La Baralla

Em va dir que no fes aquella cara. Li vaig contestar que era l'única que tenia. Em va dir que no li agradava. Li vaig contestar que a mi tampoc m'agradava la seva. Em va assenyalar amb el dit i em va preguntar si volia que em trenqués la cara. Li vaig contestar que només si era per canviar-me-la a millor. També li vaig dir que estava obsessionat amb la meva cara i li vaig preguntar si és que m'estimava. Llavors es va posar com una fera. Jo no entenia d'on sortia tota aquella força homicida. Se'm va acostar una mica més, ara mossegant-se el llavi inferior. Va treure una navalla. Em vaig espantar. Vaig tenir la brillant idea de donar-li un cop de cap al nas. Un acte reflex. Quan va veure les gotes de sang esquitxant el terra encara es va enfurismar més. Fill de puta, fill de puta, no parava de repetir. Semblava que estigués a punt de plorar. Em sentia culpable, però, què havia de fer, demanar-li perdó? Va ser llavors quan va aparèixer aquell goril·la darrera meu i em va esclatar un got contra la closca... i encara hi tinc el tall. Jo no li havia dit ni piu, a ell, i tampoc havia començat la baralla. Em vaig despertar a la matinada estirat en una acera amb el tall darrera el cap i la mandíbula trencada. Al fons vaig veure els llums blaus del cotxe de policia que s'acostava. És la veritat, senyor jutge, li juro que és el que va passar.