JA TREMOLO...

Un relat de: Materile

JA TREMOLO…

Fa estona que els veig traginar maletes i paquets amunt i avall. Estic inquiet, no em fa bona espina. Altres vegades m’ha passat i no sempre ha acabat bé. He intentat ajudar-los i m’han apartat de mala manera, no acabo d’entendre’ls.

Veig la mare molt nerviosa. Segur que es preparen per anar de vacances i jo, què? Sé molts casos que no han acabat gens bé. Tenia un amic, ja gran, que el van portar en una residència. Li van dir que quan tornessin l’anirien a buscar: tu ho has fet?, jo tampoc. Sempre dient-li coses dolces i que l’estimaven tant i... ja veus.

L’any passat, vaig estar tremolant fins que vam arribar a l’hotel, va ser llavors que vaig veure que m’estimaven; però és que no ho saps mai: un dia et diuen una cosa maca i, un altre, no saps per què i t’aparten com si fossis un empestat.

Porten dies que discuteixen, ho sé, per mi; que si no ens en podem fer càrrec, que és una molèstia...que aniria molt bé que algú el pogués tenir..., ui, ui, quina por!

Ara em ve a la memòria el dia que el pobre Abel va demanar per baixar del cotxe i fer un pipi, i quan va ser fora del cotxe, tots van baixar, però després, sense avisar, van pujar altra vegada al cotxe i no li van dir res i se’n van anar. El van abandonar a la seva sort. El pobre Abel va cridar i va córrer darrere del cotxe fins que extenuat va jeure a la cuneta. Per sort, un cotxe va parar, i en veure que era viu, el va recollir. Uns nens de dins del cotxe de seguida li van fer festes, però ell estava molt trist i tenia molta por. Jo també en tindria.

Jo no vull res de tot això, i no vull que em passi. Tot em sembla terrorífic. No sé com expressar-los la meva por... Els estimo Tant!!

Quan veig l’anunci per la televisió que diu que no els abandonis i que ells no ho farien, és una gran veritat. Jo no ho faria mai, mai!

Pregaré Sant Antoni perquè no em deixin i m’ajudi. Sé que ells resen, jo també ho faré! Em portaré molt bé i els ho faré entendre. Quan vulguin seure al sofà, m’apartaré per deixar-los lloc.

―Reeec!, vols sopar? Vols boletes?

He d’anar-hi de seguida, no vull que s’enfadin. Els portaré el meu os perquè hi juguin i així estaran contents...!!!

Materile (Maria Teresa Galan)









Comentaris

  • Sorpresa[Ofensiu]
    aurora giménez padilla | 22-10-2016 | Valoració: 10

    Fins a mitja lectura no m'he adonat que era un gos. Em pensava que es tractava d'un avi. M'agrada aquesta doble intenció que has lograt plasmar en el teu relat. Bona escriptora.

  • Tendre[Ofensiu]
    Naiade | 12-10-2016 | Valoració: 10

    Quin relat més emotiu, per un moment m'he pensat que era un avi i no un gos. Fa pena igual, com es pot ser tant inhumà per abandonar-los, amb que s'arriben a estimar!!
    Petons

  • Molt emotiu[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 27-09-2016 | Valoració: 10

    No no tinc animals i no puc parlar del que no sé. Però sí puc opinar que les mascotes mereixen un respecte atès que són les persones qui els han portat a casa per la seva pròpia voluntat.
    Fa molta peneta llegir els pensament d'aquest gos que tremola només de veure fer equipatges i moviments de trasllat.
    Al principi m'he pensat que es tractava d'algun iaio i que el pensaven portar a una residència d'ancians. És, realment, si fa o no fa el mateix drama, el mateix patiment.
    Molt ben escrit!

  • Preciós relat![Ofensiu]
    Nonna_Carme | 13-09-2016

    I entranyable. La darrera frase:"Els portaré el meu os perquè no s'enfadin" és genial.
    Una abraçada, Maria Teresa.

  • Vida de gos[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 13-09-2016 | Valoració: 10

    Un relat tendríssim, Maria Teresa, escrit amb una delicadesa impressionant. L'abandonament dels animals és una brutalitat! (ui, anava a dir "animalada") Però llegint-lo a poc a poc m'has fet passar una bona estona i adonar-me que els gossos sempre éstan al nostre costat, sempre. Una forta abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 10