La becaina dels diputats

Que els televidents, acomodats en flàccida butaca, pesem figues o quedem adormits angèlicalment, ni fu ni fa.
Charles de Peguy diu que Déu sent especial tendresa devers l´home que dorm.
Ara bé, hi ha circumstàncies en la vida en les quals convé estar ben despert, com és ara a l´hemicile del Concrés dels Diputats.
Els qui maniobren les càmeres televisives s´afanyen a enfocar-nos l´escena quan algun diputat capcineja o fa petar la becaina. Ës qüestió de denunciar-los als qui els donaren els vots.
Aixó d´adormir-se al Congrés em porta a la memòria l´anècdota d´aquella senyora, esposa d´un diputat, la qual es presentà exasperada al consultori del metge, al qual digué: "Doctor, el meu marit somnia en veu alta". "Això fa -diu el doctor- que no la deixi dormir, oi?".
"No es tracta pas d´això -diu la senyora-, sinó que quan s´adorm al Congrés fa riure els diputats de la seva vora, si és que no dormen com ell".
Jo comparo aquests endormiscats a Marc Aureli, al qual, com conta Montaigne, a punt de començar una batalla, li vingué una son tan dolça que l´hagueren de despertar per tal que donés l´ordre de començar-la, i l´hagueren de tornar a despertar per fer-li saber que l´havien perduda…



Mn. Pere Campàs i Bonay