JO VAIG SER SIMONE DE BEAUVOIR

JO VAIG SER SIMONE DE BEAUVOIR

En una altra vida vaig ser Simone de Beauvoir.

Si us he de ser sincer, us confessaré que fins fa quatre dies com aquell qui diu jo no havia sentit a parlar mai d’aquesta dona. Jo, a part de la Quimeta, no és que hi tingui massa relació amb les dones. I molt menys amb les franceses. Ara us puc pronunciar el seu nom com ho faria el mateix fill de Napoleó. I dic Napoleó perquè es dels pocs franxutis que conec. A part de la Simone, és clar. Puc pronunciar el seu cognom amb aquella vvvv d’aixeta oberta que perd, com ho pronunciaven les turistes que venien a la costa quan era jove. Però val més que no us en parli perquè em fotrà escàndol. Ja me la conec. Ui! Com es posa quan parlem de dones! Dic parlem però això es un dir. Ella de fet, el que és parlar, no em parla. Jo no sento pas veus. No és pas que em faltin cinc minuts, no. És com una sensació de portar-la dins. Ho vaig saber el dia que amb la colla de cacera vam anar a fer una batuda pels volts de Maià de Montcal. Estàvem fotent-nos un esmorzar de seques amb botifarra i peus de porc i els meus amics parlaven de com n’és d’inútil la dona quan ha de fer alguna cosa important. De cop, vaig sentir una mena de pensament molt fort, gairebé com si fos una veu dins meu que va rondinar:

“Sí clar! Ens talleu les ales i ens culpeu de no saber volar”.

Em vaig quedar mut.

Vaig veure que els altres no s’immutaven i seguien rient a cor què vols de la parenta. I jo amb aquella mena de veu interior que no sabia ben bé com interpretar però que em semblava que cada cop s’emprenyava més. Vaig tenir un reflex, encara no sé perquè però em vaig aixecar d’una revolada i em vaig posar a rentar els plats de la cabana de cacera. Fins i tot vaig fregar la pica. Els meus companys em miraven amb els ulls esbatanats. Què coi cardes, Xicu? Que te’ns has tornat marieta? I com més coses em deien més se m’emprenyava la veu i jo, per aquell reflex de dona que no sé si hauria de dir-ho així, perquè ara ja tinc la sensació que tampoc ho aprovaria, vinga netejar. Vaig pensar que netejant la tindria contenta i callaria. Amb els anys he après que no, que es veu que això de les dones ara va diferent. Si més no de les franceses. Vaig deixar una rajola més neta i llisa que el cul d’un nadó. Si la Quimeta m’hagués vist! Jo que mai he fregat un got a casa!

El cas és que des d’aquell dia, mai més vaig estar sol. Tenia clar que no ho podria explicar a aquella colla de dropos. També sabia que no m’estava tornant boig, jo pensava bé, enraonava, anava al taller cada dia a treballar i seguia col·leccionant puros que guardava dins les meves caixes de fusta. Jo, el que es jo, seguia essent jo. Però acompanyat. Uns mesos més tard, en un atac de valentia vaig anar a cal metge i em va dir que es veu que hi ha gent té pensaments molt forts, fins i tot que n’hi ha que senten veus. I que no estan bojos. Vaig bufar tranquil i me’n vaig tornar cap a casa. Jo... i la Simone que em seguia a tot arreu com un gos ensinistrat, no pas dels de cacera, no , que aquests foten el que volen, d’aquells més d’estar per casa que tenen els rics per amanyagar alguna cosa peluda de tant en tant.

El cas és que m’hi vaig anar acostumant. Ella em parlava amb aquell francès de l’altre costat dels Pirineus i jo, que he anat poc a estudi, no sé pas com, l’entenia perfectament en català. Coses del més enllà es veu. Un dia, vaig sentir un programa a la ràdio que parlaven de les vides passades i vaig formular la meva hipòtesi que, com que ningú em va portar la contrària, vaig confirmar ben convençut: en una altra vida, jo vaig ser Simone de Beauvoir. No, no tenia la més remota idea de l’existència d’aquesta madame abans de la batuda de Maià. Estava clar que es tractava d’una francesa, però no d’aquestes de la costa, no, una en sèrio, de les que enraonen de coses importants que no s’entenen, perquè jo no entenia res de res. Quina nivell la paia! Ella mateixa en una ocasió em va explicar qui era. Un dia, cansat, li vaig preguntar què collons era això del feminisme del que tant em xerrava.

-És una forma de viure individualment i lluitar col·lectivament.

-Ah!-vaig dir

Ella no va respondre.

Coi, ja me l’havia tornat a fotre.

Ens vam anar fent, com aquell qui diu. Tant, que un dia, cansat que la parenta em fotés escàndol pels meus traios a l’hora de cardar vaig decidir demanar-li consell. És una dona, vaig pensar, encara que sigui francesa, totes les dones deuen voler el mateix.

-El secret de la felicitat en l’amor -va dir- consisteix menys en ser cec que tancar els ulls quan cal.

Només vaig entendre tancar els ulls. Però ja en vaig tenir prou. El proper dissabte a la nit, que és quan toca fer sonar el flabiol, vaig pensar: avui quedaràs bé. Us estalviaré els detalls perquè no sé si hi ha criatures que ens escoltin. El cas és que res de res.

-Ni tan sols tens la decència de mirar-me a la cara, ara!-em va etzibar la Quimeta.

O la Simone em va aixecar la camisa o jo no vaig entendre bé el que em volia dir. Amb aquell parlar de francesa saberuda!

Un altre dia, sorrut com sóc, li vaig demanar: per què sou tan complicades les dones?

-No es neix dona -va dir- s’arriba a ser-ho. Després va parlar d'un destí biològic, un producte intermedi de no sé què, del mascle i el castrat i no sé què més de femení.

Aquí me’ls va acabar, ho he de confessar. No vaig lligar ben re. Només em va quedar aquell castrat incrustat al cervell de manera que el meu entrecuix va patir un replegament sobtat. Ara te la talla, vaig pensar. Vaig estar acollonit molt de temps, fins que finalment vaig entendre que no anava pas per mi i em vaig relaxar una mica.

Amb el temps ens hem anat entenent, si és que se’n pot dir entendre. Ella dins meu va xerrant i jo a vegades faig veure que me l’escolto. Ara, quan en faig alguna que es veu que no acaba d’agradar a les dones, només m’ha de dir: Xicu! I jo ja veig que no vaig per bon camí. No sé si se n’anirà mai del meu dins però ara ja tant és. Jo vaig anant a caçar els dissabtes, ja no netejo tant la cabana i a vegades, quan estan molt inspirats, em tapo una mica les orelles perquè no els senti, o potser ha vist que no hi ha res a fer amb aquests tabalots. Els diumenges anem a passejar amb la Quimeta, que es desperta ben contenta. I és que gràcies a la perseverança de la Simone, el dissabte al vespre a casa fem festa major. Em diu unes coses! Alguna vegada fins i tot he pensat que la Quimeta en una vida anterior devia ser Rita Hayworth.