IRA

Un relat de: Ledesma Luna

Pedalejava amb força, sense parar, amb el cos inclinat i sentint com el vent, fred i tallant, li xiulava a les orelles i li cremava la pell, notava punxades als músculs i li feien mal els genolls però no podia parar, volia, amb aquell càstig físic, aplacar l'ira que l'embargava i sol.lucionar tots els problemes que li corcaven l'ànima. Sentia com el seu pols accelerat li retombava a les orelles, com l'adrenalina que desprenia feia que no pogués parar i com un calfred li recorria la columna cada cop que l'aire fred xocava amb la suor que la banyava. I va cridar al món, amb la veu trencada i els ulls humits alló que tant de mal li estava fent, allò que la consumia per dins.
No podia més, ja no podia... va parar de pedalejar, el seu pols es va anar calmant, poc a poc, i el vent que li havia cremat els llavis era ara una suau brisa que la refrescava. Ira.
I va desfer aquella ira, amb un plor silenciós del qual s'avergonyia.
Com tants cops havia fet.

Comentaris

  • Tots hem tinguts moments d'aquestos,[Ofensiu]
    Roserdeljardi | 30-07-2007 | Valoració: 10

    tu ho describeixes a la perfecció, i es dificil.

  • Intens[Ofensiu]
    jOaneTa | 10-03-2007 | Valoració: 10

    Hola, és el primer cop que et llegeixo i m'alegro d'haver-ho fet. Jo també faig això quan l'ira em domina però no vaig amb bicicleta, corro cap al bosc, cap al meu racó secret on ningú em destorba i un cop allà m'adono de que no puc més i crido fort, fins quedar-me sense aire... i després, apareixen les llàgrimes, fredes però dolçes. LLàgrimes que tant havia reprimit. Un petó molt fort!

    jOaneTa