PECATUM AD MORTEM

La germana Dolça es va treure les espardenyes per no fer soroll. Va creuar el deambulatori i va sortir per la porta lateral del monestir. Quan va ser fora del recinte va alleugerir el seu pas i es va dirigir a la llera del Ter. Hauria volgut sortir abans però aquella nit, els ronquets de la germana Leuzegarda van tardar molt més en arribar i la son li va jugar una mala passada. Per sort encara era fosc i calculava que tenia prou temps fins a les matines perquè no la trobessin a faltar. Caminava amb determinació, com solia fer-ho tot. Obstinada en acabar per sempre amb aquella remor de fons, ni tan sols s’adonava de les ferides que els esbarzers i les ortigues anaven fent als seus peus nus. No recordava exactament on quedava la gorga que havia vist feia uns anys, quan va acompanyar l’abadessa Ingilberga a Ogassa. Estava segura que la trobaria, o si més no alguna de prou fonda per acabar amb aquell turment.

Dolça havia entrat al monestir de Sant Joan de les Abadesses feia tot just un any i mig. Quan el seu germà li comunicà la mort de Roger de Tresmals en una ràtzia a Còrdova, va tenir clar el seu destí: si no podia estar amb Roger no estaria mai amb cap home. La fe no era un dels seus forts, ella era més de rumiar el perquè de les coses i de veure i tocar per creure, com Sant Tomàs. Tot i així, la poca fe no va ser un impediment per entrar al monestir. Amb tretze anys, va abandonar les comoditats del castell de Montgrony i va abraçar la vida del silenci, el treball i la fe. Si més no ho va intentar.

El treball no l’havia espantada mai. Tot i venir d’una família adinerada, ja de petita sempre la trobaven ajudant els mossos amb el bestiar, a la cuina amb les minyones o recollint gerds que menjava estirada al prat escoltant les campanes de Sant Pere. El silenci, doncs, tampoc va ser un inconvenient. Estava avesada a voltar tota sola per les terres que havien estat del comte Guifré. La fe... això ja era una altra cosa.

Des del primer dia al monestir, Dolça es va disposar a trobar Déu amb la mateixa decisió que posava en totes les seves empreses. Resava amb tot el fervor que era capaç de trobar al seu interior. Obeïa cegament tots els vots de la regla benedictina. Treballava com la que més. Però ni en les matines ni el les laudes ni en les vespres ni tampoc en les completes hi va intuir un sol vestigi del que se suposava que havia de ser aquell déu. Ni en l’ora ni en el labora. Res de res. Ni un bri de llum. Envejava l’expressió de felicitat de moltes germanes en veure el primer raig de l’alba entrant per l’ull de bou. Ella imaginava les mateixes papallones que havia sentit quan Roger se li aparegué entre el rocam darrera l’absis de l’església uns anys abans. Intuïa que havien de sentir una mena de transformació interior que donava sentit a les seves joves existències. A ella, res de res, ni Déu ni Jesús ni tan sols Sant Joan. I ben a prop que el tenia! S’havia fixat també en alguna altra novícia i li havia fet l’efecte que tampoc sentien aquesta il.luminació espiritual, però li semblava que simplement es limitaven a seguir les rutines diàries sense entrar en aquestes cabòries tan poc terrenals.

Dolça resseguia la llera del riu pel corriol mirant de cua d’ull la fondària de l’aigua. Li feia por que es fes clar sense haver trobat el lloc ideal. Havia calculat tots els detalls. Allà lligaria la corda que duia sota l’hàbit a la primera pedra gran que trobés, la nuaria al seu coll i flop! S’ha acabat la remor, s’ha acabat déu, s’ha acabat Roger i totes les il.lusions que la vida li havia arrabassat.

A la fi, amb una lleugera claror primerenca va entrellucar una gorga semblant a la que recordava haver vist amb l’abadessa i, si no l’era, aquella complia tots els requisits. Havia d’enllestir aviat, el primer raig de sol estava a punt d’aparèixer. Va enfilar-se damunt d’una roca que vorejava l’aigua profunda. Va agafar una pedra prou gran per complir la seva missió. Es va treure la corda de sota l’hàbit i hi lligà la pedra. Es passà el nus pel coll. Va alçar un moment la mirada i va distingir la serra Cavallera amb el Puig de Coma d’Olla, el Coll de Pal i força més enllà la silueta del Taga que anava prenent força. Va aixecar la pedra amb les dues mans i quan s’acomiadava d’aquest món amb una darrera alenada d’aire, un raig de llum va interrompre de forma brusca l’escena final.

- Això que vols fer és pecat

Dolça mirà al seu voltant. Tot i estar segura que ningú havia parlat, es resistia a admetre el que els seus ulls i la seva oïda li mostraven. No es podia creure que després de tant de temps i tants sacrificis aquell coi de déu se li acudís aparèixer a darrera hora, ara que ja ho tenia tot decidit. No s’ho podia creure i no estava disposada a canviar els seus plans per un miracle d’última hora. Això ja era massa! Va fer un pas endavant mirant el raig de llum amb insolència. Els peus nus damunt la roca tremolaven més de ràbia que de fred. Quan va moure els dits per acostar-se més a la vora de la gorga es va sentir el retruny d’un tro que aclaparà tota la vall.

- Est peccatum ad mortem

Ara t’enfades? Ni que em parlis en llatí em faràs canviar d’opinió! Un altre raig de llum va reforçar l’escena que, si no fos perquè la situació era dramàtica, hauria tingut un aire ben còmic. Va prémer els llavis. Estava avesada a obeir ordres, però quan una idea se li posava entre cella i cella, no hi havia res a fer. Començava a notar el fred del terra que li pujava pels peus els dits dels quals ja basculaven sobre el no res. El pes de la pedra s’anava fent més gran i els dits de les mans tremolaven al mateix ritme que les seves dents. Un altre raig de llum. El sol ixent començava a encegar-li els ulls. Cada nou raig era un recordatori del pecat que estava a punt de cometre. Casum l’olla! No em faràs canviar d’opinió!

Va tancar els ulls abans de deixar anar la pedra i deixar-se caure pel salt de tres metres fins a tocar l’aigua. La claror es va enfosquir. Va espiar per veure si déu havia canviat d’opinió i la donava per inútil i va descobrir una silueta just a l’altre costat de la gorga. Un jove pagès l’observava amb ulls atònits. Se’l va quedar mirant. A ell i als seus braços, a la pell morena, als llavis i aquell somriure que despertà novament les papallones amagades des de feia tants anys. Per primera vegada a la vida va dubtar. Era una sensació ben estranya. Una mena de neguit que es podia fondre prenent una decisió. Ben mirat – va pensar– això del suïcidi, no fa per una monja que vol deixar el convent. Va fer un somriure murri. El noi va sortir del seu estat esbalaït i la va convidar a baixar fins on era ell. Ves per on, potser sí que déu existia i la coneixia més del que ella volia reconèixer.

Dolça, amb un somriure exultant, va prendre una nova alenada d’aire, va alçar els dos braços emocionada per saludar-lo oblidant fatalment el que havia vingut a fer.