IN MEMÒRIAM DE L'AVI MARTÍ

L'avi Martí ha estat sempre el gran patriarca de la família. Tot allò que es feia i es desfeia havia de passar per les seves mans. Ningú mai no va moure un dit d'una mà sense consultar-li-ho: els seus dos fills, les seves dues joves i els quatre néts que la vida li va concedir com un regal delicat i meravellós. La seva dona va fugir de casa quan els nens eren encara molt petits - les males llengües afirmen que es va enamorar d'un venedor de fira que va arribar un dia al poble - deixant-lo sol al càrrec de les dues criatures que va criar i educar amb paciència de mare i fermesa de pare. Després de criar els fills van arribar-li les joves que per atzars del destí se sentiren millor a la casa pairal que a la seva pròpia. Més tard foren els néts, tres nois i una noia, jo mateixa, que li ocuparen el poc temps que li quedava després de les ingrates tasques del camp i les feines de la llar. Ara, davant el cos de l'avi que avui enterrarem, recordo aquella tarda de finals d'estiu mentre el meu germà i els meus cosins jugaven a cuit i amagar al jardí de casa i, jo , encara massa petita per seguir-los en els seus jocs seia a la faldilla de l'avi menjant el iogurt que ell em donava amb tendresa. Una dona prima i amb la pell molt colrada pel sol entrà de sobte a la casa mentre l'avi deixava caure la cullera del iogurt sobre la meva faldilla de batista. Aquelles paraules que llavors no vaig entendre ara vénen a mi una i altra vegada. "No són fills teus, no ho entens. No són teus". Recordo l'avi fora de si, fent-la fora gairebé a empentes mentre jo plorava atemorida pels crits i disgustada per la taca de la meva faldilla. Mai ningú no va saber res i el cadàver d'aquella dona misteriosa va aparèixer al fons d'un penya-segat un dies després. Ara, mort l'avi només jo sé la veritat, la que he anat descabdellant dia a dia mentre anava posant anys i seny però de la meva boca mai ningú no la sabrà. Per nosaltres tu sempre seràs el pare i l'avi estimat. Descansa en pau, avi Martí.