Ja han arreglat la fatxada? (La veritat)

Capítol 4: la veritat

Arribàrem al carrer Jean Racine i buscàrem el número set amb la mirada. Anarem a parar a un edifici vell, amb una fatxada no molt alegre i tres pisos, amb dues cases cada pis. Pitjarem el botó del segon B i una veu somnolenta ens digué:
-Joseph Popovich. Que vol?
-Parlar amb vostè sobre la fatxada de l'edifici. Som pintors i estaríem disposats a parlar per un preu raonable. I com que vostè és el president del bloc...
-A aquestes hores tan intempestives, senyors!
-Serà un moment, xerrarem sobre pressupostos i ens n'anirem.
-Bé, entrin. - sonà un ring i la porta del bloc d'edificis s'obrí.

Premérem el botó de la llum i ems trobarem a dos lesbianes fornicant a la porta. En veure'ns, simplement, començaren a córrer desbocades cap al primer A, on posava un cartellet: "Lésbico. Donde tus sueños más húmedos se harán realidad". I a dins es sentien crits orgàsmics, barrejats entre crits de "Collons, em tens que pagar!" i coses així. No ens entretenírem pas i pujarem cap al segon B. En arribar trobarem la porta ja oberta i un home calb, atractiu a pesar de la seva edat, i vestit amb un pijama de l'any del campionat de Barcelona (amb l'iconeta i tot). Exactament com el de la foto.
-No venen massa mudats, senyors pintors?Ací som molt senzills.
-Inspector de policia - ensenyà la placa en Pierre -. Venim a detindre'l per l'assassinat del matrimoni Byron.
-Com!?Què!?No poden tenir proves!
-Perquè?Creu que no en va deixar cap?
-No, vull dir que no podeu tenir-ne perquè jo no sóc!
-Jo de tu ens deixaria passar - amenaçà el meu marit.
-Avant.

Una casa massa ben amoblada per a ser d'un rus amb papers de cinquanta tres anys i sense diners. Tot molt ben conservat, amb una saleta digna d'una de segona classe del Titanic (un exemple tonto) i plena de còpies impressionistes de Rembrandt i Monet.
-Com s'ha fet eixes arrapades que té als braços? - li vaig preguntar seguidament de seure.
-Un gos.
-Un gos amb cinc dits? I que grossos.
-Confessi, no ens obligui a que li ho tinga'm que treure a la força.
-Bé, d'acord. Ho confessaré si em prometeu que no li ho direu a ningú.
-Mira'l, s'ho pren amb sentit d'humor. Així m'agrada, fent gràcia.
-Veig que no podrà ser així.
-Doncs clar que no.
-Antoniette i jo manteniem una relació sentimental d'anys enrere.
-Anys?
-Dos, concretament. I sir Byron no en sabia res.
-Vaja, quina discrecció.
-Preferiria que no m'interrompessin.
-Demana massa, senyor.
-Faré com si no l'hagués sentit. Bé, el cas és que, quan vaig acabar eixe dia de regar totes les plantes amb l'Emmanuelle, que, per cert, vaja feinada, vaig veure com Antoniette i Louise discutien, i Louise tenia una xeringa a la mà, plena d'insulina. Sir Byron havia descobert la nostra aventura. Antoniette conseguí agafar-li la xeringa i intentà introduir-li-la, tot en defensa propia, però Louise l'agafà del coll i l'estrangulà. Antoniette caigué a terra desplomada i Louise, donant-se compte del que havia fet, arrastrà el cadàver fins a la plaça de les roses negres, el lloc més apartat de tot el jardí. Jo, amb molt de compte, vaig agafar la xeringa, mig plena d'insulina, amb la que podria venjar la mort de la meva estimada Antoniette. Tenirem un forceig, sir Byron i jo, amb arrapades i demés, i a la fi li vaig introduir la xeringa per la nuca, matant-lo.
-Que tendre, senyor Popovich. I com descobrí sir Byron la vostra aventura?
-Antoniette tingué la imprudència de dur una foto meva a la cartera.
-La mateixa que m'ha servit per saber que l'assasí era vostè - li la vaig deixar damunt la taula.
-La mateixa.
-Molt bé, queda oficialment detingut per l'assassinat del matrimoni Byron - digué Pierre posant-li les esposes.