`altres maniquins, em torno a aturar, però aquest cop per mirar al meu voltant, i el que veig són els rostres de gent caminant que passen pel meu costat sense ni tan sols mirar-me ni adonar-se que els miro, i em pregunto: “Serà que els maniquins ja fa temps que surten dels seus aparadors de cristall? Serà per això que el meu maniquí no ha volgut escoltar-me? Perquè la presó ja sap que no és ni a dins ni a fora de cap aparador ni espai, sinó a dins de cadascun de nosaltres?”

Potser som més com jo, que vivim realitats no tan diferents, que passegem a través de voreres grises i fredes i ens entristim pels pobres éssers de plàstic, condemnats a mirar a través d`un cristall les gotes de pluja que per ell hi regalimen enterbolint amb un baf de fredor el seu món, el seu petit perímetre d`existència. Vivint gràcies a cors de plàstic que necessitarien de sang roenta per sortir del seu empresonament.

Una esgarrifança em recorre el cos, m`abraço a mi mateixa mentre al meu voltant les masses de plàstic continuen la seva marxa tot esquivant-me; i és que un dubte aclaparador ha passat d`esquitllada per la meva ment...: “Jo ho sabria? Vull dir si jo... si jo també ho fos... si jo també fos un maniquí! Me n`adonaria?...”
Com per abrigar-me d`aquest gèlid pensament segueixo abraçant-me a mi mateixa, però, ara, amb molta més força! i, obligant-me a fugir de la visió dels maniquins de mirada fixa i vidriosa, decideixo tancar els meus ulls...