LOVE ACTUALLY

Vaig sortir a la terrassa a estendre la roba, feia un solet de primavera que convidava a estar a l’exterior, l'aire era càlid i aquell dia semblava que la contaminació ens donava una treva. Quan vaig tenir tota la roba ben penjada vaig decidir quedar-m’hi a contemplar la vida de la ciutat. La gent anava a treballar amb els seus vestits de feina, els nens jugaven al pati de l'escola, els homes i les dones pujaven i baixaven del bus interurbà, els coloms perseguien avis amb bosses a la mà...
– Molt bonic tot plegat, però... què?
– A l'edifici del davant uns estudiants fumaven mentre posaven les tovalloles a assecar
– Íliaaaa!
– I al terrat del costat, uns tècnics arreglaven les antenes
– Tiaaaa...
– Aleshores vaig mirar al balcó del tercer segona
– Ara t'escolto!
– Un jove pèl-roig en va sortir mentre parlava per telèfon
– Uéééé!
– Dos balcons més enllà...
– Mira que et penjo i no et truco en tres mesos!
– Doncs, tornem al balcó del tercer segona
– Aaara anem bé
– El jove en qüestió segueix parlant per telèfon amb una veu suau... ni molt forta ni molt indecisa. Per l'expressió somrient es veu que és amable...
– Amable?
– Amable però decidit
– Era una conversa d'amor?
– De cap manera!
– No?
– No, fa teletreball
– Ah...
– Ven... no sé què ven exactament... ven coses
– Mentre no vengui fum!
– Què vols dir?
– Ília, portes soltera cinc segles, muntant-te pel.lícules amb companys de feina, dependents, repartidors i ara el veí del tercer segona. Quin dia sortiràs de veritat?
– Marta...
– No, en sèrio, tia, ja va essent hora que et baixis el Tinder i et busquis un rotllo
– Marta...
– ... o dos, o tres... Però surt d'aquest coi de balcó!
– Si fossis aquí...
– Si fos aquí no et deixaria quedar a casa ni una sola nit, Ília. Però sóc a Stuttgart i fins que no s'acabi aquest coi de pandèmia no podré baixar uns dies.
– Et trobo a faltar, Marta
– Jo també... però t'has d'espavilar. Tens 27 anys i estàs més avorrida que la bruixa de els bessones. Com pots...?
– Martaaa...
– No de veritat. Em preocupo per tu. Ja sé que sempre has estat més tímida, que quan al Vedruna totes saltàvem la tanca per trobar-nos amb els de la Salle, tu sempre eres a la biblioteca amb aquelles novel.les...
– A mi m'agradaven
– Ja, Ília, però els nois de carn i ossos s'han de sortir a buscar. No et vindrà cap Jamie Dornan a demanar el segon volum de cap trilogia.
– Divendres passat...
– A més, t'has de comprar roba, tia! A totes les fotos que m'has passat surts amb texans i les mateixes samarretes de fa cinc anys...
– Ja, però, divendres...
– I no t'has mogut d'aquest apartament minúscul del que només surts per anar a treballar...
– Marta, que et volia explicar que...
– ... a una feina monòtona envoltada de nois del segle passat, amb jersei de pic i corbata
– ... divendres
– Què va passar divendres?
– Que vaig anar a una festa...
– Coooom? I perquè no m'ho has explicat fins ara?
– No m'has deixat
– On? Amb qui? Què va passar? Com?....
– La Vane de la feina em va dir si volia anar a una reunió de...
– Una reunió?
– Bé, no sé, no vaig escoltar massa res després de dir-me que era a la terrassa de l'hotel AC
– Uau! Quina categoria! Mite-la la burgesota!
– ...
– I què? I què? Alguna bona peça de carn i ossos?
– Unes taules parades amb estovalles blanques plenes de canapès, cambrers oferint xampany... Tot molt separat, COVID-friendly, of course.
– Però què?
– Què no... qui?
– Qui?
– Un jove pèl-roig
– Nooooo!
– Elegantíssim. Americana G-Star un punt informal, res de corbata, camisa que podria ser Adolfo Domínguez
– Ecs!
– És la feina, Marta.
– Psè...
– Duia una carpeta i...
– I un bolígraf, també? Vaaaa...
– I em va mirar...
– Ara anem bé...
– I se'm va acostar
– Fins...?
– Ep! Distancia i mascareta, no pateixis. Però suficient per reconèixer la veïna del tercer quarta amb qui es creua mirades des del balcó
– Ohh! Somreia?
– Pels ulls que feia estic segura que sí
– Ui! Ja el tenim!
– Primer em va dir que feia temps que em veia des del seu balcó com preparava el menjar cada dia
– I després...
– Després em va fer la gran pregunta. Tatxaaan!
– Nooo! En sèrio? Per fí!! I li vas dir que sí, of couse... Quan heu quedat?
– Li vaig dir que no podia
– Perdooona?
– Impossible
– Però per què?
– Per diners. No em puc gastar tants diners.
– Diners? El coi de veí del tercer segona és un gigoló?
– Nooooo! Què dius?
– Et va voler cobrar...
– Dona clar!
– Ília, però què coi et va preguntar?
– Que si havia provat mai la Termomix.