CAPUTXETA 2.0

- Francament Caputxeta no hi ha qui t’entengui. No em puc creure que deixis el pis i te’n tornis a casa
- Ja ho sé, ja ho sé que no té cap sentit però no ho puc evitar
- Què és el que no pots evitar exactament?
- Tinc la necessitat imperiosa de tornar amb ell
- Amb el caçador?
- No dona, no! Allò es va acabar de seguida, no tenia recorregut, jo no estic feta per salvadors que et consideren feble, inútil i incapaç de decidir el teu futur tu soleta
- Mira, aquesta sí que és la caputxeta que vaig conèixer al campus, sembla que encara en queda alguna cosa de la meva millor companya de lluita feminista.
- Jo no he renunciat a aquests ideals, Cindy
- Ah no? I doncs? Exactament amb qui te’n tornes?
- Amb la meva ànima bessona. Fa una setmana vaig descobrir que segueix pensant en mi
- Et refereixes al post a l’Insta del llop? Aquell missògen, depredador, transvestit?
- Eps! No em siguis homòfoba que em xivato als LGTBI
- Es va vestir de iaia o no?
- Ja, però només era perquè li interessava jo
- Tiiiaaa!! Que se’t volia fotre crua! De fet...
- És veritat que al principi ni m’ho vaig ni plantejar.
- ... en algunes versions realment ho va fer. Com pots tenir interès per algú tant mesquí?
- He estat pensant en el primer cop que ens vam veure...
- Vols dir aquella trobada “casual” al bosc?
- Crec que no va ser casual... anava per mi
- Saaanta innocència! Clar que anava per tu, per això et va manipular!
- Jo crec que el tema dels camins era una metàfora, tenia un doble sentit
- I taant! Tu vas pel llarg, jo pel curt, em cardo la iaia i després em tiro la nena
- Cindy! No siguis tan basta reina
- Princesa, si no et fa res, que encara en sóc! Però no parlem de mi, ara. O sigui... a veure si ho entenc: deixes plantat un caçador antiquat que et salva d’un destí fatal perquè no vols que et domini cap home, deixes aquest conte violent, masclista i no sé quants istes més i amb els diners de l’herència de la iaia t’apuntes a un Master i t’independitzes.
- Ja però...
- I tretze mesos més tard, veus un missatge a l’Instagram i et deixes enlluernar per un entabanador, arrogant, psicòpata que...
- No em penedeixo de res del que vaig fer. Però tinc la sensació que els ho dec.
- Els ho deus a qui?
- Als Grimm i al Peraul. És com si traís una tradició familiar mil.lenària...
- D’això es tractava tia, de trencar tradicions antigues patricarcals. A més, Grrimm i Peraul no en són els pares, ells només van transcriure el conte popular
- Popular!! Aquest és el problema, ni tant sols puc comptar amb ells com a pares?
- Així que és això?
- El què?
- El coi d’absència paterna?
- Ai, noia, no sé que dius. Jo només sé que no em puc resistir a aquells ullarros, a aquelles mans peludes, al nassarró, a la boca
- I als ullals, Caputxeta, els ullals! Aquest paio encara se’t vol menjar! No en va tenir prou amb l’àvia, els porquets, les cabretes i ves a saber quantes més criatures s’ha cruspit... Això de no aconseguir-ho segur que va ser una ferida en el seu narcisisme imperant.
- Au, va... No siguis tan dura. Va, sortim a escampar la boira una estona.
- Okis. Passem pel boulevard?
- Pel boulevard?
- Sí, tia! Fa un mes que espero que comencin les rebaixes. Tinc ullades una cucada de sabates de vidre