THIS IS ART

Un relat de: MIDABA

THIS IS ART

Vaig sortir d'hora de casa decidida a solucionar aquell problema. Qüestions hormonals de l’edat, havia dit el ginecòleg. Fogots, es veu. El cas és que n’estava fins a l’escarola d’aquelles suades i del regalim constant. Tot i que havia arribat la primavera, de calor no en feia gens ni mica, però jo anava amb aquella estufa interior que no sabia com apagar. A mi, què voleu que us digui, la temperatura alta em produeix una mena de neguit que té el seu punt àlgid a l’entrecuix i aquell afer hormonal em va enganxar sense parella ni ningú per poder-li abocar tota la meva lava efervescent. Com que no sóc d’arreplegar el primer que trobo, vaig començar a barrinar com fer-me abaixar aquella canícula pensant en altres coses. El gestor, vaig pensar, si algú té la propietat de refredar el més calent dels enardiments és un gestor. Si més no, el meu. Cada cop que hi he d’anar per algun motiu, en surto amb el cap com un timbal i la moral per terra. Em vaig posar el meu vestit de color ocre i vaig sortir disparada cap a la gestoria. Segur que amb els primers IRPF la cosa es refredaria de cop.

El meu gestor, diguem-ho clar, no és el que se’n pugui dir un exemple d’Alain Delon i la seva gestoria sembla més un despatx de catequista que no pas un lloc on calcular la manera de pagar menys sense que es noti massa. Si hi havia un lloc on perdre ebullició, havia de ser aquell.

Vaig pujar fins al setè pis amb l’ascensor i vaig trucar al tercer A. Em va obrir la porta una versió escarransida d’Imanol Arias a la primera temporada del Cuéntame, amb tofa enclenxinada, bigotet perfilat i quatre-cents centilitres de Baron Dandi capaços de produir un broncoespasme a cinquanta metres a la rodona. L’home em va fer passar al seu despatx arcaic de parets verd pàl·lid amb orla esgrogueïda inclosa. Em va convidar a seure a l’altre costat d’una taula plena de papers i una foto de qui devia ser la seva santa esposa. I dic santa perquè, a aquell rostre angelical, només li faltava la corona. Ell, com sempre, va començar a parlar de l’IRPF, de l’IVA i no sé què de tancar el trimestre, però tot va ser en va. No vaig aguantar ni dos minuts. Aquella roentor em va començar a pujar com el mercuri a l’aigua bullent. Ni el bigoti de general Armada hi va poder fer res. Si els ingressos i retencions no em feien abaixar la flamarada, hauríem de buscar un altre rendiment a tot aquell capital. Vaig començar a imaginar aquell cap engominat entre les meves cuixes llagotejant al voltant del meu registre d’entrada. Els meus mugrons ja apuntaven cap al primer dels professors de l’orla amb una precisió acadèmica. Vaig acostar-me amb el pretext de llegir aquells paperots que no m’interessaven ni poc ni gens. Ell no va poder evitar adonar-se’n, però, el molt murri, es va arrepapar a la foto de la santa, com si invoqués el seu esperit per protegir-lo de la temptació. Coi de monjo de Montserrat! No em volia donar per vençuda a la primera de canvi i vaig anar directe al pla B.

Vaig tirar-me enrere a la cadira i em vaig marcar un Sharon Stone obrint les cames discretament. El mossèn, impàvid, em va deixar anar alguna cosa sobre calcular el valor sobre la renda, però jo ja feia estona que no me l’escoltava i anava més encesa que les llums de Nadal. Ell es resistia a mirar i s’arrapava a la santa amb un fervor religiós. Anava tan calenta que, si hagués calgut, m’ho hauria fet amb el model 111. Quan em vaig tornar a aixecar el vaig veure tan espantat que em vaig entendrir, bleda de mi, i vaig decidir marxar escopetejada i buscar una altra sortida al meu Vesuvi incipient.

Al carrer, la gent anava amb jaqueta de mig temps, però jo, amb el meu vestit de tires escotat fins al punt de la reanimació, ja degotava com la Fontana di Trevi. M’hauria submergit als dipòsits de la Frigo si n’hagués trobat el magatzem. Vaig decidir entrar al Museu d’Art, potser allà les musses em podrien oferir una solució menys compromesa al meu problema amb la caldera.

A la sala de l’art rupestre, entre ullals decorats i collarets del pleistocè semblava que la cosa es podria calmar una mica. En arribar al segon pis, se’m van obrir les portes del cel quan vaig veure un munt d’escultures d’un material fred que segur que em podria allisar els plecs entumits de la meva xona inundada. Per sort a aquella hora no hi havia massa gent al museu i els guardes de seguretat xerraven entre ells distrets. Així que vaig saber-me sola, em vaig dedicar a grapejar pitreres de Venus, culets de David, pectorals fibrats de guerrers, clatells de deesses i abductors de vestals. La fredor del marbre m’assossegava una mica tota aquella coïssor sota el pont d’Avinyó. Fins que el vaig veure allà en un racó de la sala d’escultures gregues.

El Pan, el rei dels sàtirs se m’oferia temptador amb una verga de pam i mig que jo ja imaginava buscant petroli dins el meu avenc afamat. No m'ho vaig pensar més i, llençant el tanga que va anar a coronar un guerrer etrusc, em vaig encaixonar aquella verga lluent i gelada. Quin delit! Aquell iceberg era el millor tractament per al meu mal. M'hi vaig abraonar i refregant les mamelles en aquell tors fred i sucós vaig anar pedalant dreta mentre amb una mà em refregava el timbre d’emergència. Com més em volia calmar els fogots amb aquella frescor de Carrara més se m'encenia el forat del pany. Suava com una escultura de gel enmig del desert del Sinaí. Amunt i avall. Vinga pedalar! Quan vaig arribar al cim del Tourmalet vaig esclatar i gairebé em vaig quedar sense forces.

Un cop deslliurada d’aquella columna de Trajà, la suor i el cansament em van fer anar lliscant fins que vaig notar un parell de mans engrapant-me la gropa tonificada de tant d’exercici. Vaig pensar per un moment que el meu Príam em protegia de la caiguda. Però aquelles mans no eren fredes com la resta del cos. A més, estaven a l’inrevés. No havia ni acabat de girar el cap que una bafarada de Baron Dandi em va tornar a la realitat. Vaig veure el meu Imanol falcant-me la bessonada posterior amb les dues mans. L'home de l'IVA, qui ho havia de dir! Però jo l'únic IVA que vaig veure allà va ser el de la tenda del Decathlon que sobresortia dreta com un pal de veler.

– M'he oblidat de preguntar-li si volia declarar els béns del pis de l’Eixample.

L'únic que vull declarar, senyor meu, li vaig dir, són les guerres púniques. D’una revolada li vaig baixar els pantalons sense mirar els calçotets blancs de cotó que m'haurien tirat enrere i em vaig disposar a acabar tota la feina. Així que, engrapant-li el llonguet del darrere perquè no se m’escapés, li vaig engolir d’un glop l’albergínia que venia farcida de feia estona. I torna-hi amunt i avall com el gos de darrere els sis-cents que movia el cap quan passaves dels vuitanta per hora. Amb les sacsejades l’aparell va anar agafant la consistència d’un carbassó que hauria satisfet al més gurmet dels vegans. Jo estava tan concentrada que només sentia de lluny aquella veueta cada cop més eunucada que anava preguntant: i què fem amb l’IVA? Després d’un embat que ens va fer tancar el trimestre de cop, la seva pastanaga va anar esdevenint un espàrrec i al final ja només en quedava un xampinyó Portobello a punt d’entrar al rissoto.

Per compensar les poques calories d'aquell menú vegetarià, vaig escurar amb delit tota la llet condensada que regalimava dels dos carquinyolis penjants. L'home, que defallia feia estona, per no caure, s’havia agafat a la verga del meu heroi com si anés a fer un viatge en autobús per la carretera dels Àngels. Em vaig aixecar exultant i joiosa i vaig fer cap a la sortida del museu deixant el meu rei de l’IRPF amb cara de circumstàncies, agafat amb una mà a la verga del faune, els pantalons abaixats ensenyant dues cametes, un cacauet entre dos piquillos i escanyant amb l’altra mà un model 190 de retencions i ingressos a compte de l’IRPF. Al mateix temps, un grup de turistes orientals va entrar a la sala meravellat per aquella performance que hauria despertat les enveges de la millor edició de l’ARCO.

Vaig tornar victoriosa cap a casa amb el meu vestit ocre que havia agafat un aire de lleopard de tanta suada i amb la satisfacció d'haver aconseguit no només sufocar la meva febrada sinó un suculent 69% de descompte en la propera declaració de la renda.





Comentaris

  • Poesia.[Ofensiu]
    SrGarcia | 06-03-2021

    M'ha agradat molt. És impressionant el to irònic que té tot el relat.
    Especialment m'agrada el vocabulari que fas servir: L'escarola, la lava efervescent, el registre d'entrada, les llums de Nadal, el Vesuvi incipient, el pont d'Avinyó, el timbre d'emergència, el forat del pany, el cim del Tourmalet, les guerres púniques, el llonguet, l'albergínia i tots els comestibles que segueixen, els dos carquinyolis penjant, el cacauet entre els dos "piquillos"...
    Autèntica poesia amb sentit eròtico-festiu.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: