"Instant zero"

m'encanta la frase melodia arrítmica.

És senzillament senzill. Indescriptiblament indescriptible.

Poesía.

tot una peça de free jazz, quasi et diria que em deixessis fer una estona, no gaire alguns clips de percussió...
El rellegiré un parell de cops mes.
sshhsshhhhh.............
M'agrada.

Un petó

Escaldot

Precomentari
Llegir és interpretar. Jo escric i tu interpretes: interpretes de les meves paraules que no m'ha agradat el teu poema, i és ben a l'inrevés. No només m'ha agradat, m'ha provocat! De fet, jo potser t'hauria donat com a guanyadora, tot i la meva discrepància amb el contingut de la meva interpretació del text. Doncs realment has cercat una preforma, després l'has ajustat i finalment l'has pervertit (la forma, no el contingut), i una mica això és el que demanava.

Comentari
Provocació, desordre, interpretació.
Provocar és crear, perbocar, vomitar. Crear de dins, treure a fora. Provocar és invocar, invocar l'altre, reacciona! Però ningú provoca, els altres són els que es senten provocats! (o sinó acabaries dient com aquell jutge que es pot provocar una violació!).
Desordre. No es pot crear el desordre. Crear és ordenar. Desordre és ordre d'incògnit, premises implícites (dius), el resultat d'un incorrecte processament de la informació. Cognitivisme patològic.
Interpretació inevitable. Interpretes provocacions, interpretes desordre, interpretes destrucció. Interpretes el que vols o el que veus? Veus big-bangs al futur, que ja hi eren des de sempre. Veus destrucció quan hi ha creació. Veus eclipsi quan tot sens mostra. Veure és interpretar. Interpretar és sentir. Sentir és transmetre. Transmetre és mostrar. Que ens mostres?

Comentari al comentari
Tres eixos al teu poema: l'eix vertical, l'eix horitzontal, l'eix circular. O bé: provocació, desordre, interpretació.

Comencem per provocació: la pintura vista com una provocació-el poema com una provocació a l'ensems. Et sents provocada, vols provocar. Provocar com voler provocar (valgui la redundància) una reacció. Provocar com a presa de pèl. Dos facetes. La segona té un component negatiu: l'autor no es creu res, i pretèn que jo em cregui que ha fet alguna cosa, quan de fet només em vol prendre el pèl.
Però, aquí hi havia el meu comentari, la presa de pèl no funciona si un no en té, de pèl. Vull dir, l'autor ha fet, tindrà les seves raons, però al final, que importa? No és ell qui ho mira/llegeix, són els altres. Cadascú veu el que vol veure.

Anem per desordre: el desordre o és a l'atzar o és una altre forma d'ordre. Potser un ordre subconscient, potser un anti-ordre, un voler trencar l'ordre, que no és el mateix que desordre. No pots crear desordre conscientment, i menys en un quadre/poema. Potser llançant les coses a l'aire i que caiguin com caiguin, però fins i tot així tinc el meu dubtes. Quna fas un text, en una pintura, simfonia, etc, crees ordre: un altre tipus d'ordre, un nou mòn, ordenat d'una manera diferent, potser. Però ordenat. El desordre no és creació, és destrucció: el quadre, com el poema, crea ordre.
Aquí vull dir que m'agrada molt això de
Melodia arrítmica
Naugrafi d'idees
Premises implícites
Dius, o interpreto, ordre en el desordre, idees que son anti-idees, premises desconegudes que porten a desordres aparents. En resum, la creació.

Anem al tercer, interpretació. L'arrel de tot, doncs no podem no interpretar, ens és inevitable (potser producte de la evolució, haviem d'interpretar el món per defensar-nos-en). Aquí, al teu poema, molt encertadament, passes al punt de vista subjectiu: interpretar és subjectiu (però abans també ho feies!): Em plau... No sols interpretes, sinó que sents,no pretens pensar que vol l'autor, sinó que et provocar (i tornem al principi).
Hi veus un eclipsi de lluna: i jo també, un cop tu ho has dit (veus, m'has creat una visió, chapeau!). Una visió meravellosa: un eclipsi, potser un símbol de la destrucció aparent (la lluna tornarà!). Hi veus destrucció. M'encanta! L'autor dibuixa unes linees i uns colors, i tu hi veusa universos, big-bangs, destrucció, força, llum, foscor, etc. Els teu poema ens mostra la teva mirada, meravellós! No tinc pas cap queixa, no! Però tu em mostres, i jo et vull mostrar: on tu veus destrucció jo hi veig creació. Una mirada és millor que l'altra? No. Defensa la teva, però comprén la meva. Cap és certa, i totes ho són. Fins hi tot si sabessim el que el pintor volia fer, que importa? El que importa és el que ha fet, i el que tu, jo, i qui sigui vegi.

Que ens mostres? La pregunta és retòrica, potser. Al final de tot, jo em pregunto, no puc evitar-ho: que volies dir i que m'he inventat jo? I aquí em contradic: que importa, el que he vist és el que és. Però et vull sentir, i ho aconsegueixo. Tu t'expliques, potser.

Dius:
De fet m'agrada molt interpretar i m'has xafat un pèl el plan, com si el meu punt de vista o manera d'haver-lo interpretat no fos la correcta.
Una cosa és que no t'agradi i l'altra que no sigui correcte.
Bueno en fi, que res, una miqueta desil.lusionada però bueno, serà que els reptes no són lo meu.
Eh, i les opinions les respecto totes però aquesta crec que no està ben enfocada, la crítica dic.


Espero que ja ho entenguis ara: la teva manera era molt correcte, el teu poema s'ajusta plenament al que demanava jo (però els que voten són els altres!). Em sap greu provocar desil·lucions, que és el contrari del que vull provocar. I el teu repte poètic és molt bo.

Per acabar dir que no acostumo a escriure tant però tu has aconseguit provocar-me (aleluia!) i he fet un escrit molt llarg. Espero no haver-te causat mal de cap.

I endavant les atxes!

Xavier