IOGUR DE XOCOLATA

Quan se va fer de nit, eixí de la fossa. Saltà per damunt del mur esgarrintxant-se els pantalons. Una fiblada de fred li llambregà cames avall. El riu, negre com una anguila, no convidava, però no trobà cap altra opció. Nedà contra la corrent sabent que més avall hi havia el salt de prop de trenta metres, però només aconseguí fer-ho en cercles concèntrics cada vegada més petits fins que es mossegà els dits dels peus, fet tot ell un lluç d'argent que es rosegava la cua i era engolit pel desguàs de la cisterna de la piscifactoria.
Perdé tot coneixement. La llum del tùnel xiuxiuejava de lluny embadalint-lo.

Despertà dins d'una cullera d'acer, a punt de ser engolit pel marrec de la casa mentre la mare estenia la roba i el pare mirava el futbol.
Banyat de iogur de xocolata sentí la bafarada de la boca sense dents i caigué damunt la taula gràcies a la maldestra maniobra del petit infant amb el cobert. Saltà de la taula vers una mort segura i picà de cap en una roca al capdavall del salt d’aigua. Cridà, esperant que algú sentís rls udols. L’Irene li acaronàva la barba tot dient “Benvingut. Has dormit 37 dies. Els soldats varen fugir abans de disparar però et vas desmaiar de la impressió . Hem guanyat”.