Jo també m'enamoraré d'un príncep

Un relat de: manel

La seva mare va entrar al menjador amb un home força alt, de cabells foscos i mirada dolça. Ella jeia estirada no gaire més enllà en un sofà atapeït de coixins de colors. Amb només vuit anys estava una mica confosa. Feia poc més d'un mes que s'havien instal·lat en aquella casa i el seu pare no havia vingut a viure amb elles.

-Aquest és l'Ernest, reina - li va dir la seva mare després d'acostar-se tots dos fins al sofà. Ella va respondre amb un hola encara més tímid que el que li va etzibar amb veu rogallosa aquell home tan alt, i amb prou feines va gosar mirar-lo a la cara.

Però quan es van asseure a la taula del menjador els seus ulls ja no paraven de buscar-lo. Innocent curiositat. La seva mirada dibuixava tot tipus de formes circulars, es perdia breument per racons, rebotava per les parets, per acabar sempre amb una breu aturada, d'una intensitat enjogassada, en aquell rostre nou, imaginat dies abans a través d'unes paraules de la seva pròpia mare.
-I em farà de pare ?- li havia deixat anar ella amb naturalitat
-No, reina, és un noi que ha conegut la teva mare i que se l'estima molt, però no et farà de pare. Tu sempre tindràs el mateix pare - li havia contestat la seva mare recollint tota la paciència i estima de que era capaç en aquells moments.

Aquella llum que es desprenia de la seva divertida mirada continuava brillant de manera intensa, excessivament viva, amb unes ganes immenses de saber, de conèixer.
Poc després de sopar, novament ajaguda al sofà, es va submergir en qualsevol bajanada infantil emesa per la televisió, mentre la seva mare i aquell home (ara ja tenia un nom, Ernest) seguien parlant a batzegades.
De tant en tant, en moments de poca tensió en la història animada de la pantalla, novament aquella mirada curiosa feia acte de presència en mig d'una taula entre divertida i tensa, entre silenciosa i animada.

-Encara no vull anar a dormir, no tinc son - va demanar a la seva mare tot ajupint el cap, conscient de que avui era un dia especial, diferent, i que això podia voler dir més estona amb els grans.
-Una estoneta més i prou, eh, que demà has d'anar a escola i t'has de llevar d'hora - li va contestar la seva mare amb menys autoritat de la que segurament calia.
Ella va dibuixar un somriure decididament murri, tot aixecant la vista cap a la seva mare.
El conte d'abans d'anar a dormir també va ser especial. La seva mare va haver d'improvisar una història de prínceps i princeses potser massa apassionada.

-Jo quan sigui gran també m'enamoraré d'un príncep com la meva mare - explicava pocs dies després a la seva millor amiga.
Era l'hora del pati i mentre la majoria de nenes es dedicaven a córrer i empaitar els petits homes que ja gosaven començar a treure pit, elles dues s'explicaven les històries de casa seva assegudes en un racó de l'improvisat circuit de velocitat.
-I aquest príncep serà el teu nou pare ? - va preguntar-li la seva amiga.
-No, no has entès res. El príncep és de qui s'enamoren les mares. El príncep no pot fer de pare perquè és un príncep. On has vist que un príncep sigui pare? - va respondre-li amb cara d'ofesa per no entendre les històries dels grans que li estava explicant.

Comentaris

  • Veig, veig![Ofensiu]
    ginebre | 07-05-2007 | Valoració: 10

    Hi ha vàries coses que jo veig.
    La primera: és un relat de mirades. Mentre llegeixo la història, veig un llenguatge de mirades que expliques perfectament. La mirada tímida primer, la còmplice (amb la mare), la enjogassada amb el "princep", la protectora i pacient (de la mare), la distretament atenta (mentre mira la televisió). Tota la comprensió del fet és produeix per aquesta complicitat dels ulls.
    La segona: és conceptual. Hi ha una idea de fons sobre les diferents funcions de l'amor ( o del vincle) Per una banda el pare i per l'altre el príncep, que semblen ser incompatibles.
    Després de la seva experiència, la petita, ha trobat una solució que no genera cap conflicte emocional ni amb el pare, ni amb el nou company de la mare.
    Una història de maduresa i amor molt exemplar.
    Tot i que les frases són llargues i complexes, està molt ben escrit i es fa molt entenedor.
    M'ha agradat especialment el paràgraf que explica la mirada interessada de la nena a taula. Està molt ben escrit.
    I el final, per descomptat, és senzillament genial. Un 10 manel!
    Potser hi ha alguna cosa "criticable", per ex.: "jeia estirada" em sembla redundant.
    "Amb només vuit anys estava una mica confosa." potser m'agradaria més :"Tenia només vuit anys i estava una mica confosa" ....cosetes d'aquestes que potser només són tonteries.
    apa!
    petonets i fins aviat!

  • aaa | 07-05-2007

    Salut, manel.

    En primer lloc, ja vaig veure que em vas deixar un relat, el dels stones, però forçes al.lienes a la meva voluntat em van retenir en exces fent altres tasques i vaig haver de marxar. A casa no en tinc, d'internet, i tan sols puc exercir el meu poder des de la feina.

    En quan al relat que ens ocupa, trobo normal que ningu l'hagi comentat. Es dificil de comentar, però, anem cap allà..

    Una idea interessant (tot i que a mi, personalment, el punt de vista dels nens nomès m'interesa per coses macabres, no per les quotidianes) i ben portada, però en alguns paragrafs es dilueix la força global, perds paulatinament l'atenció del lector. Massa temps per arribar al sofa i poc per dibuixar l'escena global (al primer paragraf, "ella" haria de ser el nom de la nena, costa entrar en situaciò, tot i que el final es magistral)

    Un relat bo, però que, a parer meu, necessita un parell de relectures per acabar de treure allò que sobra, i millorar la ultima frase del relat, doncs li falta força i la trobo massa larga.

    Amb tot, tens un gran talent per treure suc de situacions a priori insubstancials, i concentrar-les en mitja pagina.

    Roarscach (si, ja ho se, la meva ortografia es terrible...)

l´Autor

Foto de perfil de manel

manel

97 Relats

432 Comentaris

103402 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Potser ja ha arribat el moment de canviar la meva biografia.
El problema és que encara vaig néixer al 66 i encara visc i treballo a Girona.
Per tant, des d'aquí us convoco a una pròxima revisió dels fets.

"Plaers:

El primer esguard per la finestra al matí
El vell llibre retrobat
Rostres plens d'entusiasme
Neu, el canvi de les estacions
El diari
El gos
La dialèctica
Dutxar-se, nedar
Música antiga
Sabates còmodes
Comprendre
Música nova
Escriure, plantar
Viatjar
Cantar
Ser amable."

Bertolt Brecht